EL NOSTRE BLOG, Gestión Emocional, Infantil
Com adults/es som perfectament capaços i capaces d’entendre que una altra persona adulta pugui tenir un mal dia. Tenim la capacitat d’empatitzar amb com es pot estar sentint i comprendre que pugui tenir una gran enrabiada per una tonteria, que doni una mala contestació, que plori per alguna cosa que aparentment no ens sembla tan important… Tots i totes hem estat en aquesta situació i, per tant, som capaços/ces de posar-nos en el seu lloc i ser molt més benvolents amb les seves reaccions i conductes.
Però, què passa quan extrapolem aquesta mateixa situació en els nens i nenes? Poden tenir ells/elles un mal dia?
Moltes vegades, com adults/es, pares, mares, cuidadors/es, etc., esperem que les i els més petits tinguin un comportament exemplar, que mai es passin de la ratlla, que no tinguin una mala contestació, que no cridin, que no tinguin una rabieta, que controlin fins al més mínim detall dels seus comportaments, emocions i reaccions. Quan som nosaltres qui tenim un mal dia, ho verbalitzem, expressem i esperem que les persones del nostre entorn empatitzin amb nosaltres, ens comprenguin i fins i tot que “aguantin” el nostre mal humor.
Com ens sentiríem si enlloc d’això, ens tiressin en cara el nostre comportament, ens ho retraguessin i fins i tot ens renyessin? Exigint-nos un comportament exemplar malgrat les nostres emocions. Segurament ens sentiríem tristos/es, enfadats/des i totalment incompresos i incompreses.
Els nens i nenes moltes vegades no són capaços/ces de verbalitzar les seves emocions, i per tant no tenen la capacitat d’identificar i explicar-nos que han tingut un mal dia. A vegades serà una baralla al pati, una mala nota, que un amic no hagi volgut jugar amb ell o ella, i fins i tot que un imprevist hagi fet que no pugueu anar al parc aquesta tarda. Com adults/es ens poden semblar motius insignificants, però per a ells i elles no ho són, i el que senten i necessiten és exactament el mateix que nosaltres: acompanyament, empatia i, sobretot, molta comprensió.
Així que, la pròxima vegada que sentim que els nostres fills i filles ens estan portant al límit, que se’ns esgota la paciència i que no acceptem aquest comportament, respirem profund i pensem, com m’agrada que em tractin a mi quan tinc un mal dia?
Esperem que us hagi semblat útil i motiu de reflexió! Fins dimecres vinent!
L’equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Relaciones Sociales
Moltes vegades es parla de la importància de la comunicació entre els membres de la família, i com el tipus de comunicació que utilitzem en el nostre nucli familiar afectarà d’una manera o una altra als nens i nenes d’aquesta família.
Els responsables de definir com serà la comunicació familiar són els pares i mares que, en establir d’un tipus o d’un altre, determinaran la manera en què els nens i nenes aprenguin a expressar-se i relacionar-se amb els altres.
Com hem parlat en anteriors articles del nostre blog, existeixen diferents tipus de comunicació: assertiva, passiva i agressiva. És important tenir en compte que, perquè existeixi un bon flux d’informació dins del nucli familiar, cal intentar fugir d’estils de comunicació passius, en els quals no es dona l’opinió o s’utilitza el silenci com a resposta, o agressius, en els quals s’utilitzen els crits, les ofenses o els insults com a mitjà de comunicació.
De manera que, eliminant dos dels tres estils de comunicació presentats anteriorment, veiem clar que el camí cap a una bona relació és l’assertivitat, és a dir, el poder donar la nostra opinió i expressar els que pensem i sentim, sempre tenint en compte els sentiments i emocions de l’altra persona.
Però, com podem saber què està pensant o sentint l’altra persona?
Són moltes les eines de les quals disposem per a resoldre aquesta pregunta, però avui volem centrar-nos en una en concret que ens sembla d’allò més important: l’escolta activa.
El concepte d’escolta activa, encara que ens sembli una cosa molt actual, va sorgir a mitjans de 1950 pel psicòleg humanista Carl Rogers; encara que va ser Thomas Gordon qui va popularitzar el concepte. A grans trets, l’escolta activa implica una sèrie de conductes i actituds que preparen a dos o més interlocutors per a escoltar i parlar, connectat emocionalment entre ells.
Però escoltar l’altre no implica només sentir el que l’altre diu: és un procés molt més complex que requereix d’un paper actiu i un gran esforç per part de l’oient. I és que, a més d’estar atents/es a la comunicació verbal, és a dir, a les paraules que sentim, haurem també de parar atenció a la comunicació no verbal: els gestos, l’expressió facial, el to de veu, etc.
D’aquesta manera, podem arribar a tot el missatge en la seva globalitat, no sols al que un altre diu, sinó als sentiments, idees i pensaments que l’altre també està compartint, encara que no l’estigui expressant amb paraules.
En el moment actual, en el qual ens passem la majoria del temps amb els ulls fixos en les pantalles que ens envolten, aquest missatge no verbal, imprescindible per a l’escolta activa, es perd pel camí. I és que moltes vegades l’altra persona està mirant el seu telèfon, fent mil coses alhora mentre escolta, per la qual cosa ens és molt complicat arribar a practicar una escolta activa, fet que pot generar problemes de comunicació i conflictes.
Com a adults i adultes, és important ser un mirall en el qual els nens i nenes puguin aprendre, imitar i guiar-se, per la qual cosa és important que prediquem amb l’exemple i intentem practicar aquest tipus d’escolta tant amb altres adults i adultes, com amb els nens i nenes, que també tenen molt a explicar.
Però, com podem ensenyar aquesta habilitat als nens i nenes?
– Tenint en compte precisament això: l’escolta activa és una habilitat, i conseqüentment per a aprendre-la ha de ser practicada de manera progressiva i regular, ja que els nens i nenes, per ells/es mateixos/es, no tenen la capacitat de mantenir en totes les situacions una conversa escoltant amb total atenció.
– Les interrupcions solen ser un dels principals problemes de l’escolta activa, ja que ens estem escoltant activament l’altre, sinó pensant què respondrem, i moltes vegades fent-ho directament sense esperar que l’altre acabi de parlar. És bo remarcar-los que, quan una persona parla, cal escoltar-la amb respecte i sense interrompre-la. I, una vegada que l’altra persona ha acabat d’expressar-se, llavors sí que es pot contestar o opinar respecte del que ha dit.
– Conèixer el llenguatge no verbal, tant propi com de l’altra persona, els permetrà, no sols entendre què ens està volent dir l’altre a través del seu cos, sinó també fer-los conscients de què diuen ells amb el seu. Mirar als ulls, assentir, fer gestos, expressar facialment què ens fa sentir allò que escoltem, la postura mentre escoltem, entre altres coses, els ajudaran a dur a terme una escolta activa, i els ajudaran en les seves futures interaccions.
– L’escolta activa porta implícita la tolerància cap a l’opinió dels altres, per la qual cosa, si jutgem el que l’altra persona diu, no estem sent tolerants amb l’opinió d’aquesta. L’escolta activa ens ensenya a acceptar el que ens explica l’altra persona, encara sense estar d’acord. Ensenyar als nens i nenes aquest tipus d’actituds, fomentarà la seva tolerància, assertivitat i fins i tot aprendran a admetre errors i no frustrar-se, quan sigui l’altre el que no estigui d’acord amb les seves opinions.
Però, com hem dit anteriorment, la clau per a que un nen o nena escolti de manera activa és que senti que els i les altres també l’escolten a ell o ella amb atenció, comprensió i amb total empatia. Si els i les adultes pretenen que els i les nenes aprenguin a escoltar de manera activa, és una condició primordial, fer-ho mitjançant l’exemple: deixant nosaltres el mòbil o ordinador, mirant als ulls i, sense jutjar, escoltar activament el que el nen o nena ha de dir-nos.
Esperem que aquest article us hagi resultat interessant!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Infantil, Reeducación
Segur que alguna vegada has sentit la frase: “no és el que dius, sinó com ho dius”. I és que moltes vegades la manera com ens comuniquem amb l’entorn pot fer que el contingut del nostre discurs prengui un significat o un altre, o generi en l’altre persona diferents emocions.
Sol passar que el nostre estil comunicatiu, és a dir, la nostra manera de comunicar-nos, pot sortir-nos de manera molt automatitzada i que no li prestem la suficient atenció. Tot i això, la comunicació és una habilitat que podem entrenar i treballar al llarg de la nostra vida, però primer hem de ser conscients de com ens comuniquem normalment, què generem en els i les altres i, si no és això el que volem, com ens hem de comunicar per canviar-ho.
Tot i que mai és tard per canviar les nostres costums o maneres de fer, considerem imprescindible poder treballar des de ben petits/es la manera com ells i elles es comuniquen. I és que, comunicar-se de manera assertiva amb el seu entorn, els permetrà millorar en l’expressió de les seves opinions, expectatives i emocions i, per tant, millorar la qualitat de les seves relacions personals.
Quins són els tres estils de comunicació?
La comunicació passiva és la utilitzada per persones que amaguen les seves opinions, emocions, necessitats o pensaments. Normalment aquest tipus de comunicació es dona en persones que senten inseguretat respecte a la reacció que tindrà l’altre persona davant del que comunica i que, per tant, prefereixen no comunicar-ho.
Així doncs el contingut del discurs, si n’hi ha, contindrà missatges d’inseguretat i dubte com: “suposo”, “crec que”, “potser…”; deixant el pes de la interacció en l’altre persona.
En el cas dels nens i nenes, representem aquest estil comunicatiu amb una tortuga. I és que la tortuga, quan és sent indefensa, el que fa és amagar el cap dins la closca i, per tant, la resta no pot saber el que pensa, el que li passa o el que sent.
Els nens i nenes que utilitzen aquest tipus de comunicació, solen sentir tristesa, enuig… ja sigui cap als altres però també cap a ells/es mateixos/es, així com ansietat davant les interaccions i una baixa autoestima. A més a més, al no comunicar les seves necessitats, aquestes no son tingudes en compte pels altres, fet que pot portar a conflictes ja que senten que no són valorats/des.
La comunicació agressiva és utilitzada per persones que imposen les seves opinions, necessitats i preferències, sense tenir en compte a l’altre persona, dominant en tot moment la conversa i, fins i tot la relació.
En el seu discurs sol imposar la seva opinió o criteri de manera agressiva, sense deixar que l’altre persona participi en la conversa, utilitzant expressions com: “més et val”, “hauries de”, “si no ho fas…”. A vegades aquest tipus de comunicació també pot incloure crítiques, humiliació, invalidació d’emocions de l’altre, sarcasme, etc., amb l’objectiu d’anular a l’altre i apropiar-se de la conversa i/o la relació.
En el cas dels nens i nenes, representem aquest estil comunicatiu amb un lleó. Com a rei de la selva, el lleó s’imposa a la resta d’animals amb el seu rugit, utilitzant la por que li poden tenir la resta per imposar el que ell vol i sortir-se amb la seva. Quan el molesten no ho explica, sinó que ataca als altres per defensar-se.
Els nens i nenes que utilitzen aquest tipus de comunicació, solen mostrar emocions com ira o agressivitat, mostrar una mirada directa i desafiant i un to de veu brusc o elevat, portant-los a tenir molts conflictes degut al rebuig que provoquen entre els iguals. A més a més, solen sentir-se frustrats/des i enfadats/des, ja que solen ser molt rígids/des i necessiten sortir-se sempre amb la seva.
Per últim, la comunicació assertiva és utilitzada per persones que expressen el que pensen, el que senten i les seves opinions tenint en compte la perspectiva i sentiments de l’altre persona. L’estil assertiu és la comunicació més eficaç, ja que permet a la persona expressar-se i opinar, demanar el que necessita, negar-se al que no vol, o negociar quan ho cregui oportú, sense incomodar, ofendre o dominar a l’altre persona.
El contingut del discurs sol expressar les idees o sentiments d’una manera adequada, sense vulnerar els drets dels altres però respectant els propis, utilitzant expressions com: “què et sembla”, “a mi m’agradaria”, “jo crec que”, “que et sembla si…”. El discurs sol ser positiu i comprensiu, validant els sentiments i emocions que pugui estar sentit l’altre persona.
En el cas dels nens i nenes, representem aquest estil comunicatiu amb un mussol. El mussol és molt savi i parla molt bé, és capaç de dir el que pensa, expressar el que el molesta, donar la seva opinió, fer propostes, però sempre amb els ulls ben oberts per observar com se senten els altres i tenir-ho en compte.
Els nens i nenes que utilitzen aquest tipus de comunicació es mostren tranquils i tranquil·les, ja que són capaços/ces d’expressar el que pensen sense acumular tensions ni tenir gaires conflictes, mostrant-se amables tant cap als altres com cap a elles i ells mateixos. A més a més, comunicar-se de manera assertiva els ajuda a tenir major control de les seves interaccions i amb més capacitat per la resolució de conflictes, millorant també la seva autoestima.
A partir de l’explicació dels diferents estils comunicatius i de la seva personificació en diferents animals, podem crear un munt de jocs, idees i materials per treballar amb els nens i nenes la identificació tant del seu estil comunicatiu com el dels altres, a empatitzar com fan sentir als altres aquests diferents estils, com ens comuniquem en segons quines situacions, què podem fer per comunicar-nos de manera més assertiva, i un llarg etcètera.
Si us ha agradat l’article i voleu que escrivim algunes idees per poder treballar tot això amb els i les peques de la casa, no dubteu en escriure’ns!
Fins la setmana vinent!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Infantil, Parentalidad
Qui no coneix a un pare o una mare a la qual li hagin dit alguna vegada que el seu nadó l’està manipulant?
Es tracta d’una creença molt extensa segons la qual, els nens i nenes, ja en els seus primers mesos de vida, poden aconseguir que els seus cuidadors actuïn com ells desitgen a través del plor, i que aquesta conducta va en augment a mida que els infants creixen.
Tot i així, els estudis científics demostren que això resulta impossible. Almenys sent tan petits, ja que encara no s’ha desenvolupat el pensament lògic i, per tant, no poden comprendre les conseqüències dels seus actes.
Llavors, què és el que passa en aquests casos?
El plor dels nadons és la seva única eina per a expressar les seves necessitats físiques i emocionals. Totes elles naturals i perfectament legítimes: gana, son, afecte, consol… I per què funciona aquesta eina? Perquè suposa un reclam per als seus progenitors, ja que ells sols no tenen l’autonomia per a saciar aquestes necessitats.
El problema apareix quan el plor d’aquest nadó (o ja nen/a), comença a contraposar-se amb els límits i les necessitats de la família. Ja que, llavors, el plor comença a poder suposar un problema.
Si a això li sumem els continus missatges de fonts externes que rebem sobre la criança dels nostres infants (tv, xarxes socials, l’altre progenitor, la família extensa, la llar d’infants, l’escola…) podem arribar a sentir que realment ens estan manipulant a través del plor.
I què podem fer llavors?
Tot i que ara ja sabem que els nostres nadons no ens estan manipulant perquè realment el seu cervell no està prou desenvolupat com per a fer-ho, arribarà un moment en què sí que ho estigui, i el que hem de fer és preparar-nos i ensenyar-los com gestionar les seves necessitats sense sobrepassar les nostres.
I això, malgrat que soni molt difícil, ho podem fer des dels primers mesos de vida a través dels límits. Límits clars. Límits afectuosos. Límits premeditats. Límits que atenguin les seves necessitats, les nostres i les de les persones del nostre voltant.
Límits que només la família directa ha de decidir i que no han de ser jutjats des de l’exterior.
I per què parlem així dels límits?
Perquè molta gent comprèn la criança respectuosa des de la necessitat de donar resposta a totes les necessitats dels nens i nenes, i deixen de banda els límits, comprenent-los com una forma d’autoritarisme.
No ho són. Els límits es poden, i es deuen, posar des del respecte. Com una forma de cura del/de la menor i de la seva relació amb l’entorn. I que l’ajudaran a entendre fins a on pot arribar a través del plor, de les rabietes, de les discussions i fins i tot, de la paraula, en un futur.
Esperem que us hagi resultat interessant. Si teniu dubtes o voleu explicar-nos la vostra experiència amb el plor dels vostres infants, no dubteu a escriure’ns.
Fins dimecres que ve!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, NUESTRO BLOG
Sovint, quan ens plantegem donar la nostra opinió o parlem amb la gent del nostre voltant, anem amb molt de compte amb les paraules, l’entonació i la intencionalitat del nostre missatge.
Tenim molt clar que quan ens comuniquem, les nostres paraules tenen un efecte en l’altra persona. Sabem que si utilitzem un llenguatge (verbal o corporal) agressiu, provocarem malestar (tristesa, ira, decepció, rebuig) en l’altre. I, si som persistents en aquest estil comunicatiu, aquesta persona s’allunyarà.
La qüestió d’avui és: t’has parat a pensar com afecta el teu estil comunicatiu cap a tu mateix/a?
En tot moment (però sobretot quan arriba l’estiu i ens bombardegen amb mil missatges sobre com hauria de ser el nostre cos o la nostra vida), apareixen molts missatges mentals de judici cap a un/a mateix/a. Molt sovint aquests són d’un estil agressiu: “què ridícula!”, “com se t’acudeix sortir així al carrer?”, “sóc idiota”, “quin pringat”, “és normal que no t’estimi ningú”.
Què dur, oi? Quan ens diem aquestes coses, el que estem fent és destrossar la nostra autoimatge i la nostra autoestima, provocant així una reacció de despreci cap a un/a mateixa. A més, aquests missatges disminuiran la nostra seguretat, fent-nos més propensos i propenses a patir trastorns com la depressió i l’ansietat, i fent-nos més vulnerables a les manipulacions externes.
Així doncs, des d’aqui us recomanem que us plantegeu si diríeu aquest tipus de missatges a una persona que estimeu molt, com la vostra parella, el vostre germà petit o la vostra mare. I en cas que no, intenteu modificar-los en el vostre cap. Per a fer-ho, us proposem:
- Fixa’t en el teu llenguatge: el primer pas és identificar com et parles i quan ho fas de manera agressiva.
- Centra’t en les conductes: si hi ha quelcom que fas que no t’agrada, enlloc de fer un judici de qui “ets”, planteja’t què t’agradaria fer. Enlloc de dir “sóc un mandrós”, digues “m’agradaria ser més actiu”.
- Centra’t en allò que t’agrada: no només pensis en tot allò de tu que no t’agrada, també valora i ocupa espai mental amb les coses que sí que t’agraden.
- Practica l’autocompassió: accepta que de vegades hi haurà coses que no faràs bé, que t’equivocaràs o que no t’agradaran. No passa res, és important escoltar-te, acceptar-te i no pressionar-te en excés.
- Imagina que ho diu una altra persona: si algú altre es digués a sí mateix/a aquests missatges, com respondries? Pots provar llavors de donar-te aquestes respostes a tu mateix/a!
Esperem que aquest article us hagi resultat interessant! I si teniu qualsevol dubte, pregunta o necessiteu ajuda, estem a la vostra disposició!
L’equip de Somni Psicologia
