Hem d’obligar als nens i nenes a fer petons i abraçades?
Són moltes les vegades que hem sentit, o ens han dit a nosaltres de petites o petits, frases com: “Vés a fer-li un petó a l’àvia“, “Què no li fas una abraçada al tiet?“.
Pot ser que en algunes d’aquestes situacions ens trobem que el nen o nena, o nosaltres mateixos en el seu dia, se senti incòmode davant d’aquesta situació i es negui a fer aquesta mostra d’afecte. La resposta de la majoria de pares i/o mares sol ser insistir en el fet que l’infant dugui a terme aquesta conducta. Però, ens hem plantejat d’on ve aquesta insistència en que mostri el seu afecte? Ens hem plantejat si això podria ser perjudicial per ell o ella?
En cap cas ens podem imaginar que, com a adults, algú ens obligués a fer un petó o abraçar a algú si no volem. Així doncs, per què ho solem fer amb els nens i nenes?
Els experts asseguren que fer abraçades i petons forma part de convencions socials adultes i que, obligar els nens a fer-ho, segueix formant part d’aquest ideal de convenció social.
Moltes vegades els pares i mares, quan el seu fill o filla no vol fer una mostra d’afecte a algú, es senten jutjats pels altres; vivint-ho com que no han sabut educar-los/les correctament, que els deixen en un mal lloc com a pares i/o mares, etc. Totes aquestes creences, siguin certes o errònies, no deixen de venir de les convencions socials establertes pels adults.
Hem d’entendre que, pels nens i nenes, les mostres d’efecte poden ser altres: un somriure, que comparteixi amb nosaltres alguna cosa important per ell/ella, que vulgui passar temps amb nosaltres, etc. Les seves mostres d’efecte són espontànies i naturals, mentre que les nostres estan basades en convencions socials i normes que ens han inculcat des de sempre.
Obligar a fer que les seves mostres d’afecte siguin les mateixes que els adults, pot ser un pas cap a la seva desprotecció, ja que, en certa manera, els hi estem inculcant la idea que és correcte cedir als desitjos i demandes dels altres i que no importa si quelcom t’incomoda, et molesta o no vols fer, ja que no tens dret a negar-te.
És imprescindible que els nens i nenes siguin capaços d’aprendre sobre els seus límits i les seves preferències, no només per la seva autocura durant la infància, sinó perquè aquestes bases de l’exercici de consentiments sobre el seu cos i sobre ells mateixos, els acompanyaran durant la joventut i l’adultesa.
A més a més, hem d’atendre el procés d’aprenentatge de com vincular-se als altres com la resta d’aprenentatges que es donen durant la infància. És a dir, que de la mateixa manera que amb la resta d’aprenentatges respectem els ritmes de cada nen, el mateix hauríem de fer en aquest cas, deixant-los escollir de quina manera i en quin grau volen vincular-se amb la resta de nens i nenes i amb els adults.
Quin és doncs el nostre rol com a adults? Simplement, cuidar-los i ajudar-los a fer que, a poc a poc, vagin trobant la seva manera de mostrar afecte, de com i amb qui vincular-se. Donant per exemple diferents alternatives per relacionar-se que no siguin les abraçades o els petons, o preguntant-li prèviament de quina manera ho voldrà fer: “Ara vindrà el tiet, com el vols saludar?“, “Et ve de gust fer-me una abraçada ara?“, perquè vagin trobant la seva manera de relacionar-se al seu ritme.
Esperem que us hagi semblat interessant aquest article, fins a la setmana vinent!
L’Equip de Somni Psicologia