Hem parlat diverses vegades sobre la importància dels límits, i ens agrada utilitzar una metàfora que ens sembla molt visual. Anem a imaginar-nos a un/a nen/a o adolescent a l’inici d’un camí. Els límits delimitarien el camí. Si no hi ha delimitació, el marge d’error de la persona que va pel camí serà molt més elevat, és a dir, tindrà moltes més possibilitats de perdre’s, d’equivocar-se o d’anar-se’n cap als extrems del camí.
Moltes vegades al parlar amb pares i mares sobre els límits apareixen alguns dubtes: Quin límit haig de posar? Com faig que el compleixi? Quina conseqüència aplico? Quan el marco? I si es rebel·la? Aquestes són preguntes molt freqüents i que tenen una resposta en concordança amb les dificultats de comportament que mostra el nen o la nena; en base a les seves prioritats, els seus interessos, la seva edat, entre d’ altres.
Però de vegades sorgeixen pors, encara sabent que posar límits és una cosa que a la llarga beneficia al nostre fill/a. Us ve al cap de què podem estar parlant?
Com a mares i pares de vegades el que pensi la resta sobre nosaltres o sobre l’educació que els hi donem a els/les nostres fills/es ens pot repercutir bastant. Tant és així que, de vegades, ho intentem arreglar com sigui per no cridar l’atenció, encara que t’estiguis mossegant la llengua.
Qui no ha estat mama o papa i el/la seu/va fill/a li ha muntat una rebequeria al mig del parc, o enmig de la sortida de l’escola, o al quiosc, o al supermercat? En aquestes situacions sembla que intentem actuar el més ràpid possible, encara que no estem seguint els nostres valors, perquè sembla que en estar a ulls de més gent hem de trobar la solució ràpidament per a que la intensitat emocional del nostre/a fill/a es redueixi i deixem de sentir vergonya.
A casa, amb els límits, de vegades passen coses similars. Per exemple, hem de marcar un límit a casa i sabem que el/la nostre/a fill/a es desregularà en sentir la conseqüència que tindrà per haver-se comportat de manera inadequada o per no haver realitzat les seves tasques. L’infant, si encara no està acostumat/da a tenir límits, el primer que farà és intentar, per tots els mitjans, desfer-se d’aquest límit i no tenir-ne conseqüència.
I, aquí què entra? Entren els crits, els plors dels/les filles i, si perdem la paciència, dels adults i llavors…. ELS VEÏNS. Què pensaran els veïns? Un dia d’aquests vindrà la policia! Quan me’ls creui no sabré ni com mirar-los!, entre mil frases més o pensaments que de vegades a tots ens han vingut al cap.
Des de Somni us volem validar aquestes pors. No direm que posar límits és una cosa fàcil i agradable, sinó que de vegades es fa un món i més aviat és una situació desagradable, però amb perseverança farem que els/les fills/es siguin responsables, sàpiguen que cal fer esforços i que han de ser constants i adequats/des. Tinguem present que els estem protegint de possibles frustracions amb altres persones, els estem ensenyant que no sempre es pot aconseguir el que ells volen, que no tot és immediat i, sobretot que l’autoritat no són ells/es i han de respectar les autoritats encara que estiguin en contra del seu punt de vista en diferents ocasions.
Esperem que us hagi resultat interessant! Fins el proper dimecres!
L’equip de Somni Psicologia