EL NOSTRE BLOG, Infantil, Parentalidad
No és cap secret que, avui dia, part del procés de criança recau, molt sovint, en els avis i les àvies.
Tot i que, en la majoria dels casos, això és degut a la dificultat en la conciliació familiar, suposa un gran avantatge per al desenvolupament dels nens i les nenes a nivell emocional, cognitiu i social. Tot i així, pot suposar també molts conflictes entre les figures de criança. És a dir, entre els progenitors i els avis o àvies.
Això tendeix a passar a causa de diverses raons, però les més rellevants són les següents:
- Els canvis quant als models de criança entre generacions poden suposar que els avis o àvies no entenguin moltes de les normes imposades pels pares o mares, suposant suggeriments, propostes o, fins i tot, imposicions sobre com fer les tasques de criança.
- La dificultat per a invertir els rols d’autoritat en quant a la criança. El rol d’autoritat és una cosa molt complexa i està molt interioritzat. Els avis i les àvies, com a pares/mares dels progenitors, han percebut sempre aquest rol d’autoritat sobre ells i elles, però, en el moment en què aquestes filles o fills es converteixen en mares/pares, adquireixen un rol d’autoritat que hauria de ser major al dels avis i àvies respecte els seus fills i filles, escalant en la piràmide d’autoritat per sobre d’ells/es. Aquesta inversió dels papers pot portar molts conflictes, ja sigui perquè els pares o mares no saben com posar uns certs límits als seus progenitors o perquè aquests no els acceptin venint dels seus propis fills/es.
Per a que aquest equip de criança funcioni i no posem límits incoherents als infants, la clau recau en la comunicació i el respecte entre pares/mares i avis/àvies.
Hem d’entendre que aquests dos canvis no només ens afecten a nosaltres i ens generen aquest malestar, sinó que és una cosa mútua i cal comunicar-nos de manera assertiva per a traslladar allò que és important per a nosaltres respectant el que ho és per a ells o elles.
I per a això, haurem de posar límits molt clars, però també treballar la nostra flexibilitat. Desgraciadament, la criança mai pot recaure únicament en unes mans perquè, malgrat que això satisfaria la nostra necessitat de control, no seria positiu ni per a la nostra pròpia gestió emocional, ni per al desenvolupament dels infants.
Esperem que us hagi semblat interessant l’article i que pugui ajudar-vos a gestionar la criança compartida amb els avis i les àvies. I si voleu tips o estratègies més concretes, no teniu més que demanar-ho en comentaris i us crearem contingut sobre aquest tema.
Fins a la setmana que ve!
L’equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Emociones, Infantil, Maternidad, NUESTRO BLOG, Parentalidad, Relaciones Sociales
Avui és el dia Internacional de l’Orgull LGBTIQ+ i volem aprofitar per a parlar de tres errors molt comuns que cometem en explicar què és una família als infants i que podrien ser la base dels seus constructes cognitius respecte les identitats sexuals, de gènere i/o les orientacions sexuals.
Sí, sembla mentida, però la forma com introduïm en la primera infància un concepte tan senzill com és la família, pot ser un estímul més que influeixi a la construcció de la seva forma de pensar.
Si ens basem en el model constructivista de l’aprenentatge, el coneixement s’adquireix a través d’un conjunt d’estímuls que anem percebent al llarg dels anys i que ens permet anar modulant una petita idea inicial, per a anar fent-la créixer i desenvolupar-se, fins a convertir-se en formes de pensar en l’adolescència i l’edat adulta.
Seguint aquest model psicològic, una idea creada en la primera infància que estableix que la família sempre consta d’un pare, una mare i uns fills o filles, estableix una base que podrà desenvolupar moltes altres idees associades.
Encara que, evidentment, per a que aquesta persona desenvolupi la seva identitat convertint-se en homòfoba, necessitarà molts altres estímuls que l’ajudin a anar construint aquestes idees i aquesta identitat. Però avui ens centrarem en aquest primer concepte: La descripció del concepte de família.
Són molt habituals tres errors:
- Descriure el concepte de família partint del gènere dels progenitors
- Basar-nos exclusivament en el procés genètic
- Excloure la descripció del vincle emocional de la família
Són errors perquè impliquen la necessitat d’unes identitats sexuals i de gènere molt específiques i una orientació sexual molt concreta per a poder tenir fills/es com a objectiu únic de la família. I això suposa unes pressions socials imposades des de la primera infància per a definir la identitat de gènere corresponent a la teva identitat sexual i una orientació sexual “adequada” per a poder tenir descendència.
Si no hi ha altres estímuls que reforcin aquestes idees, desapareixeran amb el temps. Però què passa si van rebent una vegada i una altra estímuls que dicten que aquests paràmetres són els “correctes”?
Probablement, mentre tot segueixi aquests principis, no hi haurà problema, però si no s’identifica a si mateix/a dins aquest constructe o veu a algú que no el compleix, apareixerà una distorsió cognitiva que li generarà malestar en major o en menor mesura.
Esperem que us hagi semblat interessant l’article i que pugui ser útil per a modelar la forma com descrivim la família als nens i nenes, reduint-los la pressió social amb la que nosaltres hem crescut.
Fins a la setmana que ve!
L’Equip de Somni Psicologia
Adolescencia, Ansietat, Auto-càstig, Autocura, EL NOSTRE BLOG, Emocions, Empatía, Expectatives, Gestió Emocional, Llenguatge, Maternitat, Parentalidad, Parentalitat, Perfeccionisme
Hem parlat diverses vegades sobre la importància dels límits, i ens agrada utilitzar una metàfora que ens sembla molt visual. Anem a imaginar-nos a un/a nen/a o adolescent a l’inici d’un camí. Els límits delimitarien el camí. Si no hi ha delimitació, el marge d’error de la persona que va pel camí serà molt més elevat, és a dir, tindrà moltes més possibilitats de perdre’s, d’equivocar-se o d’anar-se’n cap als extrems del camí.
Moltes vegades al parlar amb pares i mares sobre els límits apareixen alguns dubtes: Quin límit haig de posar? Com faig que el compleixi? Quina conseqüència aplico? Quan el marco? I si es rebel·la? Aquestes són preguntes molt freqüents i que tenen una resposta en concordança amb les dificultats de comportament que mostra el nen o la nena; en base a les seves prioritats, els seus interessos, la seva edat, entre d’ altres.
Però de vegades sorgeixen pors, encara sabent que posar límits és una cosa que a la llarga beneficia al nostre fill/a. Us ve al cap de què podem estar parlant?
Com a mares i pares de vegades el que pensi la resta sobre nosaltres o sobre l’educació que els hi donem a els/les nostres fills/es ens pot repercutir bastant. Tant és així que, de vegades, ho intentem arreglar com sigui per no cridar l’atenció, encara que t’estiguis mossegant la llengua.
Qui no ha estat mama o papa i el/la seu/va fill/a li ha muntat una rebequeria al mig del parc, o enmig de la sortida de l’escola, o al quiosc, o al supermercat? En aquestes situacions sembla que intentem actuar el més ràpid possible, encara que no estem seguint els nostres valors, perquè sembla que en estar a ulls de més gent hem de trobar la solució ràpidament per a que la intensitat emocional del nostre/a fill/a es redueixi i deixem de sentir vergonya.
A casa, amb els límits, de vegades passen coses similars. Per exemple, hem de marcar un límit a casa i sabem que el/la nostre/a fill/a es desregularà en sentir la conseqüència que tindrà per haver-se comportat de manera inadequada o per no haver realitzat les seves tasques. L’infant, si encara no està acostumat/da a tenir límits, el primer que farà és intentar, per tots els mitjans, desfer-se d’aquest límit i no tenir-ne conseqüència.
I, aquí què entra? Entren els crits, els plors dels/les filles i, si perdem la paciència, dels adults i llavors…. ELS VEÏNS. Què pensaran els veïns? Un dia d’aquests vindrà la policia! Quan me’ls creui no sabré ni com mirar-los!, entre mil frases més o pensaments que de vegades a tots ens han vingut al cap.
Des de Somni us volem validar aquestes pors. No direm que posar límits és una cosa fàcil i agradable, sinó que de vegades es fa un món i més aviat és una situació desagradable, però amb perseverança farem que els/les fills/es siguin responsables, sàpiguen que cal fer esforços i que han de ser constants i adequats/des. Tinguem present que els estem protegint de possibles frustracions amb altres persones, els estem ensenyant que no sempre es pot aconseguir el que ells volen, que no tot és immediat i, sobretot que l’autoritat no són ells/es i han de respectar les autoritats encara que estiguin en contra del seu punt de vista en diferents ocasions.
Esperem que us hagi resultat interessant! Fins el proper dimecres!
L’equip de Somni Psicologia
Afecció, Autoestima, Comunicació, EL NOSTRE BLOG, Emocions, Empatía, Expressió, Gestió Emocional, Parentalidad, Parentalidad, Personalitat, Responsabilitat afectiva
Potser alguna vegada has sentit a parlar de que ens vinculem de maneres diferents segons com ens hem vinculat amb els nostres referents. De fet, sovint es parla de “la teoria del apego” per a comprendre com ens relacionem sobretot en un context romàntic. Però, saps de què es tracta?
Aquesta teoria es va desenvolupar per Bolbwy, a partir dels treballs de Ainsworth, i malgrat que inicialment es va emprar per a entendre com es vinculen els infants amb els seus referents, més tard es va veure que aquesta manera de vincular-se s’allargava fins a vincles adults.
Quins tipus d’afeccions hi ha i com es comporten? Us ho expliquem!
Primerament, hem d’entendre que es poden dividir en dos grans grups: afeccions segures i insegures. Dins del segon grup, ens trobem amb 3 tipus: ansiósa, evitativa i desorganitzada.
Com funcionen les persones que estan dins de cada grup?
- Afecció segura: són persones que han pogut vincular-se de manera segura amb els seus referents i amb altres persones del seu voltant, de manera que es mostren confiades, consistents en els seus actes i amb una bona comunicació. Són persones que prenen decisions conjuntament amb els seus vincles rellevants, adquireixen compromisos, expressen els seus sentiments i es senten còmodes amb la intimitat (tant afectiva com sexual). A més, són persones que no miren d’evitar els problemes sinó que busquen maneres d’afrontar-los.
- Afecció ansiosa: són persones que necessiten una proximitat molt elevada (potser fins i tot excessiva) amb els seus vincles de referència. Porten molt malament el rebuig i poden ser insegures, a més d’emocionalment làbils. Tenen tendència a tenir sempre parella, es preocupen molt per la relació i poden mostrar conductes de desconfiança. Se les pot considerar en ocasions molt dependents, fins i tot entrant en alguns jocs per a cridar l’atenció de la persona a qui estan vinculades. Finalment, podem veure que tenen tendència a tenir una autoestima baixa.
- Afecció evitativa: són persones que acostumem a percebre-les com “autosuficients” malgrat realment acostumen a tenir una alta inseguretat. No adopten compromisos i insisteixen en els beneficis d’estar soles, valorant molt la seva autonomia. Mostren tendència a desconfiar de la resta i empren sovint estratègies de distanciament. Acostumen a tenir dificultats a l’hora d’expressar sentiments i eviten els conflictes. Perceben que expressar-se emocionalment és una senyal de vulnerabilitat que s’ha d’amagar i tenen moltes dificultats per expressar les seves intencions clarament. A nivell sentimental, els costa enamorar-se ja que senten que no s’han de dur per les emocions.
- Afecció desorganitzada: acostuma a ser fruit d’experiències adverses o traumàtiques durant l’infantesa. Són persones que han après que les relacions són aterradores, de manera que han associat l’intimitat amb la por. Això no implica que no tinguin necessitat de connectar-se amb altres persones, però viuen la intimitat com un territori perillós. Així doncs, tenen respostes de supervivència en els vincles, de manera que bloquegen la intimitat. Mostren una falta de control dels impulsos, i a la vegada una important necessitat d’estar en control, en un estat d’hipervigilància. Els costa concentrar-se o pensar en la línia del temps del passat, i en ocasions poden reviure experiències traumàtiques. Malgrat ser l’estil més complex, no és irreversible, i es pot treballar per a, poc a poc, modificar aquest estil d’afecció.
Com veieu, la manera en la que hem après a vincular-nos en la infància ens influencia en la manera que ens vinculem com a adults/es. Emperò, no és quelcom estàtic (com un tret de personalitat), sinó que es pot tenir experiències vinculars reparadores que ens poden ajudar a, poc a poc, adquirir un estil d’afecció segur.
Esperem que us hagi semblat súper enriquidor aquest article, el proper dimecres més!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Parentalidad
La notícia de l’arribada d’un nen o una nena a les nostres vides porta al seu torn una motxilla enorme d’emocions i sensacions que ens acompanyaran al llarg de tota la maternitat/paternitat: alegria, cansament, por, felicitat, preocupació, calma, frustració…
I amb tota aquesta muntanya russa emocional, també és inevitable que apareguin les expectatives: com serà la seva personalitat, quines habilitats tindrà, quines coses li agradaran, etc.
I és que les expectatives no són més que les creences que s’originen de manera conscient o no, sobre les capacitats i destreses que, en aquest cas, té o tindrà el/la nostre/a fill/a.
Com dèiem, és impossible no generar aquestes expectatives com a pares o mares, ja que provenen de la nostra creença de què és bo o què és dolent, o de les nostres pròpies experiències durant la nostra infància, de com ens hagués agradat ser a nosaltres, etc. Però poden tenir algun efecte aquestes en els/les nostres fills/es?
Si aquestes expectatives de com han de ser els nostres fills i filles, o com ens agradaria que fossin difereixen de la realitat, la qual cosa sol passar en la majoria dels casos, poden arribar a generar-nos conflictes, tant a ells i elles com a nosaltres.
I és que l’autoestima dels nens i nenes es forma, en part, per les opinions que perceben i escolten en el seu entorn, especialment per aquelles persones que són importants per a ells i elles. És inevitable que com adults i adultes, encara que sigui de manera inconscient, transmetem amb els nostres gestos, accions i paraules aquestes expectatives que tenim en ells/es i, quan aquestes no es compleixen, ens sentim frustrats i frustrades i els nens i nenes, per part seva, descoratjats/des.
La majoria de les vegades ens centrem tant en aquestes expectatives que nosaltres hem creat, i en si es compleixen o no, que no som capaços/ces de veure realment qui és el nostre fill o la nostra filla, com és, i quines són les seves fortaleses i habilitats. És a dir, ens estem perdent realment el poder conèixer i descobrir qui és ell o ella realment, i ajudar-lo/la a complir les seves pròpies metes, les seves pròpies expectatives i la seva pròpia personalitat.
D’altra banda, el nen o nena que viu completament envoltat d’expectatives, li serà molt complicat desenvolupar la seva pròpia personalitat, i li costarà marcar-se les seves pròpies metes i objectius, ja que intentarà en la majoria dels casos, complir amb això que s’espera constantment d’ell o ella.
I en què pot derivar això? Doncs en nens i nenes desalentats i amb una molt baixa autoestima, ja que acabaran percebent que el que es busca no és que siguin com realment són, sinó com s’espera que siguin. Com és impossible complir amb totes les expectatives, probablement sentiran que, facin el que facin, mai serà suficient.
Així que us animem a intentar desprendre-us de totes aquestes expectatives i descobrir qui és i com és aquesta personeta que teniu davant, per a ajudar a potenciar les seves habilitats, les seves fortaleses i complir els seus propis somnis i metes.
Esperem que us hagi agradat l’article, fins a la setmana que ve!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Parentalidad
Durant l’adolescència hi ha molts canvis: físics, mentals, d’amistats, valors, entre d’altres. Tot canvia i és bastant intens, ja que desenvolupen emocions i sentiments que mai abans havien tingut. Els i les adolescents deixen de ser tan dependents dels seus referents i comencen a buscar llibertat i independència per a moltes de les seves activitats, idees o decisions.
Des de Somni Psicologia, recomanem que els referents tinguin en compte aquesta etapa, que no és fàcil i, procurin ser pares i/o mares accessibles, i també limitants. Què fàcil sona dir-ho, veritat?
El que per a unx adultx pot sonar absurd, per a unx adolescent pot ser una cosa molt important i que li comporti emocions intenses i difícils de controlar. Treure importància a les seves emocions no farà que la gestió emocional sigui millor, sinó tot el contrari; qualsevol adolescent es dispararà més i encara se sentirà menys entès/a i més inestable emocionalment. A més, moltíssims/es adolescents es caracteritzen pel seu passotisme, però altres es poden sentir molt culpables si els seus referents els hi diuen que la situació emocional que està vivint “no és per a tant”.
Així doncs, amb l’entrada de blog d’avui volem donar-vos alguns tips per ajudar a els/les vostres adolescents en situacions emocionals intenses:
– Valida-li l’emoció: “entenc que et sentis…”.
– Mostra’t accessible i denota confiança per a que es pugui dirigir a tu quan es trobi en un estat intens o inestable.
– Hi ha certs límits necessaris per a què el seu marge d’error sigui menor i pugui seguir una bona guia.
– Interessa’t pel seu estat emocional, però no facis preguntes com si d’un interrogatori es tractés. Intenta’t fixar en la seva expressió per si s’està sentint pressionat/da o agobiat/da.
– Intenta pensar per què per a tu no és gaire important el que ell o ella està vivint com a súper important. Potser no tenen experiència en aquest tipus de situacions.
– Ofereix consells, però no en forma d’obligació o renyat.
Esperem que us serveixin i us puguin també restar culpabilitat o angoixa per la dificultat d’arribar a ells/es. Fins el proper dimecres!
L’Equip de Somni Psicologia
