Assertivitat, Autocura, Companyerisme, Comunicació, EL NOSTRE BLOG, Emocions, Empatía, Expectatives, Expressió, Gestió Emocional, Infantil, Llenguatge, Maternitat, Parentalitat, Prioritats, Reeducació, Reeducación, Reeducación, Relacions Socials, Responsabilitat afectiva
Els canvis estacionals poden suposar canvis físics i emocionals degut a que les persones hem de fer un procés d’adaptació al canvi de llum i temperatura. Amb la primavera, a més, pot arribar la famosa astènia primaveral de la qual ja hem parlat anteriorment en aquest blog.
Però passa el mateix amb els nens i les nenes?
Per descomptat! L’arribada de la calor i l’augment de llum del dia també els afecta.
D’una banda, l’augment de les hores de llum i l’arribada de la calor tendeix a suposar un augment en les activitats a l’aire lliure per a nens, nenes i adolescents. I això suposa, directament, un munt d’efectes positius en el seu estat d’ànim, degut a que promouen una major socialització, experimentació, creativitat i aprenentatges de tota mena, generant moltes emocions agradables.
Però, d’altra banda, poden sentir major irritabilitat, cansament o falta d’energia, com la descrita en l’astènia primaveral per a les persones adultes. I això pot traduir-se directament amb episodis emocionals i/o una caiguda del rendiment escolar.
I com la calor o l’augment de llum solar poden produir aquestes conseqüències?
Aquests canvis ambientals poden influir-nos a nivell cerebral, generant petites modificacions fisiològiques i funcionals en el nostre cervell que poden suposar canvis a en els següents processos mentals:
- Regulació de l’estat d’ànim
- Regulació del rendiment cognitiu i les funcions executives
- Ritme circadiari de somni-vigília
Entre molts altres, atès que poden afectar la regulació de gran part de l’activitat cerebral.
Per a ajudar als i a les teves filles a gestionar aquests canvis i promoure el seu benestar emocional, et suggerim algunes propostes:
- Mantenir sempre una rutina estable, estructurada i saludable.
- Estimular el joc a l’aire lliure sempre que sigui possible, anticipant la possibilitat de pluja i buscant alternatives per a aquests casos.
- Promoure l’esport i l’exercici físic a través del joc, per a ajudar-los/les, no sols al seu desenvolupament físic i psicomotor, sinó per a també afavorir la seva regulació emocional.
- Validar emocionalment les emocions desagradables i acompanyar-les, explicant com aquests canvis poden afectar-nos si veiem un patró clar.
- Mantenir un espai de comunicació familiar estructurat per a poder conèixer el seu estat emocional i les seves vivències de l’ocorregut en el seu dia a dia.
Esperem que us hagi semblat interessant l’article i que pugui ser útil per a poder comprendre i ajudar a molts nens, nenes, adolescents i persones adultes que puguin sentir-se diferents aquests dies de primavera.
Fins a la setmana que ve!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Infantil, Reeducación
La inatenció fa referència a la reducció de la capacitat per a dirigir o focalitzar l’atenció en un estímul determinat. Això suposa una dificultat per a mantenir la concentració en tasques i pot suposar un elevat nombre de distraccions per a les persones que la pateixen.
Aquest repte pot aparèixer en qualsevol tipus de persona, independentment del gènere o l’edat, però, si bé és cert que és molt freqüent sentir parlar sobre el Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH), la inatenció pot anar molt més allà d’aquest diagnòstic.
De fet, l’atenció, com tota habilitat o procés cognitiu, pot observar-se en major o menor mesura en cadascuna de les seves diferents funcions, i és molt important comprendre-la en la seva globalitat abans de poder treure conclusions errònies que ens portin a un diagnòstic equívoc d’un menor.
L’atenció engloba diferents habilitats específiques, o tipologies, molt diferents entre si:
- Atenció sostinguda: Permet que ens centrem en un únic objecte al llarg del temps.
- Atenció selectiva: Ens permet centrar-nos en un estímul determinat i ignorar aquells estímuls distractors que poden dificultar la percepció de l’estímul triat.
- Atenció dividida: És l’habilitat d’atendre més d’un estímul al mateix temps, permetent-nos realitzar més d’una tasca a la vegada.
El control atencional ens permet gestionar aquests tipus d’atenció i, per tant, dur a terme tot tipus de tasques del dia a dia, ja que és l’encarregat de discriminar els estímuls i processar únicament aquella informació que realment és important per a la persona.
Així doncs, la inatenció pot tenir conseqüències greus en la vida quotidiana. Les persones que la pateixen poden mostrar dificultat per a completar tasques, retenir informació important o seguir instruccions. Això suposa un impacte en el rendiment escolar, laboral i en la vida personal.
Però, si no és exclusiu de nens i nenes amb Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat, com podem diferenciar als menors amb inatenció d’aquells que podrien patir aquest diagnòstic?
La resposta és senzilla, acudint a un/a professional. La inatenció es pot treballar i observem una evolució molt positiva en aquest aspecte gràcies a l’entrenament de les funcions executives. Però aquest procés terapèutic distarà molt en funció de la causa de la inatenció.
Una bona exploració diagnòstica serà la clau per a veure si la inatenció deriva de la simptomatologia del TDAH, de la baixa motivació per la tasca, de l’estat emocional o de factors ambientals que puguem modificar.
En qualsevol dels casos, existeixen estratègies específiques a través de la teràpia cognitiu-conductual que podran ser de gran benefici per al nen o la nena, ajudant-nos a identificar i canviar patrons de pensament, emoció i conducta que estan contribuint a la inatenció. I, només en cas que fos necessari, sempre podrem derivar a psiquiatria per a que es valorés detingudament si la medicació pot ajudar en el seu cas.
Esperem que us hagi semblat interessant l’article i que pugui ser útil per a poder comprendre i ajudar a molts nens, nenes, adolescents i persones adultes que, sense necessitat de patir un diagnòstic concret, puguin mostrar inatenció en el seu dia a dia.
Fins a la setmana que ve!
L’Equip de Somni Psicologia
Adolescencia, Afecció, Ansietat, Assertivitat, Auto-càstig, Autocura, Autoestima, Companyerisme, Comunicació, EL NOSTRE BLOG, Emocions, Empatía, Expectatives, Funcions executives, Gestió Emocional, Infantil, Intel·ligència, Lectoescriptura, Llenguatge, Maternitat, Organització, Parentalitat, Perfeccionisme, Prioritats, Reeducació, Reeducación, Reeducación, Responsabilitat afectiva
Quants pares i mares temen i pateixen l’arribada del moment de les notes? Aquest moment en què els nens i nenes arriben de l’escola amb un paper, que pretén reflectir el coneixement adquirit durant aquest trimestre. I és que a molts pares i mares els genera ansietat aquest moment, ja que els sembla determinant per als seus nens/es, i apareix la comuna por al fracàs: “I si ha suspès moltes?”, “I si no aconsegueix aprovar-les?”, “I si no li agrada estudiar?”, “Serà un fracassat/ada?”
I on va tota aquesta falta de confiança i por al fracàs? Òbviament als nens i nenes que, encara que creguem que no ens escolten o que no ens estan fent cas, són com una esponja que absorbeixen tot el que veuen i tot el que escolten.
I és que, com hem parlat en moltes ocasions, cada nen/a és un món, amb les seves habilitats i amb les seves dificultats, i a vegades un sistema acadèmic rígid i basat a aprendre conceptes i plasmar-los en un examen pot no ser beneficiós per a tots/es ells/es. Si només basem les habilitats dels nens i nenes i la seva vàlua en els assoliments acadèmics, no sols els pares i mares tindran i viuran aquesta por al fracàs dels seus fills/es, sinó que ells i elles també l’experimentaran.
Què pot generar això? Doncs segurament ens trobarem amb nens i nenes ansiosxs, nerviosxs, amb una baixa autoestima, i amb molta por de provar coses noves o a continuar intentant coses que no els surten, per la por a fracassar.
És important parlar i mostrar als nens i nenes el valor del fracàs, la importància d’intentar les coses, encara que no ens surtin, de provar coses noves, de continuar intentant-ho, i sobretot, és important que restem importància a aquestes notes i li donem un valor diferent, de celebrar i realçar aquelles àrees en les quals ha destacat, i les que no, no viure-les com un fracàs sinó com una manera de visualitzar en què coses tocarà esforçar-se una miqueta més.
I, a ser possible, generar un espai en el qual parlar que coses també ens costen a nosaltres com a adults i que continuem intentant, assegurant-nos que no tingui por de suspendre, a equivocar-se, a viure aquests errors com a part del procés d’aprendre, perquè en un futur no tinguin por de provar, intentar i equivocar-se.
Ens veiem la setmana que ve amb un nou article!
L’Equip de Somni Psicologia
Afecció, Assertivitat, Comunicació, EL NOSTRE BLOG, Emocions, Empatía, Gestió Emocional, Infantil, Llenguatge, Maternitat, Parentalitat, Reeducació, Reeducación, Reeducación, Responsabilitat afectiva
Quan les famílies inicien un procés terapèutic per als seus infants, molt sovint, fem una sessió per a parlar sobre els límits. I en ella, ens adonem que existeix molta confusió respecte a l’ús dels límits, els càstigs i les conseqüències, arribant a confondre’s amb el xantatge.
Aleshores, quines diferències hi ha? És possible posar límits adequats sense caure en el xantatge?
Si bé la criança respectuosa sempre es recolza en la cura dels nens i nenes des de la confiança i el respecte mutu, les normes i els límits són molt importants per a guiar el desenvolupament dels infants, ajudant-los a comprendre quins actes seran més o menys adequats des del punt de vista extern, tant ara com en un futur.
De fet, aquesta disciplina, la criança respectuosa, considera imprescindible l’ús de límits, però proposa fer-lo des d’una perspectiva amable, respectuosa i coherent amb la conducta realitzada i les conseqüències que podria tenir en l’entorn.
Llavors podem posar conseqüències com a premis o càstigs seguint un mètode de criança respectuosa?
La resposta és sí. Al llarg dels anys s’ha anat construint tota una teoria entorn al concepte de “disciplina positiva” que justament descriu com posar límits d’una forma respectuosa i positiva per al o la menor.
Els seus principals característiques són:
- Amabilitat i respecte a l’hora de comunicar les normes i les conseqüències. Intentar mantenir un to de veu calmat, amable i afectuós en el moment en que posem un límit, i expressar-lo amb assertivitat.
- Afavorir l’autonomia i la comprensió de l’error com a eina de millora. Aquests errors poden ajudar-los a veure les conseqüències reals dels seus actes i ser molt més significatius per a l’aprenentatge que una conseqüència imposada per la família.
- El càstig no és més que un tipus de conseqüència, de fet, la menys efectiva de totes. Les conseqüències positives i aversives dels nostres actes ens ajuden a comprendre què passa si realitzem una conducta. De fet, està científicament demostrat que ens ajuden a augmentar o reduir allò que fem de forma molt significativa. Tot i així, el càstig no és més que un tipus de conseqüència (aversiva) que li atribuïm de manera externa a algú per fer una conducta. I està demostrat que les conseqüències positives (el reforç o la retirada d’un benefici) té molt més pes que les conseqüències aversives. I encara més, si estan directament relacionades amb la conducta realitzada.
- Utilitzar un llenguatge emocional validant la frustració que suposa que ens posin un límit i expressant com ens fa sentir la conducta o situació en la qual ens trobem, però sempre tenint molta cura de no culpar al nen o la nena del nostre propi estat emocional.
És totalment cert que els límits, tal com eren compresos anys enrere, podien donar peu a xantatges o manipulació del menor. Evidentment, sense cap mena de mala intenció per part de la família. Per això, us proposem que intentem cenyir-nos a aquestes pautes i intentem posar-los des d’un punt de vista molt més respectuós, sent així imprescindibles per al desenvolupament dels nens i les nenes sense patir el risc de caure en el xantatge.
Esperem que us hagi semblat interessant l’article i que pugui ser útil per a poder decidir la forma com voleu educar als i les vostres nenes.
Fins a la setmana que ve!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Infantil, Reeducación
Tots i totes en algun moment hem viscut de primera mà una rabieta, ja sigui una pròpia quan érem peques en algun moment de ràbia o frustració, o bé una aliena d’algun nen o nena del nostre entorn.
I és que les rabietes són una cosa normal, una manera que tenen els infants per a fer-nos saber que no estan conformes amb alguna cosa, que alguna cosa no els agrada o que es senten disgustats. Les rabietes són una cosa adaptativa que, a poc a poc i amb el temps, aprendran a gestionar, adquirint les eines per a expressar aquesta disconformitat d’altres maneres.
Però, què passa quan aquestes rabietes van acompanyades d’agressivitat, ja sigui cap a un mateix o cap a una altra persona?
Aquests moments generen en els adults y adultes emocions complexes i generalment desagradables, i tendim a voler parar al més aviat possible aquesta conducta i acabar amb aquesta situació que ens genera molt malestar.
Què podem fer davant aquesta mena de situacions?
En primer lloc, posar el focus en totes dues parts. No sols en el que està dient o fent el nen o nena, sinó també posar el focus en nosaltres, és a dir, plantejar què m’està generant a mi com adult/a aquesta situació. Perquè moltes vegades allò que jo estic sentint en aquest moment, influirà en la manera que actuaré davant aquesta situació.
És important que, tot i que aquesta situació ens generi emocions desagradables, mostrem neutralitat i seguretat a l’hora d’actuar, i que tot allò que ens pugui estar afectant a com estem vivint aquesta situació (cansament, frustració, aclaparament…) no ens afecti en la gestió de la situació.
Una vegada controlades les nostres emocions, hem de procedir a garantir la seguretat del nen o nena, en el cas d’autoagressions, o de l’altre infant, en el cas d’agressions alienes. Com fem això? Marcant un límit clar i físic per a finalitzar aquesta agressió. El nen o nena en aquest moment no està sent capaç de controlar les seves emocions, per la qual cosa necessita que nosaltres siguem aquest control que no està podent exercir.
Una vegada finalitzada i controlada l’agressió és el moment de preguntar-nos, què pot haver originat aquesta conducta? Recalquem que no li preguntem al nen, sinó a nosaltres mateixos/es. I és que, en aquest moment de pic emocional, el nen o nena no podrà raonar, no estarà obert a escoltar-nos ni a comunicar, per la qual cosa intentar indagar o debatre amb ell/a en aquest moment serà inútil, igual que intentar fer-li un discurs respecte a l’agressió.
Així que el que farem és, mitjançant el context i el que ha pogut succeir abans de l’agressió, intentar esbrinar què creiem que pot estar passant i què pot haver-li fet reaccionar així.
Mentre pensem què pot haver passat, la nostra resposta serà mantenir-nos a prop, és a dir, físicament disponibles, deixant-li espai a l’infant per a que a poc a poc la intensitat de la seva emoció disminueixi i estigui preparat/da per a comunicar-se amb nosaltres.
Cal tenir en compte que hi ha infants que podran relaxar-se i baixar la intensitat de la seva emoció de manera autònoma, mentre que hi ha d’altres que necessitaran més del nostre acompanyament. Però hem de recordar que en aquest moment no l’estem educant respecte al conflicte que acabem de viure, sinó que estem acompanyant la gestió de l’emoció per a poder gestionar-ho amb molta més calma.
Durant aquest procés, podem oferir al nen o nena una mostra d’afecte o contacte, per si pot ajudar-lo/la. I és que, tot i que més endavant haurem d’educar sobre la conducta que acaba de realitzar, ara pot necessitar d’aquesta abraçada o d’aquesta mostra d’afecte per a regular-se i per a ajudar a calmar-se i fer-lo o fer-la sentir estimat/da i acompanyat/da: “estima’m quan menys m’ho mereixi, perquè serà quan més ho necessiti”.
Quan ens trobem en el punt en el qual el nen o nena ha pogut regular la intensitat de la seva emoció, podem passar a validar-la. És important ajudar a posar paraules a allò que ha passat i que ha sentit, però sobretot que se senti comprès o compresa: “T’ha fet enfadar molt que et traguessin la teva joguina, veritat?”. En aquest procés hem d’intentar empatitzar i connectar, des de la seva perspectiva, amb allò que ens està explicant per a ajudar a expressar-ho, encara que no estiguem d’acord amb el que ha dit o ha fet.
I després de tot aquest procés, arribem al punt final: educar. I és que en aquest moment les seves revolucions i intensitat emocional han baixat i és un bon moment per a parlar sobre el que ha passat, les seves conductes, alternatives a aquest comportament, les emocions dels altres, solucions una vegada ha realitzat la conducta…
Finalment, una vegada tancat tot l’anterior, és un bon punt per a parlar amb ell o ella sobre les conseqüències que tindrà aquesta agressió, establint uns límits i conseqüències clars.
Esperem que l’article us hagi resultat interessant, tornem la setmana que ve!
L’Equip de Somni Psicologia
Àmbit laboral, Ansietat, Autocura, EL NOSTRE BLOG, Funcions executives, Organització, Prioritats, Reeducación
Avui us parlarem sobre com ens podem organitzar, i us facilitarem alguns tips per a fer-ho!
Actualment i, donada la societat actual, tenim poc temps per a nosaltres mateixos/es. Això fa que sempre anem corrent d’un costat a l’altre, i que estiguem pensant de manera freqüent si se’ns oblida alguna cosa o si estem fent tot allò que tenim al nostre cap.
És important saber prioritzar, delegar, calendaritzar i evitar certes tasques, per mantenir una organització i estar més tranquils/es durant el dia o les setmanes.
Hi ha gent que l’organització se li dona molt bé i els és funcional; i hi ha altres persones que conceben organitzar-se com una pèrdua de temps. Bé sigui perquè després no segueixen l’organització establerta, o perquè perden minuts per culpa de planificar-se. Hi ha maneres i maneres d’organització, però el més important és saber què prioritzar segons el teu dia a dia i les teves responsabilitats vitals.
Avui us proposem una taula que potser ja coneixeu atesa la seva practicitat o la seva pertinent explicació que potser el/la vostre/a psicòleg/a de confiança us hagi brindat.
És important fer una llista amb totes les tasques que cal fer, encara que algunes d’elles no siguin de feina o estudis. Apuntem tot allò que al nostre cap tenim pensat fer, que pot ser que sigui de lleure, espai personal, entre d’altres. Un cop tinguem la llista, hem d’anar analitzant si aquestes tasques són urgents, no urgents, importants o no importants, per saber on aniria cadascuna i així veure com poder tenir temps per a tot o si necessitem delegar o triar entre algunes. A continuació es mostra la taula per a què ho podeu fer d’una manera fàcil i sense perdre gaire temps. Cada quadrant té el seu objectiu, que indica què cal fer amb la tasca i quanta prioritat hem de donar-li.
| |
TASCA URGENT
|
TASCA NO URGENT
|
|
TASCA IMPORTANT
|
PRIORITZAR
|
CALENDARITZAR |
|
TASCA NO IMPORTANT |
DELEGAR |
EVITAR
|
Esperem que us serveixi el recurs facilitat i que, si el poseu a la pràctica, ens comenteu com us ha anat! Ens veiem el proper dimecres!
L’Equip Somni Psicologia
