El Trastorn de l’Espectre de l’Autisme (TEA) presenta trets característics i molt diversos entre els diferents nens i nenes, fet que complica establir característiques comuns entre ells i elles i que determina que requereixin una ajuda personalitzada, basada en les seves necessitats concretes.
Tot i així, existeixen indicadors que els pares poden observar i que poden ajudar a sospitar que hi poden haver indicis de TEA, especialment en la primera infància dels nens i nenes. D’entre tots els trets que poden activar les alarmes, avui volem centrar-nos especialment en les dificultats de comunicació en aquests nens i nenes, concretament en la seva dificultat a l’hora de comunicar-se amb l’entorn per fer peticions i demandes.
I es que, tot i que la intenció dels pares, mares i/o cuidadors sempre és ajudar i buscar el millor per l’infant, moltes vegades, sense ni adonar-se’n, són ells i elles mateixes qui fomenten aquesta falta de comunicació verbal. Posem d’exemple un nen o una nena que arriba a casa i es queda de peu amb els braços oberts perquè algú li tregui la jaqueta. O un nen/a a qui donen una joguina que s’ha d’obrir i observen que es incapaç d’obrir-la. La reacció immediata de la majoria de pares i mares serà treure la jaqueta al nen o agafar la joguina de les mans del infant i obrir-la per ell/a, sense que hi hagi hagut cap tipus de petició d’ajuda ni cap demanda real.
Amb aquest tipus de reaccions, els nens i nenes aprenen que poden rebre l’ajuda o el seu objectiu sense la necessitat de fer un esforç per relacionar-se, comunicar-se i/o interaccionar. Per aquests infants, especialment aquells que presenten un retard amb l’adquisició del llenguatge, dur a terme una demanda i interaccionar amb el seu entorn representa un gran esforç que evitaran realitzar, més encara si veuen la seva necessitat coberta sense haver-ho de dur a terme.
I què poden fer els pares i mares enlloc de satisfer la seva necessitat de manera immediata? Per tal de poder començar a desenvolupar l’atenció conjunta i la comunicació del nen o nena envers la persona adulta, aquesta pot donar peu a situacions o crear escenaris en que el/la nen/a hagi d’iniciar aquesta interacció per tal d’aconseguir el seu objectiu.
En primer lloc, és important anar donant pautes al nen per tal de poder guiar-lo, i que poc a poc vagi interioritzant què ha de fer o dir per aconseguir el que vol o necessita. Una bona manera d’iniciar un escenari propici és posant objectes o joguines que li agraden, o li criden l’atenció, a una alçada a la que no arribi o en una caixa que no puguin obrir.
Quan l’infant intenti aconseguir l’objecte o joguina i no pugui, no intervindrem fins que veiem una mostra d’interacció per part d’ell/a: una mirada, un gest, qualsevol cosa que ens inclogui i que demostri que busca la nostra atenció. A partir d’aquí, els adults poden intervenir donant-li a l’infant les pautes necessàries per introduir la demanda: “Vols que t’ajudi? / Què vols?/ Si em dius “vull això”, jo t’ho dono”. Seguint aquestes consignes, busquem crear escenaris durant el dia per a que poc a poc, el nen o la nena aprengui que, al verbalitzar aquestes frases i buscar la interacció, obtindrà allò que vol, i per tant sigui capaç de fer-ho de manera espontània.
No existeixen solucions ni varetes màgiques. Estimular el llenguatge i les habilitats comunicatives en nens i nenes amb TEA requerirà de molta sistematització i repetició. Mantenir-se ferm/a en les demandes esperant la interacció, donar –li les pautes que pugui necessitar de manera clara i senzilla, no anticipar-se i utilitzar objectes i situacions del seu interès són alguns dels punts a tenir en compte per aconseguir fomentar la comunicació i evitar situacions en les que el nen o nena es pugui frustrar. Tinguem present que la falta de llenguatge, si no va acompanyada d’un guiatge i modelatge per poder saber què fer o què dir, pot generar situacions molt frustrants pels infants.
Esperem que aquesta entrada us hagi resultat interessant i útil!
L’Equip de Somni Psicologia