Comunicació, EL NOSTRE BLOG, Emocions, Gestió Emocional, Infantil, Mecanisme de defensa, Mentides, Parentalitat, Reeducación, Reeducación
No ens enganyem, tot i que les mentides estan molt mal vistes, són un mecanisme adaptatiu que ens ajuda a relacionar-nos socialment en moltes ocasions. Ens permeten integrar-nos en grups socials, defensar-nos davant possibles conseqüències aversives i a aconseguir alguns objectius propis, al mateix temps que ens eviten molts conflictes socials.
Tot i així, el seu bon ús és molt complicat i, sovint, ens porta a patir molts conflictes associats a elles a causa de la falta de confiança que generen al ser descobertes.
Tots i totes diem mentides a vegades, i intentem viure trampejant els moments en què aquestes poden portar-nos directes a la desgràcia. Però quan altres persones ens menteixen, sentim que la nostra relació es veu minvada.
I què passa si qui et menteix és el teu propi fill o la teva pròpia filla?
En aquests casos podem arribar a sentir que el nostre vincle, aquest tan important que portem cuidant des de fa tant temps i que vivim amb tanta intimitat i afecte, es trenca.
No obstant això, és totalment natural que els nens i nenes d’entre 5 i 6 anys comencin a dir mentides per a explorar, deguda la necessitat de donar resposta a les situacions socials que esmentàvem anteriorment.
De fet, els infants no menteixen perquè sigui divertit dir mentides, sinó perquè hi ha una situació que han de gestionar, igual que ens passa a les persones adultes. L’única diferència és que, a través dels anys, aprenem moltes eines que ens ensenyen a resoldre les situacions sense necessitat de recórrer a les perilloses mentides, i els teus fills/es encara no les tenen.
Llavors hem de deixar que menteixin o hem de renyar-los?
Si bé és cert que hem d’actuar davant una situació així, és important no reaccionar d’una forma desproporcionada davant les mentides. Hem d’intentar mantenir-nos calmats/ades i establir un espai de comunicació segur per a ell o per a ella.
Els objectius que hauríem d’intentar aconseguir són:
- Comprendre què l’ha portat a mentir i validar les emocions que l’ha dut a això. Normalment, les mentides sempre van lligades a emocions desagradables i, possiblement, malgrat haver fet alguna cosa malament, la causa ha estat un possible malestar.
- Poder expressar com ens sentim davant la seva mentida i quines conseqüències pot tenir que ho faci de manera recurrent.
- Proporcionar estratègies alternatives per a aconseguir allò que necessitava sense haver de recórrer a les mentides. Així, li facilitarem el treball en un futur i no necessitarà mentir.
Si us fixeu, mantenim la tècnica del sandvitx de la qual tant us hem parlat per a ser assertius/ves amb els nens i les nenes (comentari agradable, desagradable i agradable de nou).
Esperem que us hagi semblat interessant l’article i que pugui ser útil per a ajudar als i les nenes en la seva gestió de les relacions socials, al mateix temps que facilitar la comunicació en família.
Fins a la setmana que ve!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Emocions, Gestió Emocional, Infantil, Reeducació, Reeducación, Reeducación, Salut Mental, Trastorn Mental
Tot i el gran desenvolupament que ha fet el sistema educatiu per a anar encaminant-nos cap a la inclusió de tots els nens i nenes, continuem veient una vegada i una altra activitats per a menors amb un diagnòstic específic que generen un gran debat ètic per a professionals i famílies.
Es tracta d’una font més d’exclusió social o d’una forma d’inclusió en aquestes activitats?
Per a explicar-ho partim de la definició de la inclusió: un procés d’identificació i resposta a la diversitat de les necessitats dels nens i nenes, la qual cosa implica canvis i modificacions a nivell de contingut i a nivell metodològic per a adaptar-se a les característiques de tots els infants.
Aquesta definició tan genèrica, suposa que, per assolir una inclusió real, hem d’adaptar cadascuna de les activitats per a poder fer-les conjuntament malgrat les nostres diferències interpersonals.
Creieu que això és així actualment a les escoles i extraescolars?
Segons el nostre punt de vista, desgraciadament no ho és.
Si bé és cert que la nostra societat cada vegada és més inclusiva i intenta comprendre les diferències interpersonals com a virtuts o reptes a afrontar, l’educació formal i no formal continua basant-se en unes certes fites educatives o objectius únics i iguals per a tots i totes. No en objectius basats en les necessitats de cadascun/a d’ells/es.
A nivell d’educació formal, això implica l’existència de “nens i nenes amb Necessitats Educatives Especials (NEE)” enlloc d’una educació basada en la diversitat, amb totes les conseqüències a nivell social i emocional que poden derivar d’això.
I, a nivell d’educació informal, implica que molts d’aquests infants amb NEE, no tindran accés a algunes extraescolars o activitats que no puguin adaptar-se a aquestes necessitats. I no serà perquè qui les dirigeixen no volen, sinó per la falta de recursos per a adaptar-se a tots i totes.
Llavors és millor poder crear activitats específiques per a aquests infants?
Pot ser un recurs, sí. Ni millor ni pitjor, però en aquest cas, pot ser una oportunitat perquè tots els nens i nenes puguin realitzar aquest tipus d’activitats adaptades a les seves necessitats reals ja que tindran objectius creats per a ells i elles.
Què hem d’intentar aconseguir doncs?
Hem de continuar lluitant per arribar a una inclusió total, per adaptar els objectius a l’alumnat real i no crear uns objectius abstractes, forçant a que l’alumnat els adquireixi. I això s’aconsegueix a través d’objectius individuals i ràtios més petites de professionals en els centres d’educació formal i informal.
Però, ara per ara, podem aprofitar qualsevol activitat adaptada a les necessitats especials dels nostres infants, siguin o no considerades especials, perquè aquestes seran aquelles de les quals puguin arribar a obtenir major profit.
Esperem que us hagi resultat interessant l’article. Fins a la setmana que ve!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Infantil, Reeducación
S’acosta Sant Jordi i Santa Jordina i… com ens agrada! Un dia en el que l’olor a roses, a llibres i a il·lusió es respira per tots els carrers i que, després dels anys que hem passat, esperem amb més ganes que mai!
Amb l’oportunitat de passejar pels carrers envoltats/ades de llibres, novel·les, i tota mena d’opcions de lectura per grans i petits, també ens sorgeix un gran dubte: i quin llibre regalo als meus fills/es?
I és que actualment, en plena era de la digitalització, cada vegada és més freqüent veure als nens i nenes entretenir-se amb suports digitals com smartphones o tauletes, abans fins i tot d’aprendre a llegir o escriure, o escollint aquest tipus d’entreteniment digital tant atractiu; fent que els contes o llibres quedin en un segon pla.
Però, i si li donem un valor afegit a aquests contes? I si busquem un benefici en els nens i nenes més enllà de la lectura o el vocabulari? I si ho convertim en un moment en família, generant un espai en el que els més petits i petites puguin parlar de les seves emocions, vivències… i nosaltres compartir també les nostres?
A l’article d’avui volem compartir amb vosaltres sis idees de llibres per a parlar d’emocions, sentiments, personalitat, autoestima, etc., amb els nens i nenes. Una manera de crear un moment lúdic, en família i que ens ajudarà a parlar i verbalitzar tot un món interior que, a vegades, no troba la manera de sortir.
- L’Emocionari
Pensat per nens i nenes a partir de 6 anys d’edat, “L’Emocionari” ens parla de fins a quaranta-dos estats emocionals diferents, alguns de més senzills i altres de més complexos. El llibre ens descriu cada emoció i ens explica com ens sentim quan la sentim i, a més a més, ens va encadenant les diferents emocions i relacionant-les entre elles, pel que podem decidir si volem seguir tot el viatge emocional, o bé anar a una emoció en concret.
- El fil invisible
Recomanat a partir de 4 anys, “El fil invisible” ens ajuda a treballar amb els petits i petites de la casa la separació d’una persona estimada: l’inici de l’escola, la mort d’algú proper, una separació… A través d’aquesta història, els i les ajudem a entendre els vincles amb les persones que estimem, i com, tot i no ser-hi físicament, seguim connectats.
- El monstre de colors
Aquest conte per a nens i nenes a partir de 3 anys, ens presenta com a protagonista a un petit monstre que s’ha despertat amb totes les emocions ben barrejades. A partir d’aquí, amb l’ajuda d’una nena, poc a poc el monstre anirà separant i ordenant les seves emocions, aprenent a identificar i descriure cadascuna d’elles i adonant-se que, endreçades, funcionen molt millor.
- T’estimo quasi sempre
Escrit per a nens i nenes a partir dels 6 anys d’edat, “T’estimo quasi sempre” ens convida a reflexionar sobre les diferències entre les persones, ja siguin físiques o de personalitat, i que a vegades són aquestes diferències les que ens fan estimar a l’altre. Seguint la història d’en Lolo i la Rita, i de les diferències entre ells que a vegades els molesten, es parla de com construir relacions basades en el respecte i l’acceptació de la diversitat.
- Talpet terratrèmol
Pensat per a nens i nenes a partir de 5 anys, aquest llibre ens explica la història d’un talpet mogut, distret, inquiet, nerviós, incapaç de concentrar-se… i de com totes aquestes etiquetes que li posa el seu entorn poden afectar-li. Aquest conte pretén recalcar la importància de l’empatia, la identitat més enllà de les etiquetes, trobar què ens agrada i ens fa sentir bé, i canalitzar tota aquesta energia en allò, més enllà del què diran.
- L’art d’emocionar-te
Recomanat a partir de 10 anys, aquest llibre ens convida a explorar i descobrir diferents emocions i els seus matisos, per ajudar als nens i nenes a entendre millor el que senten. Format per 20 capítols, en cadascun d’ells se’ns presenten parelles d’emocions que poden tenir molt en comú, així com emocions totalment contràries. A més de les descripcions de les diferents emocions i de les diferències entre elles, el llibre inclou activitats lúdiques, reflexions i consells, etimologia de les emocions, anècdotes i històries, recomanacions cinematogràfiques, i un munt d’activitats per apropar-nos encara més a les emocions.
Esperem que us hagin agradat les nostres recomanacions i, si en teniu de pròpies, no dubteu en deixar-les als comentaris!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Infantil, Reeducación
Segur que alguna vegada has sentit la frase: “no és el que dius, sinó com ho dius”. I és que moltes vegades la manera com ens comuniquem amb l’entorn pot fer que el contingut del nostre discurs prengui un significat o un altre, o generi en l’altre persona diferents emocions.
Sol passar que el nostre estil comunicatiu, és a dir, la nostra manera de comunicar-nos, pot sortir-nos de manera molt automatitzada i que no li prestem la suficient atenció. Tot i això, la comunicació és una habilitat que podem entrenar i treballar al llarg de la nostra vida, però primer hem de ser conscients de com ens comuniquem normalment, què generem en els i les altres i, si no és això el que volem, com ens hem de comunicar per canviar-ho.
Tot i que mai és tard per canviar les nostres costums o maneres de fer, considerem imprescindible poder treballar des de ben petits/es la manera com ells i elles es comuniquen. I és que, comunicar-se de manera assertiva amb el seu entorn, els permetrà millorar en l’expressió de les seves opinions, expectatives i emocions i, per tant, millorar la qualitat de les seves relacions personals.
Quins són els tres estils de comunicació?
La comunicació passiva és la utilitzada per persones que amaguen les seves opinions, emocions, necessitats o pensaments. Normalment aquest tipus de comunicació es dona en persones que senten inseguretat respecte a la reacció que tindrà l’altre persona davant del que comunica i que, per tant, prefereixen no comunicar-ho.
Així doncs el contingut del discurs, si n’hi ha, contindrà missatges d’inseguretat i dubte com: “suposo”, “crec que”, “potser…”; deixant el pes de la interacció en l’altre persona.
En el cas dels nens i nenes, representem aquest estil comunicatiu amb una tortuga. I és que la tortuga, quan és sent indefensa, el que fa és amagar el cap dins la closca i, per tant, la resta no pot saber el que pensa, el que li passa o el que sent.
Els nens i nenes que utilitzen aquest tipus de comunicació, solen sentir tristesa, enuig… ja sigui cap als altres però també cap a ells/es mateixos/es, així com ansietat davant les interaccions i una baixa autoestima. A més a més, al no comunicar les seves necessitats, aquestes no son tingudes en compte pels altres, fet que pot portar a conflictes ja que senten que no són valorats/des.
La comunicació agressiva és utilitzada per persones que imposen les seves opinions, necessitats i preferències, sense tenir en compte a l’altre persona, dominant en tot moment la conversa i, fins i tot la relació.
En el seu discurs sol imposar la seva opinió o criteri de manera agressiva, sense deixar que l’altre persona participi en la conversa, utilitzant expressions com: “més et val”, “hauries de”, “si no ho fas…”. A vegades aquest tipus de comunicació també pot incloure crítiques, humiliació, invalidació d’emocions de l’altre, sarcasme, etc., amb l’objectiu d’anular a l’altre i apropiar-se de la conversa i/o la relació.
En el cas dels nens i nenes, representem aquest estil comunicatiu amb un lleó. Com a rei de la selva, el lleó s’imposa a la resta d’animals amb el seu rugit, utilitzant la por que li poden tenir la resta per imposar el que ell vol i sortir-se amb la seva. Quan el molesten no ho explica, sinó que ataca als altres per defensar-se.
Els nens i nenes que utilitzen aquest tipus de comunicació, solen mostrar emocions com ira o agressivitat, mostrar una mirada directa i desafiant i un to de veu brusc o elevat, portant-los a tenir molts conflictes degut al rebuig que provoquen entre els iguals. A més a més, solen sentir-se frustrats/des i enfadats/des, ja que solen ser molt rígids/des i necessiten sortir-se sempre amb la seva.
Per últim, la comunicació assertiva és utilitzada per persones que expressen el que pensen, el que senten i les seves opinions tenint en compte la perspectiva i sentiments de l’altre persona. L’estil assertiu és la comunicació més eficaç, ja que permet a la persona expressar-se i opinar, demanar el que necessita, negar-se al que no vol, o negociar quan ho cregui oportú, sense incomodar, ofendre o dominar a l’altre persona.
El contingut del discurs sol expressar les idees o sentiments d’una manera adequada, sense vulnerar els drets dels altres però respectant els propis, utilitzant expressions com: “què et sembla”, “a mi m’agradaria”, “jo crec que”, “que et sembla si…”. El discurs sol ser positiu i comprensiu, validant els sentiments i emocions que pugui estar sentit l’altre persona.
En el cas dels nens i nenes, representem aquest estil comunicatiu amb un mussol. El mussol és molt savi i parla molt bé, és capaç de dir el que pensa, expressar el que el molesta, donar la seva opinió, fer propostes, però sempre amb els ulls ben oberts per observar com se senten els altres i tenir-ho en compte.
Els nens i nenes que utilitzen aquest tipus de comunicació es mostren tranquils i tranquil·les, ja que són capaços/ces d’expressar el que pensen sense acumular tensions ni tenir gaires conflictes, mostrant-se amables tant cap als altres com cap a elles i ells mateixos. A més a més, comunicar-se de manera assertiva els ajuda a tenir major control de les seves interaccions i amb més capacitat per la resolució de conflictes, millorant també la seva autoestima.
A partir de l’explicació dels diferents estils comunicatius i de la seva personificació en diferents animals, podem crear un munt de jocs, idees i materials per treballar amb els nens i nenes la identificació tant del seu estil comunicatiu com el dels altres, a empatitzar com fan sentir als altres aquests diferents estils, com ens comuniquem en segons quines situacions, què podem fer per comunicar-nos de manera més assertiva, i un llarg etcètera.
Si us ha agradat l’article i voleu que escrivim algunes idees per poder treballar tot això amb els i les peques de la casa, no dubteu en escriure’ns!
Fins la setmana vinent!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Reeducación
El vincle terapèutic és el motor de qualsevol teràpia. És important que la persona que assisteixi a teràpia tingui una bona connexió amb el/la terapeuta, que segueixin els mateixos objectius i que, en sentir com parla i com concep els pensaments de la persona, aquesta visqui que està sent entesa i escoltada i que les pautes que li proposa es dirigeixen a complir els seus propis objectius.
Des de Somni Psicologia creiem important fer una primera visita gratuïta per poder conèixer el cas i obtenir informació sobre la demanda que porta el/la pacient, per veure si la professional pot ajudar-lo/la i perquè el/la pacient vegi com es sent: en l’espai en el qual està i si es sent còmode/a amb la professional amb la qual interactua. Venir a teràpia no s’ha de convertir en una obligació, sinó en una necessitat personal i que sigui un espai d’ autocura, on es senti fora de judicis.
Cal distingir el vincle terapèutic amb infants/es, adolescents i adults/es. Els nens i les nenes també necessiten sentir-se a gust, i que les sessions li semblin atractives. Per aquest motiu, es pot treballar a través del joc o a través dels seus interessos. És així com es poden obrir i expressar les seves preocupacions. També per això no s’ha de ser gaire directiu amb les necessitats/objectius que han exposat els seus pares des de l’inici de la teràpia, ja que es poden mostrar inhibits/des o invaïts/des si els parlem de temes que ells/es encara no han comentat.
En el cas dels/de les adolescents el vincle terapèutic s’ha de generar a través de les necessitats pròpies del o de la adolescent, ja que ells/es tenen més clar les seves inquietuds o preocupacions i tendeixen a expressar-ho de primeres. De tota manera, igual que amb els infants i els adults en les primeres sessions s’ha d’establir una bona comunicació i pactar uns objectius entre professional/pacient. Necessiten eines que els serveixin en el seu dia a dia, ja que si observen que no hi ha canvis en els seus “problemes” és possible que vulguin deixar d’assistir a teràpia .
Els/les adults/es tenen una demanda ja molt establerta abans d’iniciar teràpia, però el vincle terapèutic segueix sent el motor de tot el procés terapèutic, atès que es necessiten sentir a gust amb el/la professional i veure què van en una mateixa direcció. El/la professional s’ha d’adaptar a les seves demandes en un inici i fomentar un ambient de confiança amb el/la adult/a. Malgrat això, si el/la professional observa que cal treballar altres objectius terapèutics a part dels que el/la pacient ha exposat, un cop tinguin un vincle segur, haurà de comentar-ho de manera oberta per veure si procedeix treballar-ho o, al contrari, és quelcom que no li preocupa.
Tornant a l’anteriorment exposat, considerem rellevant donar un primer espai sense cap tipus de compromís perquè el/la pacient o els pares del o de la pacient exposin la informació que creuen imprescindible, i que valorin durant un o dos dies si s’han sentit bé amb el/la professional per prendre la decisió d’iniciar teràpia en aquell lloc o buscar alternatives. Els/les professionals són molt conscients que cada persona és única i que depenent de la demanda potser es pot valorar derivar a un altre professional que sigui especialista en els temes o les demandes que tingui el/la pacient.
Com a consell, si busques ajuda terapèutica i veus que el/la professional no segueix la teva línia de demanda o la manera que et proposa de treballar no és compatible amb la teva forma de ser o d’actuar, no tinguis por a dir-li de manera explícita, ja que el professional no ho viurà pas com un atac, ni molt menys! I finalment, recorda que sempre pots decidir provar canviar de terapeuta. Aquest és el teu dret! Potser amb la nova persona et sentiràs millor i et serà més útil!
Esperem que us hagi resultat molt interessant! Fins el proper dimecres!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Infantil, Reeducación
Les adaptacions són una de les principals estratègies de les ciències educatives per a aconseguir la inclusió a les aules.
Tot i així, molts nens, nenes, adolescents o famílies es posicionen completament en contra d’elles i no les accepten. Per què passa això?
La principal raó és que, malgrat que aquestes adaptacions estan creades per a disminuir les barreres d’aprenentatge, moltes persones consideren que la seva aplicació pot suposar conseqüències més greus de les que estan observant sense aplicar-les.
Entre altres, les principals pors que tendim a escoltar són els següents:
- Com podrà adaptar-se a altres etapes educatives o laborals si s’acostuma a tenir aquestes ajudes?
- Aquestes adaptacions poden dificultar-li l’accés a algun títol educatiu o a alguna posició en el món laboral?
- Com el/la veuran els i les companyes si està fent coses diferents? Serà estigmatitzat/ada?
- I què passarà amb la seva autoestima si veu que l’ajuden tant i als altres no?
Totes aquestes pors són completament naturals. És més, qui no coneix algun cas en què s’hagi donat alguna d’aquestes situacions?
No obstant això, el rebuig total d’aquestes adaptacions pot suposar conseqüències més greus per als i a les nostres peques:
- Baixada del rendiment escolar
- Desregulació emocional
- Baixada d’autoestima
- Interacció social
- Rebuig escolar
- Fracàs escolar
Sí, ho sabem, vist així sembla que només hi hagi conseqüències negatives fem el que fem. Això és perquè, tot i el treball que hi ha darrere de l’educació inclusiva i del progrés que hem anat observant en els últims anys, la societat continua comprenent l’educació com l’assoliment de fites educatives segons l’edat, la qual cosa deixa enrere a tots aquells nens, nenes i adolescents que puguin no aconseguir-les.
Tot i així, en l’actualitat, aquestes adaptacions són el millor recurs al que optem per a poder ajudar a totes aquestes personetes que no estan aconseguint aquests aprenentatges o fites educatives. I ben aplicades, poden ajudar-les molt en el seu camí com a estudiants.
Aquestes adaptacions es crearan de forma personalitzada per a qui les necessiti, incidint en major o menor grau i afectant la metodologia o al propi contingut del currículum acadèmic, per a complementar les habilitats del nen, nena o adolescent.
En la seva elaboració, diferents professionals especialitzats (tutors/as, mestres/as d’educació especial, referent de l’EAP…) elaboraran una proposta que la família podrà revisar, expressar les seves pors i comentar possibles alternatives.
Malgrat això, és un procés que pot suposar molta por i inseguretat, no només en el o la menor, sinó també en tot el sistema familiar a l’hora de prendre decisions tan importants.
En aquests casos, recomanem demanar ajuda. Sabem que la família no té per què ser experta en salut mental i educació inclusiva. En aquests moments, són claus les coordinacions entre el o la professional de la psicologia, el centre educatiu i la família.
Esperem que us hagi resultat interessant l’article i, si us trobeu en un procés com aquest, no dubteu a contactar-nos si necessiteu ajuda. Fins a la setmana que ve!
L’Equip de Somni Psicologia
