EL NOSTRE BLOG, Emociones
Totes i tots passem per dols. Un dol no ha de ser exclusivament una pèrdua física d’una persona; podem passar per un dol per una pèrdua material, per una pèrdua emocional, per un canvi de rutina, treball, parella o altres situacions.
Quan patim una desvinculació amb una relació, persona, animal o objecte sentim emocions diferents. Aquestes solen correlacionar-se amb les diferents fases que conformen un procés de dol. Com sempre diem, tots i totes som diferents, tenim diferents patrons de pensament, comportament i emocions, per la qual cosa, un dol no serà el mateix per a tothom, sinó únic i exclusiu de la persona que el viu. És per això que hem de respectar els ritmes i emocions de cadascú.
Quan vivim un dol, els primers símptomes emocionals solen ser emocions desagradables, com la injustícia, la ira o la negació. No volem creure’ns el que estem passant, volem negar-ho a tota costa i no volen acceptar la pèrdua. Això comporta tensió, irritabilitat i, com dèiem, fins i tot ràbia i enuig. En aquesta primera fase, evitem parlar del tema ja que ens genera emocions difícils de gestionar.
Una vegada apareixen aquestes emocions intenses, extremes, desagradables i fins i tot incontrolables, entrem en una fase de culpa, dolor, tristesa, frustració i nostàlgia. Aquestes emocions ens ajuden a acceptar el que no volíem acceptar a l’inici del dol. ens sentim buits amb un sentiment de desesperança i a poc a poc acceptem la realitat que vivim. En aquesta segona fase, podem parlar de pèrdua, però ens ensorrem i ens sentim molt tristos i tristes quan ho fem.
Després apareixen emocions menys intenses i més coherents; acceptem la realitat, podem parlar-ne, encara que apareguin moments de tristesa i aparegui molta malenconia i nostàlgia. Podem seguir la nostra rutina amb més normalitat i els sentiments són menys intensos, de manera que no interfereixen tant en les nostres tasques diàries. En aquesta tercera fase és més fàcil parlar de la pèrdua sense caure en la impotència ni en la desesperança, tot i que això no vol dir que no ens puguem enfonsar quan en parlem en alguna situació concreta.
A mesura que passem per les tres fases emocionals, podem parlar més obertament de la pèrdua, i ens sentim més forts/es al fer-ho. Com dèiem al principi, no hauríem de tenir pressa per avançar per fases, no hi ha temps establert per a cadascuna. Tot i així, si et notes atrapat/da en alguna d’elles, pots demanar ajuda a un professional per seguir endavant i tenir un dol més sà.
Esperem que us hagi resultat útil! Si necessiteu ajuda, teniu algun dubte o ens voleu fer algun suggeriment, sempre estarem a la vostra disposició!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Emociones, Maternidad, NUESTRO BLOG, Parentalidad
Des del moment en què ens fem un test d’embaràs i descobrim que serem mares, descobrim també un gran ventall d’emocions.
Algunes d’elles són desconegudes per a nosaltres; unes altres les hem viscut ja, encara que mai amb tanta intensitat; i moltes altres eren conegudes, però mai les haguéssim associat a les situacions en què apareixen ara. Avui parlarem sobre la culpa.
Fa poquet vam sentir una frase que ens va deixar gelades. Deia “la maternitat i la culpa són inseparables”. Què opineu vosaltres? Creieu que és real?
Tal com dèiem la setmana passada en aquest blog, totes les emocions són adaptatives (ens ajuden a sobreviure com a espècie) i compleixen amb un objectiu molt concret. El de la culpa, és ajudar la persona a activar-se i responsabilitzar-se. I què pot implicar més responsabilitat que ser mare?
Biològicament, les dones cis estem predisposades a adquirir aquesta responsabilitat. El nostre cervell processa la informació que deriva de nostres fills/es de manera diferent a com la processa el cervell del pare o de les persones externes l’infant. I, per tant, si existeix aquesta sensació de responsabilitat, és molt fàcil que aparegui la culpa.
Tot i així, malgrat ser una emoció adaptativa, pot ser difícil gestionar-la.
En moltes ocasions, trobem que darrere de la dificultat existeixen conceptes com els següents:
- Hiperresponsabilitat: És molt important saber en quina mesura podem influenciar en el desenvolupament dels nostres nens i nenes, i no sobredimensionar-la.
- Expectatives poc realistes: Com la idea de ser una “supermare” o que els nostres infants siguin uns “supernens/es”.
- Comparacions amb altres mares o amb informació externa: És molt fàcil comparar-se i en aquest cas no ens ajuda gens.
- Baixa tolerància a l’error: Per desgràcia, continuem sentint molt el comentari de “és una mala mare”.
Aquests conceptes augmenten la intensitat en què vivim aquesta emoció i dificulten molt la seva gestió, podent suposar conseqüències a nivell emocional i a nivell de criança.
Llavors, la maternitat i la culpa són inseparables?
Per a nosaltres la resposta és clara: la culpa és inseparable de l’ésser humà, sí. I és cert que, durant la maternitat, pot aparèixer amb més freqüència a causa de la responsabilitat que sentim vers els nostres nens i nenes. Però no per això ha de ser un estat freqüent o permanent, ni té per què viure’s amb una intensitat que no puguem gestionar.
Si és així, és perquè darrere d’aquesta culpa existeixen certs conceptes que l’estan intensificant o mantenint i que haurem de treballar per a protegir la nostra salut mental com a mares.
Esperem que aquest article us hagi resultat útil i interessant. Si us heu identificat i creieu que hi ha coses que us agradaria treballar, no dubteu a contactar amb nosaltres i us ajudarem en tot el que puguem.
Restem a la vostra disposició!
L’equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Emociones
Moltes vegades, quan tenim una emoció davant d’una situació, ens incomoda. Sovint, pensem que són quelcom molest, fins i tot inútil, i mostrem tendència a bloquejar-la. Ens distraiem, prenem quelcom que ens fa desconnectar, o redirigim la nostra atenció cap a una emoció que ens resulta més gestionable o còmoda.
Per aquest motiu, avui volem explicar-vos l’objectiu de les emocions. Abans, però, és important introduir què és una emoció. Una emoció és una reacció involuntària que genera el nostre cervell (l’amígdala, per ser més exactes) en resposta a algun estímul de l’ambient o de la interpretació del mateix. Això, desencadena una experiència subjectiva (com la vivim), una reacció fisiològica (com s’activa o no el nostre cos) i una resposta conductual (com l’expressem).
Les emocions bàsiques són aquelles que no són influenciades per una cultura específica i que, per tant, són universals. Segons el psicòleg Paul Ekman (1972), després d’avaluar totes les emocions mostrades en diverses cultures, va observar que hi havia sis que eren prevalents en totes elles: la ira, el fàstic, la por, l’alegria, la tristesa i la sorpresa.
Quin objectiu tenen? Vegem-ho:
- Ira: és una emoció molt lligada a la supervivència. Pretén indicar-nos que quelcom ho estem jutjant com injust, i per tant ens mobilitza i ens activa a defensar-nos.
- Fàstic: una altra emoció molt lligada a la supervivència. Aquesta, pretén que no ens intoxiquem amb un menjar que estigui en mal estat. A més, quan ho extrapolem a un ambient social, veiem que sentim rebuig quan estem amb persones que tenen conductes que no aprovem o que veiem que són potencialment perilloses per a nosaltres.
- Por: també lligada a la supervivència, pretén que evitem qualsevol situació perillosa o potencialment dolorosa. L’ansietat prové de la por, i si ens hi fixem, sentim ansietat en aquells contextos en que sentim que no controlem quelcom del futur i que, en cas de fracassar, podem tenir una conseqüència molt desagradable.
- Alegria: emoció molt motivant que ens ve a informar que està tot bé, o que ha succeït quelcom que considerem positiu. Aquesta, com és agradable, pocs cops la bloquegem!
- Tristesa: emoció que pretén mobilitzar-nos per no perdre quelcom que considerem important per nosaltres. En cas que sigui inevitable, ens ajuda també a valorar la importància d’allò perdut (feina, ésser estimat, objecte, relació sentimental o social, llar…), i ens ajuda a assumir i integrar la pèrdua.
- Sorpresa: és l’emoció més breu de totes i l’únic objectiu que té és donar-nos un moment per a processar el que està esdevenint en el nostre voltant. Un cop ho hem processat, la sorpresa dona pas a una emoció agradable (si és positiva) o desagradable (si és negativa).
Així doncs, com veieu, totes les emocions tenen tot el sentit d’aparèixer i resulten un element clau per a la nostra supervivència i la nostra vida. Per això evolutivament encara les tenim!
De manera que procurem escoltar-les, donar-los-hi un espai i gestionar-les adequadament. Viurem més i millor!
Esperem que us hagi resultat interessant i útil, i si teniu qualsevol dubte, estem a la vostra plena disposició!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Emociones, Infantil, NUESTRO BLOG, Parentalidad
L’autoestima és la consideració que cada individu fa sobre la seva pròpia persona, és a dir, ens revela si la persona està conforme amb la seva pròpia manera de ser, o bé si té algun sentiment o pensament negatiu cap a ella mateixa.
El nivell de la nostra autoestima no només influeix en la nostra manera de pensar i actuar, sinó que també és essencial per un funcionament òptim a diferents nivells: social, cognitiu, emocional…, així com per a la nostra realització personal.
Al contrari del que es sol pensar, l’autoestima no és un concepte específic de l’edat adulta, ja que el seu desenvolupament s’inicia en edats molt primerenques, considerant-se un element bàsic en la construcció de la personalitat dels nens i nenes.
La Societat de Psiquiatria Infantil de l’Associació Espanyola de Pediatria, assegura que els nens i nenes amb una autoestima adequada se senten més segurs d’ells mateixos, tenen més amics i poden discernir amb major facilitat el que fan bé i el que fan malament.
Però, com conformen els nens i nenes la seva autoestima? Podríem dir que l’autoestima infantil es comença a conformar arrel de les relacions que el nen o nena estableix amb el seu cercle més proper i de confiança: pares i mares, germans/es, professors/es, companys i companyes de classe, etc.
Els nens i nenes, sobretot en la primera infància, encara no tenen una consciència raonada sobre el valor que senten sobre ells/es mateixos/es. Tot i així, són capaços i capaces de sentir-se segurs/es, aprendre sense pors i desenvolupar-se adequadament respecte als nens i nenes de la seva edat. Poc a poc, a mida que va creixent, els nens i nenes prenen consciència d’aquest valor de manera més conscient.
L’autoestima en la infància, s’expressa a través dels sentiments i emocions que el nen o la nena mostra, i aquests depenen en gran mesura de la seva autoimatge i de la seva percepció d’autoeficàcia. Així doncs, depenent del nivell d’autoestima que el nen o nena posseeixi, adquirirà un millor o pitjor desenvolupament en l’aprenentatge, les relaciones socials, l’autonomia… Si el nen/a confia en les seves capacitats i habilitats, el més natural és que desenvolupi una autoestima alta, sentint-se segur d’ell/a mateix/a i valuós/a, mentre que, si el nen/a té una mala percepció de les seves habilitats, consolidarà certs sentiments negatius cap a ell/a mateix/a, que el faran tenir una baixa autoestima, provocant-li sentiments de desconfiança en si mateix, sentint-se insegur i inferior a la resta.
Com a pares i mares, és impossible que aconseguim protegir als nostres fills i filles de totes les situacions que aniran apareixen al llarg de tota la seva vida, però donant eines i fomentant una òptima autoestima, podem ajudar-los/les a ser autosuficients i poder prendre les seves pròpies decisions, a valorar-se a ells i elles mateixes, les seves capacitats i el seu valor.
Esperem que aquesta informació us hagi resultat útil i interessant i us hagi fet reflexionar sobre la importància de l’autoestima per als vostres nens i nenes.
L’equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Emociones
Com puc saber si alguna vegada he tingut ansietat?
Si alguna vegada has practicat un esport, saps que implica canvis físics: pols ràpid, dificultat per respirar, tremolors, el cos augmenta la seva temperatura, el color de la pell de la cara canvia, sents cansament i sues, entre d’altres canvis. L’ansietat comparteix aquesta simptomatologia, però aquesta es percep amenaçadora, ja que no és típic sentir-la sense haver realitzat prèviament una activitat física.
Les persones que pateixen ansietat social associen una situació a una amenaça. Així doncs, algunes situacions porten a aquesta persona a sentir-se amenaçada i, en conseqüència, insegura, angoixada, nerviosa o fins i tot bloquejada. Hem de reconèixer que algunes situacions socials ens poden fer sentir insegurs o insegures, com alguna situació complexa o nova per a nosaltres, que impliqui pressió social o judicis que les persones poden fer o ser protagonistes de la situació.
Per què apareix l’ansietat?
Els éssers humans som éssers socials que donem gran importància a l’acceptació d’altres persones, de manera que poder tenir l’opció de ser socialment rebutjat pot donar vertigen. Imagineu una presentació oral, a l’escola, a l’institut, al treball; aquesta tasca comporta diferents responsabilitats, tant per defensar el que difonem, com mantenir/aconseguir una “reputació social” de no fer el ridícul davant dels i de les oients. Aquesta situació pot conduir a l’ansietat social, tremolors, sudoració, freqüència cardíaca ràpida o bloqueig. Quan notem aquesta simptomatologia, el nostre cervell rep l’alerta que alguna cosa amenaçadora està a punt de passar.
D’on provenen aquests símptomes?
De la generació de pensaments negatius, com: “no podré”, “sortirà malament”, “es riuran de mi”, “no vull fer-ho”, “no ho tinc preparat”… Esdevenint irònic, gràcies a aquests pensaments l’ansietat es pronuncia. Què vol dir això? Que si poguéssim convertir els pensaments negatius en missatges positius o funcionals, la nostra ansietat disminuiria.
Què ens pot ser útil per reduir l’ansietat social?
- Identificar els símptomes físics i cognitius de l’ansietat, i acceptar-los com una cosa funcional i típica.
- Identificar quines situacions em causen ansietat.
- Aprendre a transmetre missatges positius que redueixin la meva ansietat.
- Estructurar la situació per tenir un major control i fer que la situació sigui menys amenaçadora.
- Meditar abans de la situació amenaçadora.
- Cercar i escriure possibles imprevistos que puguin aparèixer i tenir alternatives preparades.
- Practicar tots aquests consells amb freqüència per canviar el nostre patró de pensament i convertir-lo en un procés cada vegada més automatitzat.
Esperem que us resulti útil, i que la propera vegada que us trobeu amb una situació que us generi ansietat, sigueu capaços i capaces de realitzar els consells que us hem ofert! I si teniu dificultats, recordeu que estem a la vostra disposició!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Emociones, NUESTRO BLOG
“Com no havia pensat abans que la meva referent era la meva mare?… Ho he vist tan clar en la dinàmica que hem fet… Només havia de connectar amb aquestes emocions que ni m’havia plantejat.”
“I ara com plasmo jo tot això en una obra? Si almenys sabés dibuixar… Bf… Quina angoixa!”
“Bé, agafaré el color blau, per algun lloc hauré de començar… per a mi el blau significa pau i ha estat el primer que he sentit… Necessito una cosa suau, que flueixi.”
“Sí, comença a tenir una mica de forma… li afegiré blanc! Que flueixi més i sigui més suau… Encara que la meva relació amb la meva mare no sempre ha fluït tant… necessito una mica de foscor, moments difícils. Això també és part de la meva relació amb ella…”
“Jugaré a esquitxar amb el negre… les gotes poden ser aquests moments, tots diferents, foscos, molt negres!”
“Sí… cada vegada té més sentit per a mi… Què més he sentit al meditar?”
Aquest petit fragment que acabeu de llegir és una petita retallada del diàleg intern que vaig tenir la primera vegada que vaig fer una sessió d’artteràpia.
Intens, veritat? El fet de connectar una cosa real sobre els meus vincles i les meves persones de referència, la sorpresa de connectar amb una cosa de la qual no era conscient, la por de fer una cosa nova, la inseguretat d’agafar un pinzell per primera vegada, l’alegria de descobrir i experimentar amb les pintures, la satisfacció que alguna cosa comença a prendre sentit…
Fa uns mesos us vam escriure un article en el blog anomenat “descobrint l’artteràpia” (https://somnipsicologia.com/descobrint-lartterapia/), en què us explicàvem què és aquesta disciplina i els beneficis que pot aportar.
Avui volem anar una miqueta més enllà, i convidar-vos a conèixer com són unes sessions d’artteràpia i tot allò que poden arribar a implicar.
Com és una sessió d’artteràpia?
Una sessió d’artteràpia és un espai per a descobrir-se a un mateix o mateixa i a l’art, en qualsevol de les seves formes d’expressió (pintura, dibuix, música, escriptura, escultura…).
Normalment les realitzem en grups reduïts per a permetre un espai a tots els i les participants del grup, i cadascuna de les sessions es divideix en tres grans blocs:
El primer és un bloc destinat a prendre consciència de les nostres sensacions corporals, les nostres emocions i els nostres pensaments. Normalment impliquen una activitat guiada amb un objectiu concret però molt ampli. Per exemple, en la sessió de la qual parlàvem a l’inici de l’article, parlàvem sobre els vincles i les persones que han estat els nostres/as referents al llarg del nostre desenvolupament.
El segon bloc és un espai artístic que pot ser totalment lliure o una mica més guiat, però sempre sota una mateixa premissa, “l’objectiu no és aconseguir una obra d’art perfecta, sinó alliberar-se per a experimentar, descobrir i expressar”.
I finalment, el tercer bloc, és un espai per a compartir. És un espai lliure de judicis en què podem compartir el que ens han fet sentir els dos blocs anteriors i en el qual expressar tot el que hem descobert a través d’aquest procés.
Quines diferències hi ha amb un altre procés terapèutic?
Podríem dir que hi ha dues diferències principals:
Una d’elles és que no es necessita tenir un objectiu terapèutic concret. Què vol dir això? Justament, vol dir que totes i tots podem beneficiar-nos de l’artteràpia, no necessitem estar malament per una raó en concret. No necessitem sentir-nos malament per a fer-la, de fet.
I, malgrat no tenir un objectiu concret, treballem els mateixos aspectes que es treballen a través de la teràpia psicològica convencional (pensaments, emocions, relacions, conèixer-se a un mateix/a…), però partint d’una premissa diferent, enlloc de sanar, busquem conèixer-nos, expressar i compartir.
L’altra diferència principal és l’eina a través de la que treballem. En aquest cas, substituïm les paraules per l’art i tot el que això implica.
Qualsevol podria apuntar-se a artteràpia?
La resposta és clara. Sí.
Si estàs interessat/da en el tema, esperem que aquest article t’hagi resultat interessant. Com sabeu, estem promovent una nova activitat d’artteràpia per a adults i adultes en el nostre centre i ens encantarà explicar-te molt més sobre el tema.
Així que, si tens dubtes, ja saps, contacta amb nosaltres! T’ajudarem en tot el que puguem.
L’Equip de Somni Psicologia
