Tots i totes en algun moment hem viscut de primera mà una rabieta, ja sigui una pròpia quan érem peques en algun moment de ràbia o frustració, o bé una aliena d’algun nen o nena del nostre entorn.
I és que les rabietes són una cosa normal, una manera que tenen els infants per a fer-nos saber que no estan conformes amb alguna cosa, que alguna cosa no els agrada o que es senten disgustats. Les rabietes són una cosa adaptativa que, a poc a poc i amb el temps, aprendran a gestionar, adquirint les eines per a expressar aquesta disconformitat d’altres maneres.
Però, què passa quan aquestes rabietes van acompanyades d’agressivitat, ja sigui cap a un mateix o cap a una altra persona?
Aquests moments generen en els adults y adultes emocions complexes i generalment desagradables, i tendim a voler parar al més aviat possible aquesta conducta i acabar amb aquesta situació que ens genera molt malestar.
Què podem fer davant aquesta mena de situacions?
En primer lloc, posar el focus en totes dues parts. No sols en el que està dient o fent el nen o nena, sinó també posar el focus en nosaltres, és a dir, plantejar què m’està generant a mi com adult/a aquesta situació. Perquè moltes vegades allò que jo estic sentint en aquest moment, influirà en la manera que actuaré davant aquesta situació.
És important que, tot i que aquesta situació ens generi emocions desagradables, mostrem neutralitat i seguretat a l’hora d’actuar, i que tot allò que ens pugui estar afectant a com estem vivint aquesta situació (cansament, frustració, aclaparament…) no ens afecti en la gestió de la situació.
Una vegada controlades les nostres emocions, hem de procedir a garantir la seguretat del nen o nena, en el cas d’autoagressions, o de l’altre infant, en el cas d’agressions alienes. Com fem això? Marcant un límit clar i físic per a finalitzar aquesta agressió. El nen o nena en aquest moment no està sent capaç de controlar les seves emocions, per la qual cosa necessita que nosaltres siguem aquest control que no està podent exercir.
Una vegada finalitzada i controlada l’agressió és el moment de preguntar-nos, què pot haver originat aquesta conducta? Recalquem que no li preguntem al nen, sinó a nosaltres mateixos/es. I és que, en aquest moment de pic emocional, el nen o nena no podrà raonar, no estarà obert a escoltar-nos ni a comunicar, per la qual cosa intentar indagar o debatre amb ell/a en aquest moment serà inútil, igual que intentar fer-li un discurs respecte a l’agressió.
Així que el que farem és, mitjançant el context i el que ha pogut succeir abans de l’agressió, intentar esbrinar què creiem que pot estar passant i què pot haver-li fet reaccionar així.
Mentre pensem què pot haver passat, la nostra resposta serà mantenir-nos a prop, és a dir, físicament disponibles, deixant-li espai a l’infant per a que a poc a poc la intensitat de la seva emoció disminueixi i estigui preparat/da per a comunicar-se amb nosaltres.
Cal tenir en compte que hi ha infants que podran relaxar-se i baixar la intensitat de la seva emoció de manera autònoma, mentre que hi ha d’altres que necessitaran més del nostre acompanyament. Però hem de recordar que en aquest moment no l’estem educant respecte al conflicte que acabem de viure, sinó que estem acompanyant la gestió de l’emoció per a poder gestionar-ho amb molta més calma.
Durant aquest procés, podem oferir al nen o nena una mostra d’afecte o contacte, per si pot ajudar-lo/la. I és que, tot i que més endavant haurem d’educar sobre la conducta que acaba de realitzar, ara pot necessitar d’aquesta abraçada o d’aquesta mostra d’afecte per a regular-se i per a ajudar a calmar-se i fer-lo o fer-la sentir estimat/da i acompanyat/da: “estima’m quan menys m’ho mereixi, perquè serà quan més ho necessiti”.
Quan ens trobem en el punt en el qual el nen o nena ha pogut regular la intensitat de la seva emoció, podem passar a validar-la. És important ajudar a posar paraules a allò que ha passat i que ha sentit, però sobretot que se senti comprès o compresa: “T’ha fet enfadar molt que et traguessin la teva joguina, veritat?”. En aquest procés hem d’intentar empatitzar i connectar, des de la seva perspectiva, amb allò que ens està explicant per a ajudar a expressar-ho, encara que no estiguem d’acord amb el que ha dit o ha fet.
I després de tot aquest procés, arribem al punt final: educar. I és que en aquest moment les seves revolucions i intensitat emocional han baixat i és un bon moment per a parlar sobre el que ha passat, les seves conductes, alternatives a aquest comportament, les emocions dels altres, solucions una vegada ha realitzat la conducta…
Finalment, una vegada tancat tot l’anterior, és un bon punt per a parlar amb ell o ella sobre les conseqüències que tindrà aquesta agressió, establint uns límits i conseqüències clars.
Esperem que l’article us hagi resultat interessant, tornem la setmana que ve!
L’Equip de Somni Psicologia