Per a què diré res?

Per a què diré res?

En moltes ocasions, quan algú ens diu alguna cosa que ens fa mal o ens senta malament, ens plantegem justament aquesta pregunta: Per a què li diré res?  

Vegem. Què ocorre quan jo no estableixo un límit?  

Si una persona realitza un acte o diu alguna cosa que em genera un malestar i no li ho comunico, passen dues coses. Primera, la persona no s’assabenta, per la qual cosa és molt probable que aquest esdeveniment torni a repetir-se en un futur. I sí, sabem que hi ha gent que, malgrat explicar-li el que ens ha generat, ho repetirà igualment. Però en aquest moment, nosaltres serem els i les qui decidirem si volem continuar donant oportunitats i espais a aquesta persona, o si canviarem la nostra relació amb la mateixa. Perquè… de veritat vols relacionar-te amb algú que no et respecta?  

D’altra banda, el que també succeeix és que la nostra autoestima cada vegada anirà a menys. Si jo no em defenso, acabo integrant que “no tinc dret a defensar-me” per tant, “no mereixo defensar-me”. Això és altament destructiu perquè llavors, cada cop més sovint i fins i tot amb més intensitat, acceptarem situacions, contextos i actes que ens fan mal. I, en el pitjor dels casos, ens culparem a nosaltres mateixos/es per això: “clar que ha fet això, és que em mereixo el pitjor, és per culpa meva”.  

 Una vegada entenem la importància d’establir límits i comunicar les nostres emocions i necessitats, la pregunta òbvia que ens pot aparèixer és: “I com faig això?”. Amb assertivitat!   

Podem parlar amb la persona i, inicialment, empatitzar amb ella, perquè ja sabem que realment no pretenia fer-nos mal.  

Tot seguit, és important que expressem el que aquest fet/comentari/moment ens ha fet sentir, amb un llenguatge emocional: “he tingut por de”, “he viscut com que no t’importava”, “m’ha molestat perquè”. Important! Sempre parlarem de la conducta concreta, no de la persona. És a dir, no li direm “m’has fet sentir” sinó “aquesta broma m’ha fet sentir”. D’aquesta manera, no sols estarem sent fidels a la realitat (la persona no és dolenta, clar que no!), sinó que evitarem que se senti especialment atacada.  

I per finalitzar, podem intentar trobar una manera de negociar la nostra relació, perquè cobreixi tant les seves necessitats com les nostres: “Què et sembla si m’avises del que no t’està agradant abans, de manera que puguis expressar-m’ho d’una altra forma, i no ens generi tant de malestar a cap de les dues?”.  

Recorda que posar límits a les persones del teu voltant no significa que vagin a rebutjar-te ni que es vagin a enfadar, sinó que podreu conjuntament desenvolupar una relació que satisfaci a totes dues parts.  

Ens veiem el dimecres que ve!    

L’Equip de Somni Psicologia 

TIC per nens/es amb TEA

TIC per nens/es amb TEA

Avui volem facilitar-vos diversos recursos TIC per a nens i nenes amb TEA. Com ja sabreu, atès que escrivim molt sobre això, el Trastorn de l’Espectre de l’Autisme és molt ampli i hi ha molts tipus de perfils, alguns més similars i d’altres més diferents entre ells. Us oferim eines tant per estimular i ampliar llenguatge, com per treballar diferents situacions socials juntament amb la identificació emocional, així com jocs interactius per treballar diverses dificultats d’una manera divertida.  
Comencem! 
  

  • Pictotraductor: és una pàgina web que converteix les paraules en pictogrames. A més, també les verbalitza a través d’àudio. D’aquesta manera podem obtenir aquells pictogrames que ens facilitin la comunicació amb els/les nostres/es peques. 
  • El sonido de la hierba al crecer: és una pàgina web amb un munt de recursos, per a diferents perfils, diferents edats i per treballar diferents dificultats. Trobarem tant històries socials, com pictogrames i contes per reeducar alguns aspectes. També jocs que es poden imprimir per poder jugar físicament, tots ells gratuïts. Trobem també testimonis i milers de recursos súper útils per treballar situacions força comuns amb les quals moltes persones amb TEA es troben. 
  • Soyvisual: és un sistema de comunicació augmentativa i compta amb una aplicació per poder fer exercicis pràctics. Funciona molt bé per a nens i nenes que no identifiquen encara els pictogrames i estan fent la transacció del real als pictos.  
  • Dia a dia: és un recurs que et deixa anotar les activitats diàries i guardar-les, per poder tenir organitzat el dia i anticipar possibles imprevistos. Promou l’orientació temporal-espacial, poden realitzar-lo els nens o nenes de manera autònoma, o amb l’ajuda dels seus referents. 
  • Iseqüències: un súper recurs per treballar i fomentar habilitats socials i identificació emocional. 
  • Sígueme: una aplicació per millorar processos cognitius-visuals i perceptius-visuals, amb l’objectiu d’estimular l’adquisició de paraules a través de diferents materials audiovisuals. 
  • Look at Me: un joc magnífic, basat en diferents missions, amb l’objectiu de promoure, entendre i detectar les emocions d’altres persones. Utilitza un sistema de punts per mantenir a tots/es els nens i nenes motivats.
  • ARASAAC: un dels recursos més utilitzats i protagonistes en la història de l’Autisme, es tracta d’un recurs de comunicació augmentativa i alternativa que ofereix moltíssims pictogrames.  

  

Hi ha una gran quantitat de pàgines web i aplicacions que ens poden ajudar a fomentar el llenguatge, les habilitats socials, el reconeixement emocional, la imitació, la lectura, escriptura, la interacció amb els altres i totes elles d’una manera divertida i atractiva.  

Si voleu més recursos no dubteu en escriviu-ho en comentaris i així ho farem! Fins dimecres vinent! Feliç setmana! 

L’equip de Somni Psicologia 

Què és la socialització diferencial?

Què és la socialització diferencial?

Avui, 8 de març, és el dia internacional de la dona.  

I avui volem parlar sobre la socialització diferencial per a poder connectar amb les nenes que són les futures dones de la nostra societat.   

Però què és la socialització diferencial?  

No és sorpresa per a ningú que als homes i a les dones se’ns educa de manera diferent. Sí, malgrat anar als mateixos centres educatius, viure en una mateixa família o ser reflex d’unes lleis que pretenen anar trencant a poc a poc amb els biaixos de gènere. Hi ha una certa diferència, subtil o fins i tot invisibilitzada, que pot marcar el desenvolupament dels uns i les altres.  

Sempre us parlem del desenvolupament de la personalitat, els patrons de conducta i la manera de pensar com un conjunt de trets que són adquirits a través d’un llarg procés d’aprenentatge que s’inicia des del moment del naixement i s’allarga fins al moment actual de cada individu.  

En moltes ocasions, aquest conjunt de trets ve derivat dels coneixements, personalitat i altres aspectes intrínsecs de les persones que estan a l’entorn de l’individu. Sobretot, d’aquelles que l’eduquen durant la infància: família, educadors/es, mitjans de comunicació, amistats…   

La socialització diferencial fa referència a les actituds, valors, expectatives i rols que s’atribueixen de manera diferent segons el gènere a nens i nenes. I implica estils cognitius, conductuals i actitudinals diferents en l’edat adulta, que venen desenvolupant-se des de la primera infància.   

I què podem fer per a evitar que això passi amb les nostres nenes?  

Principalment, intentar treballar-nos a nosaltres com a persones del seu entorn. Intentar evitar uns certs comentaris o biaixos de pensament. Conèixer-nos, identificar aquells trets que podem estar promovent i establir un espai de comunicació obert en l’entorn familiar. 

Esperem que us hagi semblat interessant l’article i que pugui ser útil per a ajudar a les vostres filles en un futur.  

Fins a la setmana que ve!  

L’Equip de Somni Psicologia 

La importància d’expressar-se en l’àmbit laboral

La importància d’expressar-se en l’àmbit laboral

Equip laboralAvui volem parlar sobre la importància de tenir un bon ambient en l’àmbit  laboral.   
Passem moltes hores dedicant el temps a la nostra feina, gairebé ens atreviríem a dir la major part  del nostre temps, per la qual cosa creiem que és molt important parlar sobre com aconseguir, en la mesura del possible, sentir-nos còmodes durant les hores invertides.  

 
De vegades, treballar en equip pot tenir inconvenients: diferents ritmes, diferents punts de vista, diferents estils de comunicació… i això pot repercutir a les nostres emocions.  
Per això creiem que cal poder tenir un espai setmanal o mensual en l’horari laboral, on es puguin expressar de manera assertiva les nostres emocions, les coses que ens fan sentir malament o  ens incomoden i, per suposat, aquelles coses amb les quals estem a gust i ens faciliten l’estada a la feina.  

Així  doncs, volem promoure  que tota empresa destini un breu  temps durant  la jornada laboral per a que  tots/es  els/les  treballadors/es  puguin  expressar com es senten, sobretot a nivell  de companyerisme. És a dir, si donem importància a que la relació amb els components de l’equip sigui  el més còmode possible, aconseguirem que els/les treballadors/es puguin comunicar les seves necessitats o els seus punts de vista sobre l’equip, sense jutjar a la resta, però donant-li  importància  a fomentar la comunicació  emocional. A través d’aquesta iniciativa, aconseguirem  un bon ambient  laboral i segurament una major optimització en els resultats de l’empresa, perquè l’estat d’ànim influencia molt en com realitzem les nostres tasques i si aconseguim un ambient càlid i transparent, aconseguirem treballadors més eficients.   

En qualsevol ambient laboral la gent parla amb els companys/es de més confiança, d’uns i d’altres “per les esquenes”, i aquesta comunicació ve donada o bé per la por de confrontar, o bé per la por d’enfrontar-nos a comentar el que ens molesta. Aquestes conductes retroalimenten la ràbia o a la disconformitat i pot generar un ambient tens i desagradable que repercutirà al desenvolupament de les tasques laborals. A més, no comunicar com ens sentim amb l’equip pot comportar greus conseqüències, com ansietat, estrès, mal rotllo amb els/les companys/es, distància entre ells/es, cosa que pot  interferir en el desenvolupament de les tasques compartides.   

Finalment, destacar que no tothom té un ritme o una eficàcia en el treball igual, i això  pot  “cremar” a bons treballadors/es incitant a un canvi laboral que pot arreglar-se amb aquests espais de comunicació. Afegir que fomentar espais de comunicació  pot aportar a l’empresa més idees o iniciatives  que, si no existissin aquests espais lliures per comunicar-se, mai sortirien a la vista i potser s’estarien perdent millor resultats a nivell empresarial.   

Esperem  que us hagi  agradat  la nostra entrada, fins el proper dimecres! 

 

L’equip de Somni Psicologia

Escolta activa i infància

Escolta activa i infància

Moltes vegades es parla de la importància de la comunicació entre els membres de la família, i com el tipus de comunicació que utilitzem en el nostre nucli familiar afectarà d’una manera o una altra als nens i nenes d’aquesta família. 
 
Els responsables de definir com serà la comunicació familiar són els pares i mares que, en establir d’un tipus o d’un altre, determinaran la manera en què els nens i nenes aprenguin a expressar-se i relacionar-se amb els altres. 
 
Com hem parlat en anteriors articles del nostre blog, existeixen diferents tipus de comunicació: assertiva, passiva i agressiva. És important tenir en compte que, perquè existeixi un bon flux d’informació dins del nucli familiar, cal intentar fugir d’estils de comunicació passius, en els quals no es dona l’opinió o s’utilitza el silenci com a resposta, o agressius, en els quals s’utilitzen els crits, les ofenses o els insults com a mitjà de comunicació. 
 
De manera que, eliminant dos dels tres estils de comunicació presentats anteriorment, veiem clar que el camí cap a una bona relació és l’assertivitat, és a dir, el poder donar la nostra opinió i expressar els que pensem i sentim, sempre tenint en compte els sentiments i emocions de l’altra persona. 
 
Però, com podem saber què està pensant o sentint l’altra persona? 
 
Són moltes les eines de les quals disposem per a resoldre aquesta pregunta, però avui volem centrar-nos en una en concret que ens sembla d’allò més important: l’escolta activa. 
 
El concepte d’escolta activa, encara que ens sembli una cosa molt actual, va sorgir a mitjans de 1950 pel psicòleg humanista Carl Rogers; encara que va ser Thomas Gordon qui va popularitzar el concepte. A grans trets, l’escolta activa implica una sèrie de conductes i actituds que preparen a dos o més interlocutors per a escoltar i parlar, connectat emocionalment entre ells. 
 
Però escoltar l’altre no implica només sentir el que l’altre diu: és un procés molt més complex que requereix d’un paper actiu i un gran esforç per part de l’oient. I és que, a més d’estar atents/es a la comunicació verbal, és a dir, a les paraules que sentim, haurem també de parar atenció a la comunicació no verbal: els gestos, l’expressió facial, el to de veu, etc. 
 
D’aquesta manera, podem arribar a tot el missatge en la seva globalitat, no sols al que un altre diu, sinó als sentiments, idees i pensaments que l’altre també està compartint, encara que no l’estigui expressant amb paraules. 
 
En el moment actual, en el qual ens passem la majoria del temps amb els ulls fixos en les pantalles que ens envolten, aquest missatge no verbal, imprescindible per a l’escolta activa, es perd pel camí. I és que moltes vegades l’altra persona està mirant el seu telèfon, fent mil coses alhora mentre escolta, per la qual cosa ens és molt complicat arribar a practicar una escolta activa, fet que pot generar problemes de comunicació i conflictes. 
 
Com a adults i adultes, és important ser un mirall en el qual els nens i nenes puguin aprendre, imitar i guiar-se, per la qual cosa és important que prediquem amb l’exemple i intentem practicar aquest tipus d’escolta tant amb altres adults i adultes, com amb els nens i nenes, que també tenen molt a explicar. 
 
Però, com podem ensenyar aquesta habilitat als nens i nenes? 
 
– Tenint en compte precisament això: l’escolta activa és una habilitat, i conseqüentment per a aprendre-la ha de ser practicada de manera progressiva i regular, ja que els nens i nenes, per ells/es mateixos/es, no tenen la capacitat de mantenir en totes les situacions una conversa escoltant amb total atenció. 
 
– Les interrupcions solen ser un dels principals problemes de l’escolta activa, ja que ens estem escoltant activament l’altre, sinó pensant què respondrem, i moltes vegades fent-ho directament sense esperar que l’altre acabi de parlar. És bo remarcar-los que, quan una persona parla, cal escoltar-la amb respecte i sense interrompre-la. I, una vegada que l’altra persona ha acabat d’expressar-se, llavors sí que es pot contestar o opinar respecte del que ha dit. 
 
– Conèixer el llenguatge no verbal, tant propi com de l’altra persona, els permetrà, no sols entendre què ens està volent dir l’altre a través del seu cos, sinó també fer-los conscients de què diuen ells amb el seu. Mirar als ulls, assentir, fer gestos, expressar facialment què ens fa sentir allò que escoltem, la postura mentre escoltem, entre altres coses, els ajudaran a dur a terme una escolta activa, i els ajudaran en les seves futures interaccions. 
 
– L’escolta activa porta implícita la tolerància cap a l’opinió dels altres, per la qual cosa, si jutgem el que l’altra persona diu, no estem sent tolerants amb l’opinió d’aquesta. L’escolta activa ens ensenya a acceptar el que ens explica l’altra persona, encara sense estar d’acord. Ensenyar als nens i nenes aquest tipus d’actituds, fomentarà la seva tolerància, assertivitat i fins i tot aprendran a admetre errors i no frustrar-se, quan sigui l’altre el que no estigui d’acord amb les seves opinions. 
 
Però, com hem dit anteriorment, la clau per a que un nen o nena escolti de manera activa és que senti que els i les altres també l’escolten a ell o ella amb atenció, comprensió i amb total empatia. Si els i les adultes pretenen que els i les nenes aprenguin a escoltar de manera activa, és una condició primordial, fer-ho mitjançant l’exemple: deixant nosaltres el mòbil o ordinador, mirant als ulls i, sense jutjar, escoltar activament el que el nen o nena ha de dir-nos. 
 
 
 Esperem que aquest article us hagi resultat interessant! 
 
  
L’Equip de Somni Psicologia 

La importància d’expressar

La importància d’expressar

Moltes vegades considerem que expressar de manera explícita les nostres necessitats és exigir-li o imposar-li a algú que les cobreixi, de manera que podem concebre’ns com estar sent egoistes. Per això, de vegades no volem expressar les nostres necessitats; per la possible interpretació que els altres poden fer. Moltes vegades la gent es justifica de la no expressió de les seves pròpies necessitats dient: “si m’estimés tant i li importo tant hagués fet X“. La pregunta que ens fem és: alguna vegada li has expressat aquesta necessitat de manera directa? La resposta més comú és que no cal expressar-ho, que és lògic i que la persona ho hauria de saber ja que es coneixen de fa temps.  

 
La nostra cultura de vegades ens imposa ser “forts/es” i no mostrar-nos vulnerables davant situacions que ens generen malestar. Sabem que manifestar les necessitats en el present ens pot ajudar a l’anticipació de tenir sentiments negatius en el futur, però pel fet de exposar-nos davant els altres i que puguin criticar-nos o no compartir la necessitat pròpia, ens porta a evitar-ho. 

 

Hi ha persones que diuen que no tenen necessitats o que mai s’han fet la pregunta, però un cop reflexionen, tenen necessitats! I, encara que no poden responsabilitzar ningú per a que les acompleixi, cal poder expressar-les i que l’altra persona les tingui en compte, des del respecte. Expressar les nostres necessitats no inclou exigir a ningú que les cobreixi, però si inclou que l’altra persona pugui exposar si pot o vol cobrir-les. És respectable que no les vulgui cobrir, però llavors aquí la persona que ha exposat les seves necessitats decidirà si li compensa compartir la relació (amistat o parella) o si les necessitats i valors són tan contraris que prefereix no prioritzar-la.  

 
En ocasions, la gent quan aquesta trista o enfadada amb algú, sol incloure en el seu discurs, “jo ho faig tot perquè ell/ella estigui a gust”. La pregunta és: tu li has exposat les teves necessitats? Una forma d’autocura és expressant les necessitats de forma assertiva, directa i explícita, per poder saber què opina la persona que tens davant, si comparteixes pensaments o si penseu d’una manera molt diferent. Òbviament, el que per a unx és lògic per a l’altrx pot no ser-ho, per això és important compartir-ho. 

 

De vegades reflexionar i fer la pràctica de pensar en les nostres necessitats ens porta a ser més conscients de quines coses ens poden molestar o doldre en les relacions socials o romàntiques. Recorda! Expressar les nostres necessitats és obrir-nos a que els i les altres ens coneguin. No es tracta de ser egoista o esperar que es compleixin, es tracta de comunicació i autocura. 

 

Fins el proper dimecres! 

 

L’Equip de Somni Psicologia 

 

Hola, ¿ te puedo ayudar?