EL NOSTRE BLOG, Emociones, Infantil, Maternidad, NUESTRO BLOG, Parentalidad, Relaciones Sociales
Avui és el dia Internacional de l’Orgull LGBTIQ+ i volem aprofitar per a parlar de tres errors molt comuns que cometem en explicar què és una família als infants i que podrien ser la base dels seus constructes cognitius respecte les identitats sexuals, de gènere i/o les orientacions sexuals.
Sí, sembla mentida, però la forma com introduïm en la primera infància un concepte tan senzill com és la família, pot ser un estímul més que influeixi a la construcció de la seva forma de pensar.
Si ens basem en el model constructivista de l’aprenentatge, el coneixement s’adquireix a través d’un conjunt d’estímuls que anem percebent al llarg dels anys i que ens permet anar modulant una petita idea inicial, per a anar fent-la créixer i desenvolupar-se, fins a convertir-se en formes de pensar en l’adolescència i l’edat adulta.
Seguint aquest model psicològic, una idea creada en la primera infància que estableix que la família sempre consta d’un pare, una mare i uns fills o filles, estableix una base que podrà desenvolupar moltes altres idees associades.
Encara que, evidentment, per a que aquesta persona desenvolupi la seva identitat convertint-se en homòfoba, necessitarà molts altres estímuls que l’ajudin a anar construint aquestes idees i aquesta identitat. Però avui ens centrarem en aquest primer concepte: La descripció del concepte de família.
Són molt habituals tres errors:
- Descriure el concepte de família partint del gènere dels progenitors
- Basar-nos exclusivament en el procés genètic
- Excloure la descripció del vincle emocional de la família
Són errors perquè impliquen la necessitat d’unes identitats sexuals i de gènere molt específiques i una orientació sexual molt concreta per a poder tenir fills/es com a objectiu únic de la família. I això suposa unes pressions socials imposades des de la primera infància per a definir la identitat de gènere corresponent a la teva identitat sexual i una orientació sexual “adequada” per a poder tenir descendència.
Si no hi ha altres estímuls que reforcin aquestes idees, desapareixeran amb el temps. Però què passa si van rebent una vegada i una altra estímuls que dicten que aquests paràmetres són els “correctes”?
Probablement, mentre tot segueixi aquests principis, no hi haurà problema, però si no s’identifica a si mateix/a dins aquest constructe o veu a algú que no el compleix, apareixerà una distorsió cognitiva que li generarà malestar en major o en menor mesura.
Esperem que us hagi semblat interessant l’article i que pugui ser útil per a modelar la forma com descrivim la família als nens i nenes, reduint-los la pressió social amb la que nosaltres hem crescut.
Fins a la setmana que ve!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, NUESTRO BLOG
S’acaba l’any i amb ell deixem enrere 365 dies plens de moments i experiències viscudes.
Cap d’Any sol ser sempre un moment nostàlgic, de recordar el camí fet, de repassar tot allò viscut, de valorar i posar en una balança les decisions que hem pres i on ens han portat.
Però també és un moment d’oportunitat; d’oportunitat de treure aprenentatges d’aquelles coses que potser no han anat tan bé, o de valorar les nostres capacitats sobre com hem fet front a situacions o problemes que han aparegut.
I és que moltes vegades, tot el que anem vivint al llarg de l’any, passa desapercebut sota el ritme frenètic del nostre dia a dia, sense tenir un moment per parar i adonar-nos del que està passant.
Encara que ens sembli que no, moltes vegades els nens i nenes també viuen dins d’aquest ritme accelerat que portem els adults: escola, extraescolars, activitats el cap de setmana…
És per això que avui hem decidit portar-vos una dinàmica per acomiadar l’any d’una manera conscient i connectada amb les nostres emocions i amb tot allò que hem viscut durant l’any que deixem enrere.
La proposta que us portem avui consisteix en crear entre tota la família una càpsula del temps, una caixa on guardarem tot allò que ens recordi a l’any que deixem enrere: fotografies, escrits, records, entrades a espectacles, qualsevol cosa que se’ns acudeixi!
Al final de l’any, crearem entre tota la família la càpsula de l’any que deixem enrere i, mentre ho fem, podrem recordar, entre tots i totes, aquells moments; compartir anècdotes, explicar com ens van fer sentir, fins i tot podrem comprovar com un mateix record o moment ens pot fer sentir de maneres diferents a cada persona.
Un cop omplerta la càpsula, la guardarem en un lloc segur i prometent no obrir-la en cap moment durant la resta de l’any, i el proper cap d’any, podrem obrir-la entre plegats i plegades, i recordar tot allò que hi vam posar i que, en aquell moment, era important per nosaltres! I, un altre cop, podrem crear entre tots la nova càpsula de l’any que deixem enrere.
Aquesta dinàmica també ens permet que, durant l’any, cadascú vagi fent una llista o guardant aquells moments o records que voldrà posar a la càpsula d’aquell any i, per tant, ens farà valorar a cadascú la importància d’aquells moments, per estar més presents en allò que estem fent, i per valorar si es digne d’entrar a la nostra càpsula del temps.
Esperem que us hagi agradat la dinàmica i que ens expliqueu la vostra experiència si decidiu posar-la en pràctica. I de part de tot el nostre equip, bon any nou!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, NUESTRO BLOG
A vegades no som conscients de com les nostres paraules poden incidir en la resta de la gent, i a vegades som sincers/es d’una manera que pot afectar a les persones. Cadascú rep la informació a través de les seves interpretacions i de la seva gestió emocional, i cadascú li dona una importància diferent. Per això és necessari que sapiguem que no tothom comparteix la mateixa manera de sentir i d’expressar les emocions; per ser empàtic/a a vegades és necessari obrir el nostre punt de vista i ampliar-lo, sabent que no tothom gestiona les paraules com un/a mateix/a ho fa. És per això que resulta tant important; per a poder ajudar als nostres i també per a tenir cura amb gent que no coneixem gaire, procurant utilitzar el filtre social per aconsellar, donar suport o dir les coses.
Ser empàtic/a vol dir saber-se posar en la pell dels demés i intentar saber com actuar davant de situacions que a vegades són complexes. Ser empàtic/a vol dir tenir en consideració els sentiments dels demés i acceptar-los, sense jutjar-los. També és necessari mostrar empatia a un/a mateix/a. A vegades som molt empàtics/ques amb la resta i ens oblidem de nosaltres mateixos/es. Us posem un exemple: estàs passant per una situació difícil, és nadal i tothom està content, així que decideixes que explicar la teva mala notícia pot restar felicitat a una altre persona i tu com ets “molt valent/a” decideixes sostenir-ho tot tu i gestionar-ho sense demanar suport als teus o teves. Fent això, et responsabilitzes emocionalment i el no compartir o no desfogar-te o demanar ajuda està indicant que no estàs sent empàtic/a amb tu mateix/a.
Com podem ser empàtics/ques:
- Escoltar activament.
- Intuir què busca amb la interacció social la persona que ens demana ajuda o que es desfoga.
- Posar-nos a la seva pell pensant com és ell/a i com s’està sentint.
- Validar la emoció que està tenint sense jutjar-la.
- Donar consells, des del teu punt de vista sense obligar ni pressionar a la persona.
- Oferir ajuda d’una manera oberta per donar-li espai a la persona a actuar o a demanar l’ajuda si ho vol fer.
És essencial saber que de vegades, per la situació que tenim, ser empàtics/ques costa més o menys. Així doncs, com hem comentat en altres entrades de bloc, és important comunicar com ens sentim per a que l’altre persona pugui entendre’ns i no ho visquin com si no tinguéssim intencionalitat d’ajudar-la o d’oferir-li ajuda. En conclusió, ser empàtic o empàtica és una necessitat per a tenir relacions sanes i curoses, però hem de recordar que la gestió emocional per a cada persona és diferent. Finalment, recorda: mostrar empatia cap a tu mateix/a, també és una necessitat!
Esperem que t’hagi resultat interessant! Fins dimecres vinent!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Infantil, NUESTRO BLOG
Moltes vegades donem per fet que la societat ha avançat, que cada vegada hi ha menys discriminacions i més respecte cap a tots els col·lectius, i que nosaltres no faltem al respecte ni discriminem per cap condició.
Malgrat això, des de sempre hi ha hagut i continua havent-hi col·lectius que són especialment vulnerats, sent objecte de rebuig i de mofes. Avui volem parlar d’un col·lectiu en concret, cap al qual creiem que s’han normalitzat discriminacions i faltes de respecte, fins i tot en edats molt primerenques: les persones amb sobrepès.
I és que, quantes vegades hem sentit utilitzar la paraula “gras” o “grassa”, no com una característica física d’algú, com podria ser alt o alta, sinó com un insult? I no parlem només d’adults i adultes, ja que aquesta estigmatització cap a les persones gordes ja comença des de la infància, creant en aquests nens i nenes conseqüències greus a nivell psicològic, emocional i d’autoestima, entre altres.
En una societat en la qual s’associa la idea d’estar prim/a com a sinònim de felicitat i èxit, i com quelcom que s’espera de tothom, de manera fins i tot inconscient col·loquem a aquells amb cossos no normatius un esglaó per sota en l’escala de privilegis.
Són molts els nens i nenes que només pel fet de tenir un cos més gran a la resta, han de sotmetre’s al fet que els/les assenyalin, se’n riguin, burles, comentaris, i una llista infinita de faltes de respecte i discriminacions per ser “diferents”. I és que moltes d’aquestes discriminacions venen de comentaris, idees i valors que els adults/es tenen completament interioritzats i verbalitzen sense pensar en l’efecte que poden tenir en els més petits: “Però com es vesteix així amb aquest cos?”, “Com vols que no estigui gordx menjant-se aquesta hamburguesa”, “Has engreixat una mica, no? Hauries de fer esport.”, etc.
Tenen aquests comentaris conseqüències? Les recerques acadèmiques apunten que nou de cada deu nens i nenes gordxs tenen problemes d’autoestima, el 47% de les noies entre 12 i 16 anys volen aprimar-se i el 41%, a més, ja ha fet alguna vegada dieta pel seu compte.
És clar que no podem canviar la societat de la nit al dia, però si obrim els ulls i som conscients dels errors que podem estar cometent com adults i adultes en aquest sentit, i anem trencant aquestes idees inculcades, poc a poc podem fer desaparèixer aquesta discriminació.
Així doncs, com podem ajudar?
– Fomentant impartir xerrades i activitats en els centres per a combatre els estereotips i la vergonya corporal.
– Buscar i normalitzar referents amb diferents tipus de cossos.
– Educar amb valors com el respecte, la tolerància i la diversitat
– Enfortir la seva pròpia autoestima, autoconeixement i valor.
– Propiciar espais segurs a casa, en els quals facilitar parlar del que pugui succeir.
– Parlar sobre les nostres parts no normatives, fomentant l’acceptació corporal i amor propi.
– I, sobretot i com sempre, desconstruir les nostres creences i allò que tenim normalitzat, per a ser un referent per als nens i nenes, i intentar fomentar el canvi en nosaltres i en ells i elles.
Esperem que us hagi resultat interessant l’article i no dubteu a escriure’ns si voleu més informació sobre aquest tema.
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, NUESTRO BLOG
La neurodiversitat és un nou paradigma que comprèn l’espècie humana com un grup amb diferències a nivell de desenvolupament neurològic. És a dir, cada cervell pot desenvolupar-se, no només a un ritme diferent, sinó també d’una manera diferent.
Es tracta d’evitar caure en el reduccionisme de comprendre que una persona que pensa o sent d’una forma diferent a com ho fa la majoria, té quelcom “dolent”. I, per tant, trenca amb conceptes com a “persones normals” i “persones amb trastorns”.
Dins d’aquest paradigma diferenciem 2 tipus de persones:
- Neurotípiques: Són aquelles que presenten el neurodesenvolupament més esperable o estadísticament més comú.
- Neurodivergents: Són aquelles que presenten un neurodesenvolupament que s’allunya de l’esperable. I aquí s’inclourien totes les persones que tenen diagnòstics com a Trastorn de l’Espectre de l’Autisme (TEA), Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH), dislèxia, síndrome de Down… entre moltíssimes altres que no sempre tindran un diagnòstic específic.
Tot i així, sabem que cada cervell es desenvolupa gràcies a la conjunció entre la genètica i les experiències viscudes al llarg del nostre desenvolupament. I ningú coincideix exactament en tots dos aspectes, per tant, el nostre cervell és únic i sempre ho serà.
Aquesta és la raó per la qual pensem i sentim de manera diferent a la persona que tenim davant. Però, llavors, on està el límit entre l’esperable i el no esperable? Pots assegurar que el teu cervell és 100% típic?
La resposta és difícil, oi?
La comunitat científica no s’arrisca. Se centra únicament en percentatges estadístics, estudiant fenòmens cognitius, emocionals i conductuals, comparant aquests trets entre grans mostres de població. Si formes part de la majoria, ets considerada una persona neurotípica.
El problema d’aquesta classificació recau en el mateix lloc en què el fan la majoria de classificacions en salut mental. La societat concebrà a la persona neurodivergent igual que a la neurotípica o tornarem a percebre que estan malament?
Malgrat que la comunitat social i científica lluiten per a la inclusió de les persones neurodivergents, aquestes segueixen en un alt risc d’exclusió, sobretot en l’àmbit laboral i social. Som la gent del carrer, els i les que hem de parar-nos a pensar en tots els avantatges que pot suposar un cervell que funciona de manera diferent al nostre.
Esperem que us hagi resultat interessant l’article. Fins a la setmana que ve!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, NUESTRO BLOG
Ajudar no sempre és fàcil. Quan tenim a algú del nostre voltant en un moment emocionalment difícil, ja sigui perquè han perdut a algú, perquè li han donat una mala notícia o té un problema; què podem fer?
Hi ha diverses maneres d’intentar ajudar a algú, i cada una d’elles té les seves avantatges i els seus inconvenients. Tinguem present que podem dur a terme més d’un rol, depenent del moment i de la situació, i que serà justament aquest equilibri el que proporcionarà una ajuda més eficaç.
- El/la solucionador/a: és quan intentem ajudar fent-ho absolutament tot per a aquella persona. Li fem el menjar, recollim, anem a comprar, solucionem qualsevol inconvenient… En alguns moments pot ser necessari ja que la persona potser no es val per sí mateixa, però tinguem en compte que l’estem col·locant en una posició de dependència que, en certs moments, l’immobilitzarà en un rol passiu i li costarà tornar a agafar la responsabilitat de la seva vida. Per això, en cas que sigui necessari, haurà de ser temporal i li haurem d’anar cedint (dins del possible) la gestió d’aquests assumptes per a que recuperi autonomia.
- El/la guia: l’ajuda com a guia sempre esdevé des del consell. Oferim idees i opcions per a que pugui gestionar el moment difícil. Tot i que pot ser molt útil, hem de vigilar no caure en el judici i les ordres des del nostre punt de vista; cadascú té una percepció i una vida emocional, i potser el que ens va bé a nosaltres no li resulta igual d’efectiu a l’altra persona.
- El suport emocional: escoltar, validar, ser al seu costat. Acompanyar en l’emoció des de l’empatia pot resultar una manera molt interessant d’ajudar en un moment difícil. Sabem que de vegades és fins i tot frustrant, ja que sentim que aquelles emocions no són les que volem que senti aquest ésser estimat, però probablement li senti bé sentir que són lògiques. De nou, s’ha de vigilar no sobrevictimitzar a la persona; té dret a sentir el que sent, però evitem entrar durant un temps perllongat en un bucle terrible d’autocompassió.
- El/la canyero/a: és quan donem missatges per tal de mobilitzar a la persona. Són missatges directes i responsabilitzadors en els quals pretenem que la persona agafi un rol més actiu en el seu problema. Poden ser molt útils, ja que la poden ajudar a obrir els ulls en alguns aspectes i tirar endavant, però s’ha d’anar en compte d’oferir-los en el moment i la dosi adequades. Si ens passem o no escollim el moment adient, la persona pot viure-ho com un atac i fer un efecte contrari; que es posicioni més en la passivitat i que eviti tractar el tema amb nosaltres.
- L’absent: oferir espai com a manera de cuidar és molt vàlida. A vegades, les persones necessiten tenir un temps per a poder processar el que els està passant al seu ritme. Per això, ser-hi a la distància pot ser molt útil, sempre i quan siguem conscients de trobar maneres de que sàpiguen que hi som. Si ens allunyem massa, la persona pot acabar sentint-se massa sola, fet que no l’ajudarà en el processament.
- El/la planificador/a: proposar plans diversos per a que es distregui, sortir a fer activitats o de festa, muntar dinars o sopars… tenir una vida més diversa i enriquidora per a que la persona no es senti ni sola ni sense saber què fer, pot ajudar-la a reconnectar amb moments positius i valuosos de la seva vida. Emperò, compte en pressionar de més. De la mateixa manera que absentar-nos massa pot ser contraproduent, insistir en fer plans pot esdevenir esgotador per a la persona. Pot necessitar moments per a viure les seves emocions, i pot sentir-se culpable al declinar invitacions constantment, fins al punt de sentir que estan fallant-nos.
- L’ós amorós: abraçades, afecte, mimos, carinyitos. Oferir consol a través del contacte físic pot ser molt agradable, ja que ens ajuda a connectar amb la persona trista i que es senti confortada des d’un punt de vista molt més orgànic. S’ha de tenir present que hi haurà qui no vulgui o no li valgui aquest tipus de confort; o que en certs moments li resulti fins i tot asfixiant.
Així doncs… com sé quin rol he de dur a terme per a ser realment d’ajuda? És molt més fàcil del que sembla… preguntant-ho! D’aquesta manera, oferirem l’ajuda que necessita, ens sentirem totes i tots molt més còmodes, i estarem proporcionant-li a la persona un rol més actiu en la gestió d’aquesta situació.
Esperem que us hagi resultat molt interessant com sempre! Fins dimecres vinent!
L’Equip de Somni Psicologia
