EL NOSTRE BLOG, Infantil, Relaciones Sociales
Avui volem facilitar-vos diversos recursos TIC per a nens i nenes amb TEA. Com ja sabreu, atès que escrivim molt sobre això, el Trastorn de l’Espectre de l’Autisme és molt ampli i hi ha molts tipus de perfils, alguns més similars i d’altres més diferents entre ells. Us oferim eines tant per estimular i ampliar llenguatge, com per treballar diferents situacions socials juntament amb la identificació emocional, així com jocs interactius per treballar diverses dificultats d’una manera divertida.
Comencem!
- Pictotraductor: és una pàgina web que converteix les paraules en pictogrames. A més, també les verbalitza a través d’àudio. D’aquesta manera podem obtenir aquells pictogrames que ens facilitin la comunicació amb els/les nostres/es peques.
- El sonido de la hierba al crecer: és una pàgina web amb un munt de recursos, per a diferents perfils, diferents edats i per treballar diferents dificultats. Trobarem tant històries socials, com pictogrames i contes per reeducar alguns aspectes. També jocs que es poden imprimir per poder jugar físicament, tots ells gratuïts. Trobem també testimonis i milers de recursos súper útils per treballar situacions força comuns amb les quals moltes persones amb TEA es troben.
- Soyvisual: és un sistema de comunicació augmentativa i compta amb una aplicació per poder fer exercicis pràctics. Funciona molt bé per a nens i nenes que no identifiquen encara els pictogrames i estan fent la transacció del real als pictos.
- Dia a dia: és un recurs que et deixa anotar les activitats diàries i guardar-les, per poder tenir organitzat el dia i anticipar possibles imprevistos. Promou l’orientació temporal-espacial, poden realitzar-lo els nens o nenes de manera autònoma, o amb l’ajuda dels seus referents.
- Iseqüències: un súper recurs per treballar i fomentar habilitats socials i identificació emocional.
- Sígueme: una aplicació per millorar processos cognitius-visuals i perceptius-visuals, amb l’objectiu d’estimular l’adquisició de paraules a través de diferents materials audiovisuals.
- Look at Me: un joc magnífic, basat en diferents missions, amb l’objectiu de promoure, entendre i detectar les emocions d’altres persones. Utilitza un sistema de punts per mantenir a tots/es els nens i nenes motivats.
- ARASAAC: un dels recursos més utilitzats i protagonistes en la història de l’Autisme, es tracta d’un recurs de comunicació augmentativa i alternativa que ofereix moltíssims pictogrames.
Hi ha una gran quantitat de pàgines web i aplicacions que ens poden ajudar a fomentar el llenguatge, les habilitats socials, el reconeixement emocional, la imitació, la lectura, escriptura, la interacció amb els altres i totes elles d’una manera divertida i atractiva.
Si voleu més recursos no dubteu en escriviu-ho en comentaris i així ho farem! Fins dimecres vinent! Feliç setmana!
L’equip de Somni Psicologia
Afecció, Assertivitat, Comunicació, EL NOSTRE BLOG, Emocions, Empatía, Gestió Emocional, Infantil, Llenguatge, Maternitat, Parentalitat, Reeducació, Reeducación, Reeducación, Responsabilitat afectiva
Quan les famílies inicien un procés terapèutic per als seus infants, molt sovint, fem una sessió per a parlar sobre els límits. I en ella, ens adonem que existeix molta confusió respecte a l’ús dels límits, els càstigs i les conseqüències, arribant a confondre’s amb el xantatge.
Aleshores, quines diferències hi ha? És possible posar límits adequats sense caure en el xantatge?
Si bé la criança respectuosa sempre es recolza en la cura dels nens i nenes des de la confiança i el respecte mutu, les normes i els límits són molt importants per a guiar el desenvolupament dels infants, ajudant-los a comprendre quins actes seran més o menys adequats des del punt de vista extern, tant ara com en un futur.
De fet, aquesta disciplina, la criança respectuosa, considera imprescindible l’ús de límits, però proposa fer-lo des d’una perspectiva amable, respectuosa i coherent amb la conducta realitzada i les conseqüències que podria tenir en l’entorn.
Llavors podem posar conseqüències com a premis o càstigs seguint un mètode de criança respectuosa?
La resposta és sí. Al llarg dels anys s’ha anat construint tota una teoria entorn al concepte de “disciplina positiva” que justament descriu com posar límits d’una forma respectuosa i positiva per al o la menor.
Els seus principals característiques són:
- Amabilitat i respecte a l’hora de comunicar les normes i les conseqüències. Intentar mantenir un to de veu calmat, amable i afectuós en el moment en que posem un límit, i expressar-lo amb assertivitat.
- Afavorir l’autonomia i la comprensió de l’error com a eina de millora. Aquests errors poden ajudar-los a veure les conseqüències reals dels seus actes i ser molt més significatius per a l’aprenentatge que una conseqüència imposada per la família.
- El càstig no és més que un tipus de conseqüència, de fet, la menys efectiva de totes. Les conseqüències positives i aversives dels nostres actes ens ajuden a comprendre què passa si realitzem una conducta. De fet, està científicament demostrat que ens ajuden a augmentar o reduir allò que fem de forma molt significativa. Tot i així, el càstig no és més que un tipus de conseqüència (aversiva) que li atribuïm de manera externa a algú per fer una conducta. I està demostrat que les conseqüències positives (el reforç o la retirada d’un benefici) té molt més pes que les conseqüències aversives. I encara més, si estan directament relacionades amb la conducta realitzada.
- Utilitzar un llenguatge emocional validant la frustració que suposa que ens posin un límit i expressant com ens fa sentir la conducta o situació en la qual ens trobem, però sempre tenint molta cura de no culpar al nen o la nena del nostre propi estat emocional.
És totalment cert que els límits, tal com eren compresos anys enrere, podien donar peu a xantatges o manipulació del menor. Evidentment, sense cap mena de mala intenció per part de la família. Per això, us proposem que intentem cenyir-nos a aquestes pautes i intentem posar-los des d’un punt de vista molt més respectuós, sent així imprescindibles per al desenvolupament dels nens i les nenes sense patir el risc de caure en el xantatge.
Esperem que us hagi semblat interessant l’article i que pugui ser útil per a poder decidir la forma com voleu educar als i les vostres nenes.
Fins a la setmana que ve!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Empatía, Expressió, Gènere, Infantil, Personalitat, Relaciones Sociales, Relacions Socials, Responsabilitat afectiva, Socialització diferencial
Avui, 8 de març, és el dia internacional de la dona.
I avui volem parlar sobre la socialització diferencial per a poder connectar amb les nenes que són les futures dones de la nostra societat.
Però què és la socialització diferencial?
No és sorpresa per a ningú que als homes i a les dones se’ns educa de manera diferent. Sí, malgrat anar als mateixos centres educatius, viure en una mateixa família o ser reflex d’unes lleis que pretenen anar trencant a poc a poc amb els biaixos de gènere. Hi ha una certa diferència, subtil o fins i tot invisibilitzada, que pot marcar el desenvolupament dels uns i les altres.
Sempre us parlem del desenvolupament de la personalitat, els patrons de conducta i la manera de pensar com un conjunt de trets que són adquirits a través d’un llarg procés d’aprenentatge que s’inicia des del moment del naixement i s’allarga fins al moment actual de cada individu.
En moltes ocasions, aquest conjunt de trets ve derivat dels coneixements, personalitat i altres aspectes intrínsecs de les persones que estan a l’entorn de l’individu. Sobretot, d’aquelles que l’eduquen durant la infància: família, educadors/es, mitjans de comunicació, amistats…
La socialització diferencial fa referència a les actituds, valors, expectatives i rols que s’atribueixen de manera diferent segons el gènere a nens i nenes. I implica estils cognitius, conductuals i actitudinals diferents en l’edat adulta, que venen desenvolupant-se des de la primera infància.
I què podem fer per a evitar que això passi amb les nostres nenes?
Principalment, intentar treballar-nos a nosaltres com a persones del seu entorn. Intentar evitar uns certs comentaris o biaixos de pensament. Conèixer-nos, identificar aquells trets que podem estar promovent i establir un espai de comunicació obert en l’entorn familiar.
Esperem que us hagi semblat interessant l’article i que pugui ser útil per a ajudar a les vostres filles en un futur.
Fins a la setmana que ve!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Infantil, Reeducación
Tots i totes en algun moment hem viscut de primera mà una rabieta, ja sigui una pròpia quan érem peques en algun moment de ràbia o frustració, o bé una aliena d’algun nen o nena del nostre entorn.
I és que les rabietes són una cosa normal, una manera que tenen els infants per a fer-nos saber que no estan conformes amb alguna cosa, que alguna cosa no els agrada o que es senten disgustats. Les rabietes són una cosa adaptativa que, a poc a poc i amb el temps, aprendran a gestionar, adquirint les eines per a expressar aquesta disconformitat d’altres maneres.
Però, què passa quan aquestes rabietes van acompanyades d’agressivitat, ja sigui cap a un mateix o cap a una altra persona?
Aquests moments generen en els adults y adultes emocions complexes i generalment desagradables, i tendim a voler parar al més aviat possible aquesta conducta i acabar amb aquesta situació que ens genera molt malestar.
Què podem fer davant aquesta mena de situacions?
En primer lloc, posar el focus en totes dues parts. No sols en el que està dient o fent el nen o nena, sinó també posar el focus en nosaltres, és a dir, plantejar què m’està generant a mi com adult/a aquesta situació. Perquè moltes vegades allò que jo estic sentint en aquest moment, influirà en la manera que actuaré davant aquesta situació.
És important que, tot i que aquesta situació ens generi emocions desagradables, mostrem neutralitat i seguretat a l’hora d’actuar, i que tot allò que ens pugui estar afectant a com estem vivint aquesta situació (cansament, frustració, aclaparament…) no ens afecti en la gestió de la situació.
Una vegada controlades les nostres emocions, hem de procedir a garantir la seguretat del nen o nena, en el cas d’autoagressions, o de l’altre infant, en el cas d’agressions alienes. Com fem això? Marcant un límit clar i físic per a finalitzar aquesta agressió. El nen o nena en aquest moment no està sent capaç de controlar les seves emocions, per la qual cosa necessita que nosaltres siguem aquest control que no està podent exercir.
Una vegada finalitzada i controlada l’agressió és el moment de preguntar-nos, què pot haver originat aquesta conducta? Recalquem que no li preguntem al nen, sinó a nosaltres mateixos/es. I és que, en aquest moment de pic emocional, el nen o nena no podrà raonar, no estarà obert a escoltar-nos ni a comunicar, per la qual cosa intentar indagar o debatre amb ell/a en aquest moment serà inútil, igual que intentar fer-li un discurs respecte a l’agressió.
Així que el que farem és, mitjançant el context i el que ha pogut succeir abans de l’agressió, intentar esbrinar què creiem que pot estar passant i què pot haver-li fet reaccionar així.
Mentre pensem què pot haver passat, la nostra resposta serà mantenir-nos a prop, és a dir, físicament disponibles, deixant-li espai a l’infant per a que a poc a poc la intensitat de la seva emoció disminueixi i estigui preparat/da per a comunicar-se amb nosaltres.
Cal tenir en compte que hi ha infants que podran relaxar-se i baixar la intensitat de la seva emoció de manera autònoma, mentre que hi ha d’altres que necessitaran més del nostre acompanyament. Però hem de recordar que en aquest moment no l’estem educant respecte al conflicte que acabem de viure, sinó que estem acompanyant la gestió de l’emoció per a poder gestionar-ho amb molta més calma.
Durant aquest procés, podem oferir al nen o nena una mostra d’afecte o contacte, per si pot ajudar-lo/la. I és que, tot i que més endavant haurem d’educar sobre la conducta que acaba de realitzar, ara pot necessitar d’aquesta abraçada o d’aquesta mostra d’afecte per a regular-se i per a ajudar a calmar-se i fer-lo o fer-la sentir estimat/da i acompanyat/da: “estima’m quan menys m’ho mereixi, perquè serà quan més ho necessiti”.
Quan ens trobem en el punt en el qual el nen o nena ha pogut regular la intensitat de la seva emoció, podem passar a validar-la. És important ajudar a posar paraules a allò que ha passat i que ha sentit, però sobretot que se senti comprès o compresa: “T’ha fet enfadar molt que et traguessin la teva joguina, veritat?”. En aquest procés hem d’intentar empatitzar i connectar, des de la seva perspectiva, amb allò que ens està explicant per a ajudar a expressar-ho, encara que no estiguem d’acord amb el que ha dit o ha fet.
I després de tot aquest procés, arribem al punt final: educar. I és que en aquest moment les seves revolucions i intensitat emocional han baixat i és un bon moment per a parlar sobre el que ha passat, les seves conductes, alternatives a aquest comportament, les emocions dels altres, solucions una vegada ha realitzat la conducta…
Finalment, una vegada tancat tot l’anterior, és un bon punt per a parlar amb ell o ella sobre les conseqüències que tindrà aquesta agressió, establint uns límits i conseqüències clars.
Esperem que l’article us hagi resultat interessant, tornem la setmana que ve!
L’Equip de Somni Psicologia
Comunicació, EL NOSTRE BLOG, Emocions, Gestió Emocional, Infantil, Mecanisme de defensa, Mentides, Parentalitat, Reeducación, Reeducación
No ens enganyem, tot i que les mentides estan molt mal vistes, són un mecanisme adaptatiu que ens ajuda a relacionar-nos socialment en moltes ocasions. Ens permeten integrar-nos en grups socials, defensar-nos davant possibles conseqüències aversives i a aconseguir alguns objectius propis, al mateix temps que ens eviten molts conflictes socials.
Tot i així, el seu bon ús és molt complicat i, sovint, ens porta a patir molts conflictes associats a elles a causa de la falta de confiança que generen al ser descobertes.
Tots i totes diem mentides a vegades, i intentem viure trampejant els moments en què aquestes poden portar-nos directes a la desgràcia. Però quan altres persones ens menteixen, sentim que la nostra relació es veu minvada.
I què passa si qui et menteix és el teu propi fill o la teva pròpia filla?
En aquests casos podem arribar a sentir que el nostre vincle, aquest tan important que portem cuidant des de fa tant temps i que vivim amb tanta intimitat i afecte, es trenca.
No obstant això, és totalment natural que els nens i nenes d’entre 5 i 6 anys comencin a dir mentides per a explorar, deguda la necessitat de donar resposta a les situacions socials que esmentàvem anteriorment.
De fet, els infants no menteixen perquè sigui divertit dir mentides, sinó perquè hi ha una situació que han de gestionar, igual que ens passa a les persones adultes. L’única diferència és que, a través dels anys, aprenem moltes eines que ens ensenyen a resoldre les situacions sense necessitat de recórrer a les perilloses mentides, i els teus fills/es encara no les tenen.
Llavors hem de deixar que menteixin o hem de renyar-los?
Si bé és cert que hem d’actuar davant una situació així, és important no reaccionar d’una forma desproporcionada davant les mentides. Hem d’intentar mantenir-nos calmats/ades i establir un espai de comunicació segur per a ell o per a ella.
Els objectius que hauríem d’intentar aconseguir són:
- Comprendre què l’ha portat a mentir i validar les emocions que l’ha dut a això. Normalment, les mentides sempre van lligades a emocions desagradables i, possiblement, malgrat haver fet alguna cosa malament, la causa ha estat un possible malestar.
- Poder expressar com ens sentim davant la seva mentida i quines conseqüències pot tenir que ho faci de manera recurrent.
- Proporcionar estratègies alternatives per a aconseguir allò que necessitava sense haver de recórrer a les mentides. Així, li facilitarem el treball en un futur i no necessitarà mentir.
Si us fixeu, mantenim la tècnica del sandvitx de la qual tant us hem parlat per a ser assertius/ves amb els nens i les nenes (comentari agradable, desagradable i agradable de nou).
Esperem que us hagi semblat interessant l’article i que pugui ser útil per a ajudar als i les nenes en la seva gestió de les relacions socials, al mateix temps que facilitar la comunicació en família.
Fins a la setmana que ve!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Gestión Emocional, Infantil
Com adults/es som perfectament capaços i capaces d’entendre que una altra persona adulta pugui tenir un mal dia. Tenim la capacitat d’empatitzar amb com es pot estar sentint i comprendre que pugui tenir una gran enrabiada per una tonteria, que doni una mala contestació, que plori per alguna cosa que aparentment no ens sembla tan important… Tots i totes hem estat en aquesta situació i, per tant, som capaços/ces de posar-nos en el seu lloc i ser molt més benvolents amb les seves reaccions i conductes.
Però, què passa quan extrapolem aquesta mateixa situació en els nens i nenes? Poden tenir ells/elles un mal dia?
Moltes vegades, com adults/es, pares, mares, cuidadors/es, etc., esperem que les i els més petits tinguin un comportament exemplar, que mai es passin de la ratlla, que no tinguin una mala contestació, que no cridin, que no tinguin una rabieta, que controlin fins al més mínim detall dels seus comportaments, emocions i reaccions. Quan som nosaltres qui tenim un mal dia, ho verbalitzem, expressem i esperem que les persones del nostre entorn empatitzin amb nosaltres, ens comprenguin i fins i tot que “aguantin” el nostre mal humor.
Com ens sentiríem si enlloc d’això, ens tiressin en cara el nostre comportament, ens ho retraguessin i fins i tot ens renyessin? Exigint-nos un comportament exemplar malgrat les nostres emocions. Segurament ens sentiríem tristos/es, enfadats/des i totalment incompresos i incompreses.
Els nens i nenes moltes vegades no són capaços/ces de verbalitzar les seves emocions, i per tant no tenen la capacitat d’identificar i explicar-nos que han tingut un mal dia. A vegades serà una baralla al pati, una mala nota, que un amic no hagi volgut jugar amb ell o ella, i fins i tot que un imprevist hagi fet que no pugueu anar al parc aquesta tarda. Com adults/es ens poden semblar motius insignificants, però per a ells i elles no ho són, i el que senten i necessiten és exactament el mateix que nosaltres: acompanyament, empatia i, sobretot, molta comprensió.
Així que, la pròxima vegada que sentim que els nostres fills i filles ens estan portant al límit, que se’ns esgota la paciència i que no acceptem aquest comportament, respirem profund i pensem, com m’agrada que em tractin a mi quan tinc un mal dia?
Esperem que us hagi semblat útil i motiu de reflexió! Fins dimecres vinent!
L’equip de Somni Psicologia
