EL NOSTRE BLOG, Gestión Emocional, Infantil, Maternidad, NUESTRO BLOG, Parentalidad
No és cap secret que, avui dia, part del procés de criança recau, molt sovint, en els avis i les àvies.
Tot i que, en la majoria dels casos, això és degut a la dificultat en la conciliació familiar, suposa un gran avantatge per al desenvolupament dels nens i les nenes a nivell emocional, cognitiu i social. Tot i així, pot suposar també molts conflictes entre les figures de criança. És a dir, entre els progenitors i els avis o àvies.
Això tendeix a passar a causa de diverses raons, però les més rellevants són les següents:
- Els canvis quant als models de criança entre generacions poden suposar que els avis o àvies no entenguin moltes de les normes imposades pels pares o mares, suposant suggeriments, propostes o, fins i tot, imposicions sobre com fer les tasques de criança.
- La dificultat per a invertir els rols d’autoritat en quant a la criança. El rol d’autoritat és una cosa molt complexa i està molt interioritzat. Els avis i les àvies, com a pares/mares dels progenitors, han percebut sempre aquest rol d’autoritat sobre ells i elles, però, en el moment en què aquestes filles o fills es converteixen en mares/pares, adquireixen un rol d’autoritat que hauria de ser major al dels avis i àvies respecte els seus fills i filles, escalant en la piràmide d’autoritat per sobre d’ells/es. Aquesta inversió dels papers pot portar molts conflictes, ja sigui perquè els pares o mares no saben com posar uns certs límits als seus progenitors o perquè aquests no els acceptin venint dels seus propis fills/es.
Per a que aquest equip de criança funcioni i no posem límits incoherents als infants, la clau recau en la comunicació i el respecte entre pares/mares i avis/àvies.
Hem d’entendre que aquests dos canvis no només ens afecten a nosaltres i ens generen aquest malestar, sinó que és una cosa mútua i cal comunicar-nos de manera assertiva per a traslladar allò que és important per a nosaltres respectant el que ho és per a ells o elles.
I per a això, haurem de posar límits molt clars, però també treballar la nostra flexibilitat. Desgraciadament, la criança mai pot recaure únicament en unes mans perquè, malgrat que això satisfaria la nostra necessitat de control, no seria positiu ni per a la nostra pròpia gestió emocional, ni per al desenvolupament dels infants.
Esperem que us hagi semblat interessant l’article i que pugui ajudar-vos a gestionar la criança compartida amb els avis i les àvies. I si voleu tips o estratègies més concretes, no teniu més que demanar-ho en comentaris i us crearem contingut sobre aquest tema.
Fins a la setmana que ve!
L’equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Emociones, Infantil, Maternidad, NUESTRO BLOG, Parentalidad, Relaciones Sociales
Avui és el dia Internacional de l’Orgull LGBTIQ+ i volem aprofitar per a parlar de tres errors molt comuns que cometem en explicar què és una família als infants i que podrien ser la base dels seus constructes cognitius respecte les identitats sexuals, de gènere i/o les orientacions sexuals.
Sí, sembla mentida, però la forma com introduïm en la primera infància un concepte tan senzill com és la família, pot ser un estímul més que influeixi a la construcció de la seva forma de pensar.
Si ens basem en el model constructivista de l’aprenentatge, el coneixement s’adquireix a través d’un conjunt d’estímuls que anem percebent al llarg dels anys i que ens permet anar modulant una petita idea inicial, per a anar fent-la créixer i desenvolupar-se, fins a convertir-se en formes de pensar en l’adolescència i l’edat adulta.
Seguint aquest model psicològic, una idea creada en la primera infància que estableix que la família sempre consta d’un pare, una mare i uns fills o filles, estableix una base que podrà desenvolupar moltes altres idees associades.
Encara que, evidentment, per a que aquesta persona desenvolupi la seva identitat convertint-se en homòfoba, necessitarà molts altres estímuls que l’ajudin a anar construint aquestes idees i aquesta identitat. Però avui ens centrarem en aquest primer concepte: La descripció del concepte de família.
Són molt habituals tres errors:
- Descriure el concepte de família partint del gènere dels progenitors
- Basar-nos exclusivament en el procés genètic
- Excloure la descripció del vincle emocional de la família
Són errors perquè impliquen la necessitat d’unes identitats sexuals i de gènere molt específiques i una orientació sexual molt concreta per a poder tenir fills/es com a objectiu únic de la família. I això suposa unes pressions socials imposades des de la primera infància per a definir la identitat de gènere corresponent a la teva identitat sexual i una orientació sexual “adequada” per a poder tenir descendència.
Si no hi ha altres estímuls que reforcin aquestes idees, desapareixeran amb el temps. Però què passa si van rebent una vegada i una altra estímuls que dicten que aquests paràmetres són els “correctes”?
Probablement, mentre tot segueixi aquests principis, no hi haurà problema, però si no s’identifica a si mateix/a dins aquest constructe o veu a algú que no el compleix, apareixerà una distorsió cognitiva que li generarà malestar en major o en menor mesura.
Esperem que us hagi semblat interessant l’article i que pugui ser útil per a modelar la forma com descrivim la família als nens i nenes, reduint-los la pressió social amb la que nosaltres hem crescut.
Fins a la setmana que ve!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Emociones, Maternidad, NUESTRO BLOG, Parentalidad
Des del moment en què ens fem un test d’embaràs i descobrim que serem mares, descobrim també un gran ventall d’emocions.
Algunes d’elles són desconegudes per a nosaltres; unes altres les hem viscut ja, encara que mai amb tanta intensitat; i moltes altres eren conegudes, però mai les haguéssim associat a les situacions en què apareixen ara. Avui parlarem sobre la culpa.
Fa poquet vam sentir una frase que ens va deixar gelades. Deia “la maternitat i la culpa són inseparables”. Què opineu vosaltres? Creieu que és real?
Tal com dèiem la setmana passada en aquest blog, totes les emocions són adaptatives (ens ajuden a sobreviure com a espècie) i compleixen amb un objectiu molt concret. El de la culpa, és ajudar la persona a activar-se i responsabilitzar-se. I què pot implicar més responsabilitat que ser mare?
Biològicament, les dones cis estem predisposades a adquirir aquesta responsabilitat. El nostre cervell processa la informació que deriva de nostres fills/es de manera diferent a com la processa el cervell del pare o de les persones externes l’infant. I, per tant, si existeix aquesta sensació de responsabilitat, és molt fàcil que aparegui la culpa.
Tot i així, malgrat ser una emoció adaptativa, pot ser difícil gestionar-la.
En moltes ocasions, trobem que darrere de la dificultat existeixen conceptes com els següents:
- Hiperresponsabilitat: És molt important saber en quina mesura podem influenciar en el desenvolupament dels nostres nens i nenes, i no sobredimensionar-la.
- Expectatives poc realistes: Com la idea de ser una “supermare” o que els nostres infants siguin uns “supernens/es”.
- Comparacions amb altres mares o amb informació externa: És molt fàcil comparar-se i en aquest cas no ens ajuda gens.
- Baixa tolerància a l’error: Per desgràcia, continuem sentint molt el comentari de “és una mala mare”.
Aquests conceptes augmenten la intensitat en què vivim aquesta emoció i dificulten molt la seva gestió, podent suposar conseqüències a nivell emocional i a nivell de criança.
Llavors, la maternitat i la culpa són inseparables?
Per a nosaltres la resposta és clara: la culpa és inseparable de l’ésser humà, sí. I és cert que, durant la maternitat, pot aparèixer amb més freqüència a causa de la responsabilitat que sentim vers els nostres nens i nenes. Però no per això ha de ser un estat freqüent o permanent, ni té per què viure’s amb una intensitat que no puguem gestionar.
Si és així, és perquè darrere d’aquesta culpa existeixen certs conceptes que l’estan intensificant o mantenint i que haurem de treballar per a protegir la nostra salut mental com a mares.
Esperem que aquest article us hagi resultat útil i interessant. Si us heu identificat i creieu que hi ha coses que us agradaria treballar, no dubteu a contactar amb nosaltres i us ajudarem en tot el que puguem.
Restem a la vostra disposició!
L’equip de Somni Psicologia
