Posa’t en situació: tens una afició. Quelcom que t’encanta fer, que gaudeixes moltíssim. Per exemple: fas maquetes en miniatura de ciutats. És una activitat que t’agrada molt de fer, i et resulta súper entretinguda.
I un bon dia, decideixes que, per què no? Posar aquestes maquetes a la venta. I es venen! Fins al punt que pots començar a dedicar-te únicament a fer maquetes! Quina gran notícia!
Però, al cap d’uns mesos, cada vegada hi ha menys demanda. I, si no les compren, per què vas a dedicar tant de temps, esforç i diners en material? Sents frustració i decepció, i ja no té sentit intentar-ho tant si no es reconeix.
Has vist què ha passat aquí? Què ha passat amb la motivació? T’ho expliquem!
Primer, hem d’entendre què és la motivació exactament. Podriem definir-la com el motor de la nostra conducta; com l’energia que ens porta a que realitzem determinades accions. Si ens sentim motivades i motivats, ens serà més fàcil planificar, estructurar i iniciar passos cap als objectius que ens plantegem. Si no sentim motivació, la mandra i el sobre esforç ens esgotaran, i probablement no arribem a cap meta concreta.
I sempre ve de dins, la motivació?
És indiscutible que l’energia que ens mou a fer les coses és interna de cadascú (tant debò existís la pastilla de la motivació!) però la font pot venir de dins o de fora. És a dir, ens podem trobar dos tipus de motivació; la intrínseca i l’extrínseca.
La motivació intrínseca és aquella que prové del simple gaudir d’allò que fem. Quan ens agrada, ens genera curiositat, ens suposa un repte, és la motivació intrínseca la que ens porta a fer-ho. Si a mi em motiva córrer una marató, serà perquè el repte em resulta estimulant; em sento satisfet/a quan entreno i quan la realitzo. Com ja t’estaràs imaginat, estimat/da lector/a, això va molt a gustos!
D’altra banda, la motivació extrínseca, és aquella que ens apareix quan obtenim recompenses o premis per allò que fem, i/o evitem conseqüències negatives o càstigs. Si jo quan tinc pressa no em poso a 200km/h per l’autopista, en part pot ser que sigui per evitar una multa.
Així doncs, poden haver alguns moments en que es barregin o s’alterin ambdues motivacions? Oi tant! Un exemple pot ser la nostra feina. Potser ens encanta la feina que fem, i ens resulta súper interessant, de manera que en part la fem per la motivació intrínseca de la feina mateixa. Però un dilluns plujós a les 7 del matí, si ens llevem per anar a treballar quan tenim moltíssima son, probablement sigui per la motivació extrínseca; si no anem, perdrem diners. Evitem, així, una conseqüència negativa.
Però, hi ha una motivació millor que l’altra?
Realment ambdues són útils i ens ajudaran a fer tot allò que ens hem proposat, però és cert que la motivació extrínseca té un inconvenient important: no depèn de nosaltres. Depenent de les expectatives que jo tingui sobre com ha de ser recompensat aquest esforç, si no rebo el que considero que em pertoca, probablement senti frustració i deixi de sentir-me motivat/da. Com podria ser el cas de moltes persones que senten que no són valorades a la seva feina, i per tant ja no hi posen les mateixes ganes que potser hi posaven al principi.
En ocasions, ens pot passar el que hem explicat al principi: que una activitat que inicialment es realitzava amb una motivació intrínseca, passi a realitzar-se amb una motivació extrínseca. Quan això ens passa, pot ser que acabem abandonant aquella afició, o que fins i tot li agafem mania!
Per tant, en conclusió, ens interessarà trobar maneres de que els nostres objectius, metes i propòsits estiguin mediats molt més per la motivació intrínseca, ja que serà molt més estable en el temps!
Esperem que t’hagi resultat interessant! Fins el proper dimecres!
L’equip de Somni Psicologia