EL NOSTRE BLOG, Emociones, Infantil, Maternidad, NUESTRO BLOG, Parentalidad, Relaciones Sociales
Avui és el dia Internacional de l’Orgull LGBTIQ+ i volem aprofitar per a parlar de tres errors molt comuns que cometem en explicar què és una família als infants i que podrien ser la base dels seus constructes cognitius respecte les identitats sexuals, de gènere i/o les orientacions sexuals.
Sí, sembla mentida, però la forma com introduïm en la primera infància un concepte tan senzill com és la família, pot ser un estímul més que influeixi a la construcció de la seva forma de pensar.
Si ens basem en el model constructivista de l’aprenentatge, el coneixement s’adquireix a través d’un conjunt d’estímuls que anem percebent al llarg dels anys i que ens permet anar modulant una petita idea inicial, per a anar fent-la créixer i desenvolupar-se, fins a convertir-se en formes de pensar en l’adolescència i l’edat adulta.
Seguint aquest model psicològic, una idea creada en la primera infància que estableix que la família sempre consta d’un pare, una mare i uns fills o filles, estableix una base que podrà desenvolupar moltes altres idees associades.
Encara que, evidentment, per a que aquesta persona desenvolupi la seva identitat convertint-se en homòfoba, necessitarà molts altres estímuls que l’ajudin a anar construint aquestes idees i aquesta identitat. Però avui ens centrarem en aquest primer concepte: La descripció del concepte de família.
Són molt habituals tres errors:
- Descriure el concepte de família partint del gènere dels progenitors
- Basar-nos exclusivament en el procés genètic
- Excloure la descripció del vincle emocional de la família
Són errors perquè impliquen la necessitat d’unes identitats sexuals i de gènere molt específiques i una orientació sexual molt concreta per a poder tenir fills/es com a objectiu únic de la família. I això suposa unes pressions socials imposades des de la primera infància per a definir la identitat de gènere corresponent a la teva identitat sexual i una orientació sexual “adequada” per a poder tenir descendència.
Si no hi ha altres estímuls que reforcin aquestes idees, desapareixeran amb el temps. Però què passa si van rebent una vegada i una altra estímuls que dicten que aquests paràmetres són els “correctes”?
Probablement, mentre tot segueixi aquests principis, no hi haurà problema, però si no s’identifica a si mateix/a dins aquest constructe o veu a algú que no el compleix, apareixerà una distorsió cognitiva que li generarà malestar en major o en menor mesura.
Esperem que us hagi semblat interessant l’article i que pugui ser útil per a modelar la forma com descrivim la família als nens i nenes, reduint-los la pressió social amb la que nosaltres hem crescut.
Fins a la setmana que ve!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Infantil, Parentalidad
Aquest nadal les cartes dels nens, nenes i adolescents han estat carregades de videojocs. Les persones que estem amb infants ja portem mesos sentint comentaris del tipus “Demanaré als reis la Nintendo Switch”, “Aquest any segur que els reis em porten el nou fifa” o “només he demanat la Play 5 per a assegurar-me que me la porten”.
Ara aquesta és una nova realitat per a moltes famílies i, amb ella, venen un munt de dubtes sobre com hem de gestionar el temps amb pantalles. Perquè sí, el moment en què arriba un nou joc o consola a casa, és el millor moment per a establir unes normes d’ús.
Tot i així, això no significa que no puguin atribuir-se quan ja tenim algun joc a casa o quan observem que l’ús que se li està donant no és el que considerem adequat. De fet, la gestió familiar dels videojocs i els conflictes que poden derivar d’ells, és una part significativa de la nostra professió, en el món de la psicologia infantil actual.
L’addicció a pantalles, la preocupació pel mal ús que fan alguns menors d’elles o l’aïllament que pot arribar a suposar, tendeixen a ser demandes molt usuals en el camp en el que treballem.
Això és donat a l’elevada estimulació que suposen els videojocs per als nens, nenes i adolescents en comparació amb altres jocs o entreteniments, que suposa un reforç immediat tan potent que pot reduir l’efecte d’uns altres reforçadors del dia a dia.
A més, els videojocs i les xarxes socials són un dels principals temes de conversa entre menors, de manera que, prescindir totalment d’aquests, també suposarà unes conseqüències socials per a ell o per a ella.
Trobar l’equilibri pot ser especialment difícil, però aquí us deixem alguns consells que creiem que poden ajudar-vos:
- Marqueu unes regles sobre l’ús de les pantalles: Aquestes haurien d’incloure el tipus de jocs que estan permesos, les persones amb les quals poden jugar, la informació que poden donar a través d’internet i el temps d’ús.
- Negocieu aquestes regles: Recordeu que l’ús de les noves tecnologies el vivim d’una forma molt diferent en cada generació i, per tant, pot ser que el vostre/a fill/a presenti unes necessitats que no haguem tingut en compte. Sigueu flexibles en la mesura que us sembli just en el moment d’establir les normes de joc.
- Negocieu també unes conseqüències que us semblin adequades per al cas en què no es compleixin aquestes regles i quan s’aplicaran.
- Parar de jugar pot ser realment difícil quan acabi el temps. Carrega’t de paciència i estipula pistes o avisos abans d’atribuir una conseqüència aversiva. Per exemple, anticipa el nombre d’avisos que tindrà per a recollir abans d’obtenir la conseqüència.
- Converteix l’ús dels videojocs en un reforç positiu. Quan facin coses bé o aconsegueixin uns certs assoliments o metes, pots obsequiar amb més minuts de videojoc. Normalment, li animaran a seguir endavant! I, en cas que no compleixi amb unes tasques bàsiques, podem convertir-los en un estímul de retirada de benefici.
- Dona exemple! No podem pretendre que els nens i nenes no juguin a videojocs si vosaltres/as esteu tot el dia de la mà d’un dispositiu electrònic. Estableix petits espais sense pantalles també per a vosaltres en els moments en què ells i elles no les tinguin.
- Crea activitats estimulants per als nens, nenes i adolescents a part de les pantalles. Com dèiem, moltes vegades, els videojocs poden ser l’estímul més potent que aconsegueixin i per això, serà el més atractiu, però a la teva mà està crear altres estímuls que puguin resultar igual o més atractius.
Esperem que us hagi resultat interessant l’article i que pugui ser útil per a la vostra gestió del temps en família.
Fins a la setmana que ve!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Relaciones Sociales
Moltes vegades es parla de la importància de la comunicació entre els membres de la família, i com el tipus de comunicació que utilitzem en el nostre nucli familiar afectarà d’una manera o una altra als nens i nenes d’aquesta família.
Els responsables de definir com serà la comunicació familiar són els pares i mares que, en establir d’un tipus o d’un altre, determinaran la manera en què els nens i nenes aprenguin a expressar-se i relacionar-se amb els altres.
Com hem parlat en anteriors articles del nostre blog, existeixen diferents tipus de comunicació: assertiva, passiva i agressiva. És important tenir en compte que, perquè existeixi un bon flux d’informació dins del nucli familiar, cal intentar fugir d’estils de comunicació passius, en els quals no es dona l’opinió o s’utilitza el silenci com a resposta, o agressius, en els quals s’utilitzen els crits, les ofenses o els insults com a mitjà de comunicació.
De manera que, eliminant dos dels tres estils de comunicació presentats anteriorment, veiem clar que el camí cap a una bona relació és l’assertivitat, és a dir, el poder donar la nostra opinió i expressar els que pensem i sentim, sempre tenint en compte els sentiments i emocions de l’altra persona.
Però, com podem saber què està pensant o sentint l’altra persona?
Són moltes les eines de les quals disposem per a resoldre aquesta pregunta, però avui volem centrar-nos en una en concret que ens sembla d’allò més important: l’escolta activa.
El concepte d’escolta activa, encara que ens sembli una cosa molt actual, va sorgir a mitjans de 1950 pel psicòleg humanista Carl Rogers; encara que va ser Thomas Gordon qui va popularitzar el concepte. A grans trets, l’escolta activa implica una sèrie de conductes i actituds que preparen a dos o més interlocutors per a escoltar i parlar, connectat emocionalment entre ells.
Però escoltar l’altre no implica només sentir el que l’altre diu: és un procés molt més complex que requereix d’un paper actiu i un gran esforç per part de l’oient. I és que, a més d’estar atents/es a la comunicació verbal, és a dir, a les paraules que sentim, haurem també de parar atenció a la comunicació no verbal: els gestos, l’expressió facial, el to de veu, etc.
D’aquesta manera, podem arribar a tot el missatge en la seva globalitat, no sols al que un altre diu, sinó als sentiments, idees i pensaments que l’altre també està compartint, encara que no l’estigui expressant amb paraules.
En el moment actual, en el qual ens passem la majoria del temps amb els ulls fixos en les pantalles que ens envolten, aquest missatge no verbal, imprescindible per a l’escolta activa, es perd pel camí. I és que moltes vegades l’altra persona està mirant el seu telèfon, fent mil coses alhora mentre escolta, per la qual cosa ens és molt complicat arribar a practicar una escolta activa, fet que pot generar problemes de comunicació i conflictes.
Com a adults i adultes, és important ser un mirall en el qual els nens i nenes puguin aprendre, imitar i guiar-se, per la qual cosa és important que prediquem amb l’exemple i intentem practicar aquest tipus d’escolta tant amb altres adults i adultes, com amb els nens i nenes, que també tenen molt a explicar.
Però, com podem ensenyar aquesta habilitat als nens i nenes?
– Tenint en compte precisament això: l’escolta activa és una habilitat, i conseqüentment per a aprendre-la ha de ser practicada de manera progressiva i regular, ja que els nens i nenes, per ells/es mateixos/es, no tenen la capacitat de mantenir en totes les situacions una conversa escoltant amb total atenció.
– Les interrupcions solen ser un dels principals problemes de l’escolta activa, ja que ens estem escoltant activament l’altre, sinó pensant què respondrem, i moltes vegades fent-ho directament sense esperar que l’altre acabi de parlar. És bo remarcar-los que, quan una persona parla, cal escoltar-la amb respecte i sense interrompre-la. I, una vegada que l’altra persona ha acabat d’expressar-se, llavors sí que es pot contestar o opinar respecte del que ha dit.
– Conèixer el llenguatge no verbal, tant propi com de l’altra persona, els permetrà, no sols entendre què ens està volent dir l’altre a través del seu cos, sinó també fer-los conscients de què diuen ells amb el seu. Mirar als ulls, assentir, fer gestos, expressar facialment què ens fa sentir allò que escoltem, la postura mentre escoltem, entre altres coses, els ajudaran a dur a terme una escolta activa, i els ajudaran en les seves futures interaccions.
– L’escolta activa porta implícita la tolerància cap a l’opinió dels altres, per la qual cosa, si jutgem el que l’altra persona diu, no estem sent tolerants amb l’opinió d’aquesta. L’escolta activa ens ensenya a acceptar el que ens explica l’altra persona, encara sense estar d’acord. Ensenyar als nens i nenes aquest tipus d’actituds, fomentarà la seva tolerància, assertivitat i fins i tot aprendran a admetre errors i no frustrar-se, quan sigui l’altre el que no estigui d’acord amb les seves opinions.
Però, com hem dit anteriorment, la clau per a que un nen o nena escolti de manera activa és que senti que els i les altres també l’escolten a ell o ella amb atenció, comprensió i amb total empatia. Si els i les adultes pretenen que els i les nenes aprenguin a escoltar de manera activa, és una condició primordial, fer-ho mitjançant l’exemple: deixant nosaltres el mòbil o ordinador, mirant als ulls i, sense jutjar, escoltar activament el que el nen o nena ha de dir-nos.
Esperem que aquest article us hagi resultat interessant!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Infantil, Parentalidad
Tot i que sembla que van començar ahir, ha arribat setembre i amb ell s’han acabat les vacances! Els adults i adultes tornem a les nostres feines i activitats habituals, i a poc a poc tornem a adaptar-nos als nostres horaris i rutines, amb més o menys facilitat i gestionant les emocions que aquesta tornada ens pot generar de la millor manera possible.
Els nens i nenes també han de passar pel mateix procés que nosaltres i, de la mateixa manera que ens pot passar als adults/es, pot ser que els hi sigui complicat identificar i gestionar les emocions que poden sorgir durant aquest procés i tot el que envolta la tornada a la rutina: nous horaris, retrobaments, responsabilitats, etc.
És per tot això, que avui us deixem uns quants consells i idees per facilitar als/les més petits/es de la casa la tornada a l’escola, per ajudar-los a gestionar-ho de la millor manera possible:
1. Anticipar el final de les vacances
En el cas de nens i nenes que encara no han començat l’escola és important anar anticipant que s’acaben les vacances, que començarà l’escola i que tornaran a veure als seus companys i companyes. Així podran anar fent-se la idea amb el marge més gran de temps possible.
2. Tornada a la rutina
Per molt que intentem mantenir els horaris del curs durant l’estiu, les vacances, els plans i la falta de rutina poden fer que aquests horaris vagin variant al llarg d’aquests mesos. Ens serà molt complicat tornar als horaris del curs de cop, i per això recomanem anar-ho fent de manera gradual, perquè els nens i nenes puguin anar adaptant-se a poc a poc de nou a la seva rutina.
3. Comunicació
És normal que, amb la tornada a l’escola, als nens i nenes els hi sorgeixin nervis, pors o dubtes respecte al nou curs: encara tenir els mateixos companys/es, canviar de tutor/a, no voler separar-se dels pares i/o mares, i una llista infinita d’incerteses que poden passar pel seu cap. Generar espais en els quals pugui parlar d’aquestes coses, i ajudar-los a anticipar o poder resoldre algunes d’aquestes qüestions els dies previs a començar, ens ajudaran a fer-los sentir més segurs i segures, i amb més confiança.
4. Parlar en positiu
Moltes vegades la imatge que els nens i nenes tenen o es fan de l’escola, ve condicionada per com nosaltres parlem d’ella. És important poder centrar el nostre discurs cap a ells sobre totes aquelles coses bones que pot tenir l’escola: les coses que aprendran, els companys amb qui es retrobaran, que bé que s’ho passaran… posar el focus del nostre discurs en les coses bones, farà que els/les més petits/es també se centrin en aquestes.
5. Guanyar temps
Pot passar que els primers dies d’escola els nens i nenes vagin més a poc a poc i triguin més estona a preparar-se al matí, fet que pot comportar molts conflictes per haver de córrer per no arribar tard. Una manera d’evitar aquestes situacions pot ser guanyant temps despertant-nos abans. Si, sabem que la tornada a la rutina també és dura pels pares i/o mares, però això ens permetrà adaptar-nos als seus ritmes, i fer que a poc a poc tornin a adaptar-se als horaris habituals, i estalviar-nos més d’un conflicte!
6. Compartir les emocions pròpies
A vegades busquem i desitgem que els nens i nenes siguin capaços de compartir les seves emocions i com s’estan sentint, però si ens analitzem a nosaltres mateixos/es, veiem que nosaltres no estem precisament predicant amb l’exemple. I és que la millor manera perquè ells i elles trobin aquest espai és generar-lo nosaltres. Parlar de com ens fa sentir que s’acabin les vacances, les emocions que ens genera tornar a treballar, empatitzar amb com es deuen sentir ells i elles, etc. els farà sentir més segurs/es a l’hora d’obrir-se i a poc a poc, ser capaços/ces de compartir i parlar de com s’estan sentint ells i elles.
7. Paciència, empatia i comprensió
I és que per molt que intentem anticipar, que els/les ajudem i preparem per a la tornada a l’escola, no deixen de ser nens i nenes que aquests dies estaran en una muntanya russa d’emocions que, combinada amb el cansament físic i mental, farà que puguin aparèixer a casa més enrabiades o explosions. És important intentar empatitzar amb tot allò que estan vivint aquests dies, carregant-nos de paciència, empatia i comprensió.
Esperem que tingueu una molt bona tornada de vacances i que aquests consells us serveixin i us ajudin amb la tornada a l’escola dels vostres fills i/o filles!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Infantil, Parentalidad
Coneixes algun nen o alguna nena que presenta les mateixes pors que algun dels seus progenitors?
Sovint, ens arriben casos de menors amb pors molt intenses i molt limitants. Moltes d’elles, són les pors típiques del període de desenvolupament en el qual es troben i, treballant-les en les sessions i a casa, observem una evolució positiva relativament ràpida.
No obstant això, a vegades, apareixen nens i nenes amb pors menys comunes per a la seva edat i, quan explorem, ens comenten que altres membres de la família també presenten aquesta mateixa por.
Creieu que una por o una fòbia es pot heretar?
Molts estudis han explorat sobre aquest tema i continuen fent-ho, però, de moment, sembla que no hi ha cap que hagi pogut demostrar que les fòbies s’heretin.
Tot i així, sí que hi ha molts factors de criança que han demostrat que poden influir en el desenvolupament de les pors, i fins i tot, podrien explicar aquest factor de transmissió generacional de pors i fòbies.
Avui parlarem principalment de dos factors: La imitació com a mecanisme d’aprenentatge i el reforç de l’evitació.
En primer lloc, la imitació representa un dels principals mitjans d’aprenentatge per als nostres nens i nenes. És una eina molt potent i molt beneficiosa, però, davant situacions en què els progenitors presenten una por irracional, els menors poden imitar les conductes d’evitació que aquests fan i generalitzar-ho com a conductes pròpies.
En segon lloc, si nosaltres considerem que l’estímul temut és realment perillós, reforçarem als nostres nens quan l’evitin. Això ocorre de manera natural per a afavorir la protecció dels infants davant situacions perilloses. Els ensenyem a evitar-les per afavorir la seva supervivència.
Però, què passa si la situació realment no és tan perillosa?
En aquest cas, estarem creant una nova por en el nostre nen o la nostra nena que podria ser irracional.
Llavors, què podem fer per a evitar que les nostres pors afectin als infants?
- Conèixer i intentar gestionar les nostres pròpies pors. Són adaptatives? És molt important identificar quines coses ens espanten i, decidir, prèviament, si volem ensenyar-li o no al nostre nen o nena.
- Fer d’exemple en l’afrontament de les pors, mostrant la prudència, però també l’afrontament de situacions menys perilloses.
- Educar la prudència i la detecció de les pors. Així, podran determinar quines són les seves pròpies pors independentment de les vostres.
- Validar la por sense reforçar l’evitació. Podem buscar alternatives adaptatives sense haver d’evitar completament la situació temuda, respectant tot que els hi faci por.
- Demostrar confiança respecte la seva manera d’afrontar les pors fins i tot quan ens fa por veure-ho!
Esperem que us hagi resultat interessant l’article. Si necessiteu ajuda per a gestionar una situació similar, no dubteu a contactar-nos. Fins a la setmana que ve!
L’Equip de Somni Psicologia