Sovint, venen famílies al nostre centre comentant-nos que els seus nens o nenes no volen assistir a l’escola. Parlen de tristesa a casa, moments de difícil gestió previs a anar al centre educatiu i malalties sospitoses que apareixen i desapareixen segons el context en què es trobin.
Normalment, aquest rebuig escolar es deu a l’ansietat que senten aquests nens i nenes respecte alguna cosa que passa a l’escola i que han sobregeneralitzat, de manera que actualment envolta tot el context educatiu.
Per tant, no és una pataleta sense més, hi ha una ansietat darrere que hem de valorar i tractar, a fi que el nen o la nena pugui assistir a l’escola sense patir com ho fa en aquest moment.
Llavors, si es tracta d’ansietat hem de cedir i deixar que no assisteixi a classe?
L’ansietat pot resultar totalment aclaparadora si ens estan fent aquesta demanda, però la resposta és un rotund no. El que hem de fer és mirar d’adaptar-nos a la seva situació, empatitzar i acompanyar-los/les en l’exposició a la situació ansiògena per a ajudar a obtenir recursos.
I com podem fer-ho?
En primer lloc, i més important, hem d’iniciar un procés de diàleg, si no en tenim ja, amb el centre educatiu. Hem d’intentar descobrir on està la base del problema i fer de guia per a que puguin parar especial atenció al seguiment del nen o la nena.
Un altre punt clau és la confiança amb el centre educatiu. Quan veiem patir a un fill o una filla és molt difícil tolerar la impotència de no ser present en les hores de classe, però hem de fer un treball de confiança cap al protocol del centre educatiu i els i les professionals que s’encarreguen de gestionar-lo/la. Tampoc serà fàcil per a ells o elles, però ho estaran intentant en la mesura que els sigui possible.
En segon lloc, és important treballar la comunicació i l’empatia a casa. Haurem de buscar la causa, la font d’aquesta ansietat, i hem de fer-ho a l’entorn de màxima confiança, perquè els nens i nenes no sempre podran mostrar-se totalment vulnerables en l’entorn que els genera ansietat. La intervenció a casa és clau!
Per a parlar sobre això, recordeu la importància de la validació emocional. Possiblement el nostre nen o nena haurà pres decisions que no ens semblin del tot adequades, però hem de deixar el judici de costat, validar el seu estat emocional, acompanyar i crear un espai segur per a proposar alternatives.
En tercer lloc, la clau per a ajudar-los serà l’exposició. Els i les menors han d’assistir a l’escola i no podem denegar aquest dret malgrat l’ansietat que aquest suposi per a ells o elles. L’exposició serà dura i haurem de treballar la nostra empatia en tot moment, però els límits seran la clau.
- La tristesa el diumenge a la nit
- El plor quan demani no anar a escola
- Quan s’hagi de vestir al matí
- En pujar al cotxe o sortir de casa
- Els “no em pots obligar”
Tots seran moments durs però que els ajudaran a llarg termini per a poder gestionar-ho. La clau està a validar emocionalment, mantenir el límit i aguantar, per molt dur que sigui.
En quart lloc, és clau acompanyar l’emoció a la sortida de l’escola, obrir un espai de comunicació amb els nostres infants i consultar amb els referents del centre educatiu. Aquesta primera part serà clau per a poder mostrar empatia, per a recopilar informació i per a buscar estratègies conjuntament.
Però després, no oblidis la importància de buscar moments de felicitat cada dia. Aneu al parc, jugueu junts/es a alguna cosa que li agradi, penseu plans per al cap de setmana, qualsevol cosa val! El més important és poder ajudar-lo/la a desconnectar de l’ansietat i trencar amb el malestar una estoneta.
Esperem que us hagi resultat interessant l’article i que hagi ajudat a gestionar la situació a casa. Però recordeu, si sentiu que una situació així se us va de les mans, no dubteu a acudir a un/a professional.
Fins a la setmana que ve!
L’Equip de Somni Psicologia