Alguns nens i nenes que saben parlar i, normalment ho fan sense problema, poden quedar-se sense parla davant situacions socials en les quals esperem que donin una resposta verbal.

Això tendeix a preocupar als referents que som al voltant i a posar-nos en una situació bastant incòmoda. Ens preguntem “què ha de passar pel seu cap? per què no contesta?”; tendim a deixar-nos portar per la nostra pròpia frustració parlant nosaltres, fent més preguntes o enfadant-nos, fins i tot, podem arribar a castigar-los. Però què podem fer, sinó?

La resposta és, en primer lloc, parar i pensar que no és quelcom personal. Si un nen o nena que sap parlar no contesta davant algunes situacions socials, però sí davant unes altres, no és perquè no vol, sinó perquè no pot. Aquesta situació pot deure’s al seu estat emocional. A què ens referim amb això?

En moltes ocasions, la dificultat per a emetre la parla va vinculada a l’ansietat i, per tant, la persona que no és capaç de parlar en aquesta situació, ho està passant realment malament.

Si bé és cert que hi ha moltes persones tímides que senten ansietat davant molts contextos socials i que desitjarien poder evitar-los, avui ens referim a aquells i aquelles que realment senten tanta ansietat, que no poden emetre la veu per molt que ho intentin.

Segons el DSM-5, el mutisme selectiu és un trastorn d’ansietat caracteritzat pel fracàs constant de parlar en situacions socials específiques en les quals existeix expectativa per parlar (com a l’escola, les extraescolars o les trobades familiars), malgrat fer-ho en altres situacions.

Aquesta alteració ha d’interferir en els assoliments educatius, laborals o en la comunicació social i ha de durar com a mínim un mes, sense que hagi ocorregut cap canvi rellevant que justifiqui l’aparició de timidesa.

És important que no s’atribueixi a la falta de coneixement o a la comoditat amb el llenguatge parlat necessari en aquesta situació social. I que no s’expliqui millor per un trastorn de la comunicació, trastorn de l’espectre de l’autisme, esquizofrènia o un altre trastorn psicòtic.

Com pot ajudar la família?

  • Reaccionar amb normalitat davant situacions que li generin elevada ansietat o que puguin provocar el mutisme: No anticipar-les amb molt de temps ni parlar molt d’elles, i en el cas que faci mutisme, no donar-li major importància.
  • Evitar la sobreprotecció: Veure patir als nostres fills i filles d’aquesta manera és molt difícil i, sovint, tendim a voler evitar el seu patiment tot evitant els estímuls que els generen ansietat. Així no els estem ajudant, ja que no donem marge al aprenentatge.
  • Facilitar l’afrontament a les situacions problemàtiques: Podem crear situacions que s’aproximin a la que els preocupa perquè practiquin l’afrontament a la situació real, o donar ajudes perquè puguin afrontar el repte per si sols/es.
  • Treballar la identificació i gestió emocional: Si parlem sobre emocions a casa, veiem pel·lícules o llegim contes sobre elles, i donem eines de gestió de l’ansietat, els nostres fills i filles podran gestionar millor aquests contextos.

Esperem que l’article t’hagi resultat interessant, i si tens qualsevol pregunta i/o comentari no dubtis en escriure’ns!

L’Equip de Somni Psicologia

Hola, ¿ te puedo ayudar?