Qui no coneix a un pare o una mare a la qual li hagin dit alguna vegada que el seu nadó l’està manipulant?  

Es tracta d’una creença molt extensa segons la qual, els nens i nenes, ja en els seus primers mesos de vida, poden aconseguir que els seus cuidadors actuïn com ells desitgen a través del plor, i que aquesta conducta va en augment a mida que els infants creixen.  

Tot i així, els estudis científics demostren que això resulta impossible. Almenys sent tan petits, ja que encara no s’ha desenvolupat el pensament lògic i, per tant, no poden comprendre les conseqüències dels seus actes.  

Llavors, què és el que passa en aquests casos?  

El plor dels nadons és la seva única eina per a expressar les seves necessitats físiques i emocionals. Totes elles naturals i perfectament legítimes: gana, son, afecte, consol… I per què funciona aquesta eina? Perquè suposa un reclam per als seus progenitors, ja que ells sols no tenen l’autonomia per a saciar aquestes necessitats.  

El problema apareix quan el plor d’aquest nadó (o ja nen/a), comença a contraposar-se amb els límits i les necessitats de la família. Ja que, llavors, el plor comença a poder suposar un problema.  

Si a això li sumem els continus missatges de fonts externes que rebem sobre la criança dels nostres infants (tv, xarxes socials, l’altre progenitor, la família extensa, la llar d’infants, l’escola…) podem arribar a sentir que realment ens estan manipulant a través del plor.  

I què podem fer llavors?  

Tot i que ara ja sabem que els nostres nadons no ens estan manipulant perquè realment el seu cervell no està prou desenvolupat com per a fer-ho, arribarà un moment en què sí que ho estigui, i el que hem de fer és preparar-nos i ensenyar-los com gestionar les seves necessitats sense sobrepassar les nostres.  

I això, malgrat que soni molt difícil, ho podem fer des dels primers mesos de vida a través dels límits. Límits clars. Límits afectuosos. Límits premeditats. Límits que atenguin les seves necessitats, les nostres i les de les persones del nostre voltant.  

Límits que només la família directa ha de decidir i que no han de ser jutjats des de l’exterior.  

I per què parlem així dels límits?  

Perquè molta gent comprèn la criança respectuosa des de la necessitat de donar resposta a totes les necessitats dels nens i nenes, i deixen de banda els límits, comprenent-los com una forma d’autoritarisme.  

No ho són. Els límits es poden, i es deuen, posar des del respecte. Com una forma de cura del/de la menor i de la seva relació amb l’entorn. I que l’ajudaran a entendre fins a on pot arribar a través del plor, de les rabietes, de les discussions i fins i tot, de la paraula, en un futur.  

Esperem que us hagi resultat interessant. Si teniu dubtes o voleu explicar-nos la vostra experiència amb el plor dels vostres infants, no dubteu a escriure’ns.  

 Fins dimecres que ve!  

 L’Equip de Somni Psicologia 

Hola, ¿ te puedo ayudar?