EL NOSTRE BLOG, Infantil, Parentalidad
Qui no coneix a un pare o una mare a la qual li hagin dit alguna vegada que el seu nadó l’està manipulant?
Es tracta d’una creença molt extensa segons la qual, els nens i nenes, ja en els seus primers mesos de vida, poden aconseguir que els seus cuidadors actuïn com ells desitgen a través del plor, i que aquesta conducta va en augment a mida que els infants creixen.
Tot i així, els estudis científics demostren que això resulta impossible. Almenys sent tan petits, ja que encara no s’ha desenvolupat el pensament lògic i, per tant, no poden comprendre les conseqüències dels seus actes.
Llavors, què és el que passa en aquests casos?
El plor dels nadons és la seva única eina per a expressar les seves necessitats físiques i emocionals. Totes elles naturals i perfectament legítimes: gana, son, afecte, consol… I per què funciona aquesta eina? Perquè suposa un reclam per als seus progenitors, ja que ells sols no tenen l’autonomia per a saciar aquestes necessitats.
El problema apareix quan el plor d’aquest nadó (o ja nen/a), comença a contraposar-se amb els límits i les necessitats de la família. Ja que, llavors, el plor comença a poder suposar un problema.
Si a això li sumem els continus missatges de fonts externes que rebem sobre la criança dels nostres infants (tv, xarxes socials, l’altre progenitor, la família extensa, la llar d’infants, l’escola…) podem arribar a sentir que realment ens estan manipulant a través del plor.
I què podem fer llavors?
Tot i que ara ja sabem que els nostres nadons no ens estan manipulant perquè realment el seu cervell no està prou desenvolupat com per a fer-ho, arribarà un moment en què sí que ho estigui, i el que hem de fer és preparar-nos i ensenyar-los com gestionar les seves necessitats sense sobrepassar les nostres.
I això, malgrat que soni molt difícil, ho podem fer des dels primers mesos de vida a través dels límits. Límits clars. Límits afectuosos. Límits premeditats. Límits que atenguin les seves necessitats, les nostres i les de les persones del nostre voltant.
Límits que només la família directa ha de decidir i que no han de ser jutjats des de l’exterior.
I per què parlem així dels límits?
Perquè molta gent comprèn la criança respectuosa des de la necessitat de donar resposta a totes les necessitats dels nens i nenes, i deixen de banda els límits, comprenent-los com una forma d’autoritarisme.
No ho són. Els límits es poden, i es deuen, posar des del respecte. Com una forma de cura del/de la menor i de la seva relació amb l’entorn. I que l’ajudaran a entendre fins a on pot arribar a través del plor, de les rabietes, de les discussions i fins i tot, de la paraula, en un futur.
Esperem que us hagi resultat interessant. Si teniu dubtes o voleu explicar-nos la vostra experiència amb el plor dels vostres infants, no dubteu a escriure’ns.
Fins dimecres que ve!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Infantil, Parentalidad
De ben petits i petites, naixem amb una capacitat innata per estar connectats en el present, de gaudir del moment, del ara, d’allò que estem vivint i sentint en aquell precís instant.
A mida que creixem i caminem cap a l’adultesa, anem posant en marxa el pilot automàtic. Deixem d’estar en el ara per viure en un futur continu, sempre pensant en el que hem de fer després, o demà, o la setmana que ve: anticipant, programant, etc.
Aquesta capacitat innata que teníem en la infància, amb l’estrès i el ritme frenètic del dia a dia, poc a poc va desapareixent. Tot i això, en els últims anys ha ressorgit en els joves i adults la idea de parar, d’aturar-se, abaixar el ritme i gaudir més del dia a dia, intentar tornar a adquirir aquesta capacitat innata i entrenar-la.
Però, i si enlloc de tornar a aprendre d’adults allò que ens era innat, treballem i entrenem aquesta capacitat des de que som infants per no perdre-la mai?
Els nens i nenes són curiosos per naturalesa i tenen una gran capacitat per aprendre, i una facilitat per estar connectats/des i atents/es. No obstant, en la societat actual la majoria de nens i nenes estan cansats/des, inquiets/es, fatigats/des… tenen una alta demanda d’energia al llarg del dia. Aquesta demanda no prové només de l’entorn escolar, sinó també de la resta d’entorns. Generalment quan surten de l’escola, tenen varies extraescolars diferents i quan arriben a casa, una pila de deures per l’endemà.
Aquesta despesa energètica diària dificulta aquesta capacitat d’atenció plena i de connexió amb el present, pel que cal treballar-la amb ells i elles, i generar espais on poder fer-ho.
Ajudant-los a aprendre a parar, a dur a terme aquest STOP, aconseguim que estiguin presents de manera conscient, que aprenguin a apagar el pilot automàtic, a posar l’atenció en el que estant sentint, en el que estan pensant, en quines sensacions corporals tenen, a identificar-les, entendre-les i gestionar-les.
I com podem treballar tot això amb els i les petites de la casa?
Últimament sona per tot arreu el concepte del mindfulness, que es basa en la idea de parar atenció de manera conscient en el que vivim en el moment present, amb interès, curiositat i acceptació. Com hem dit abans, aquesta atenció plena ens permet aprendre a relacionar-nos de manera directa en allò que està passant, en el present, en el aquí i ara.
Són moltes les tècniques que utilitza el mindfulness: des de tècniques de relaxació, exercicis de respiració, consciència corporal, meditació, identificació conscient de les emocions… tot i així, no cal que les eines que utilitzem amb els nens i nenes, ni els propis adults, siguin molt complicades perquè siguin eficaces; poden ser petits jocs o dinàmiques que anem introduint durant el dia a dia.
I es que la importància i l’eficàcia d’aquestes tècniques no es basa en la seva complexitat, sinó en la pràctica de manera regular d’aquestes, que no siguin una cosa que es practica de manera aïllada, per tal de que els nens i nenes siguin capaços d’integrar-les.
Hem parlat de la capacitat innata dels nens i nenes per l’atenció plena, i de com el fet d’entrenar-la des de petits els ajudarà a no perdre aquesta capacitat durant el camí però: quins altres beneficis pot tenir per ells aprendre a parar?
- Millorar l’atenció i la concentració.
- Desenvolupar una comunicació més eficaç amb els i les altres. Si estan connectats/des amb el present i practiquen una escolta activa, entendran millor a l’altre i els hi serà més fàcil empatitzar.
- Millorar les relacions socials i la resolució de conflictes.
- Practicar l’amabilitat, no només cap a la resta, que molts cops és al que donem prioritat en la infància, sinó cap a ells i elles mateixes.
- Identificar, entendre i gestionar les emocions: a nivell intern però també a nivell corporal. Si paren i connecten amb el cos, seran capaços/ces de connectar emoció i sensació corporal i entendre’s millor. Integrar tots aquests elements, facilitarà al nen/a la gestió de les seves emocions.
- Aprendre a identificar quan és necessari aturar-se i tenir les eines per autoregular-se.
- Facilitar i millorar l’autocontrol.
- Augmentar i millorar la seva autoestima.
Tot i que l’objectiu final sigui que el nen/a sigui capaç de parar i utilitzar les eines necessàries de manera autònoma, també podem compartir aquesta pràctica de l’atenció plena en un moment familiar.
Són molts els i les adultes que no es permeten fer aquest STOP al llarg del dia, i tenir-ho com una activitat familiar ens permet crear un moment d’aprenentatge i relaxació en família, fent que el nen o nena ho visqui com un joc i un moment compartit amb els pares i/o mares.
Crear aquests espais en família, ens permetrà també un ambient facilitador per parlar amb els nens i nenes sobre les seves emocions, sobre com s’han sentit durant el dia, fins i tot també per parlar sobre les nostres emocions i experiències, i poc a poc ajudar a identificar i gestionar tot allò que va experimentant i sentint.
Esperem que us hagi semblat interessant l’article, fins la setmana vinent.
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Infantil, Reeducación
Les relacions socials són les interaccions que es donen entre dues o més persones. Són bàsiques per a la supervivència, atès que els éssers humans som éssers socials. En tenir relacions socials, les persones establim vincles: amistosos, de companys, sentimentals o familiars. L’objectiu de tenir relacions socials és fomentar la qualitat de vida i comptar amb un suport per solucionar o enfrontar-nos a situacions que, per les seves característiques, poden ser complexes de resoldre per un/a mateix/a.
De vegades, les persones amb diagnòstic de Trastorn de l’Espectre de l’Autisme presenten dificultats per saber distingir els diferents grups socials que existeixen i els diferents graus de confiança que s’han d’establir amb ells.
Així doncs, des de Somni Psicologia us oferim eines per treballar amb aquestes persones els diferents grups i graus de confiança.
Per identificar quin tipus de relació tenim amb una persona, és important que diferenciem els qui típicament formen part de cada grup (desconeguts, coneguts, companys, amics i família). Podem treballar-ho proposant diferents persones i que ells/es vagin categortizant als grups, per exemple: tiet (família), el forner (conegut), noia a la que conec des de petit i ha vingut moltes vegades a casa meva (amiga), companys de classe (company), entre d’altres.
Seguidament, els hi comentem què és la confiança i els dos nivells que poden existir. La confiança en una relació interpersonal implica que suposem que l’altra persona vetllarà pel nostre interès, serà honesta, tindrem seguretat per actuar com som. Un nivell baix de confiança, implica que hem de ser previnguts/des amb les nostres accions i seguir més la norma social, mentre que un nivell alt de confiança ens dona la llibertat de poder actuar i expressar-nos de forma més natural i menys estereotipada.
Cal també establir un nivell de protecció a l’hora de compartir secrets amb una persona, segons la confiança que tinguem amb aquesta. Un nivell alt implicarà que només podem compartir informació irrellevant, com comentar el dia que fa o una notícia del moment, mentre que un nivell de protecció baix, implica que podem compartir tots els nostres secrets més íntims i pudorosos.
Una vegada exposada aquesta diferenciació, podeu treballar amb ells/es a través d’exemples reals o ficticis com ara: “a qui li podem explicar que a casa hi ha un problema econòmic?”. Un altre exemple podria ser: “a qui podem abraçar sense demanar permís?” Elles i ells han de donar la resposta dient un dels grups: coneguts, desconeguts, companys, amics o famílies. A més, podem exposar com se sentiria la gent més propera a ells/es si expliquen segons quina cosa de la família o dels seus amics i quines conseqüències pot generar.
Si voleu saber més sobre dinàmiques per treballar amb persones amb TEA, deixeu-nos un comentari i així ho farem! Fins la setmana vinent!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Infantil, Parentalidad
La psicologia infantil és la branca de la psicologia centrada en la cerca del benestar dels nens i les nenes a nivell cognitiu, emocional i del comportament.
De fet, la psicologia enfocada a aquesta etapa no dista molt de la psicologia per a persones adultes a nivell d’objectius, però sí a nivell de metodologia, ja que la nostra eina principal de treball serà el joc enlloc de la paraula.
Per aquesta raó, no és d’estranyar que la majoria de menors que assisteixen a centres de psicologia, expliquin que es passen l’estona jugant o dibuixant.
No us deixeu enganyar! Gràcies a aquests jocs, els nens i nenes desenvolupen les habilitats necessàries per a relacionar-se, gestionar les seves emocions i afrontar els conflictes del seu dia a dia d’una manera saludable.
Tot i així, igual que passa en l’etapa adulta, moltes persones consideren que no és necessari que un nen o una nena iniciï un procés terapèutic si no hi ha un diagnòstic psicopatològic previ. Això és un greu error!
Durant la infància, les estructures neuropsicològiques maduren a gran velocitat. Això significa que tenim una major plasticitat cerebral i, per tant, aprenem amb més facilitat.
Si no rebem les eines necessàries per a gestionar les nostres emocions, construir-nos com a persones, establir relacions sanes i tenir l’habilitat de resoldre els conflictes durant la infància, establim patrons poc funcionals al llarg del nostre desenvolupament i cada cop ens costarà més modificar-los. Més val prevenir que curar!
I com podem saber si el nostre nen o la nostra nena pot beneficiar-se de la psicologia infantil?
La clau està a fixar-nos en els petits detalls que puguin demostrar que estan presentant dificultats per a afrontar algunes situacions del seu dia a dia. Hauríem de dedicar especial atenció a les següents àrees:
- Gestió d’algunes emocions: Rabietes freqüents o d’elevada intensitat, baixa tolerància a la frustració, pors intenses, alegria descontrolada…
- Canvis en la gana, la son o el control d’esfínters.
- Canvis de conducta: Aparició de conductes poc funcionals com la cerca contínua de les seves persones de referència, agressivitat, desobediència, moviments repetitius o estereotipats…
- Interacció social: Timidesa extrema, falta d’iniciativa social, dificultat per a interaccionar amb els companys, situacions d’assetjament escolar…
- Baixades del rendiment acadèmic.
Observes alguna cosa que et preocupi? Si és així no dubtis a contactar-nos per a buscar assessorament. A Somni Psicologia oferim sempre una primera visita completament gratuïta i sense compromís. L’objectiu és poder ajudar a la persona a comprendre què està passant i explicar-li en què la podem ajudar a través dels nostres serveis o derivar-la a altres professionals que creguem que puguin adequar-se millor a les seves necessitats.
Esperem que us hagi resultat interessant el nostre article d’avui! Ens veiem dimecres que ve!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Emociones, Infantil, NUESTRO BLOG, Parentalidad
L’autoestima és la consideració que cada individu fa sobre la seva pròpia persona, és a dir, ens revela si la persona està conforme amb la seva pròpia manera de ser, o bé si té algun sentiment o pensament negatiu cap a ella mateixa.
El nivell de la nostra autoestima no només influeix en la nostra manera de pensar i actuar, sinó que també és essencial per un funcionament òptim a diferents nivells: social, cognitiu, emocional…, així com per a la nostra realització personal.
Al contrari del que es sol pensar, l’autoestima no és un concepte específic de l’edat adulta, ja que el seu desenvolupament s’inicia en edats molt primerenques, considerant-se un element bàsic en la construcció de la personalitat dels nens i nenes.
La Societat de Psiquiatria Infantil de l’Associació Espanyola de Pediatria, assegura que els nens i nenes amb una autoestima adequada se senten més segurs d’ells mateixos, tenen més amics i poden discernir amb major facilitat el que fan bé i el que fan malament.
Però, com conformen els nens i nenes la seva autoestima? Podríem dir que l’autoestima infantil es comença a conformar arrel de les relacions que el nen o nena estableix amb el seu cercle més proper i de confiança: pares i mares, germans/es, professors/es, companys i companyes de classe, etc.
Els nens i nenes, sobretot en la primera infància, encara no tenen una consciència raonada sobre el valor que senten sobre ells/es mateixos/es. Tot i així, són capaços i capaces de sentir-se segurs/es, aprendre sense pors i desenvolupar-se adequadament respecte als nens i nenes de la seva edat. Poc a poc, a mida que va creixent, els nens i nenes prenen consciència d’aquest valor de manera més conscient.
L’autoestima en la infància, s’expressa a través dels sentiments i emocions que el nen o la nena mostra, i aquests depenen en gran mesura de la seva autoimatge i de la seva percepció d’autoeficàcia. Així doncs, depenent del nivell d’autoestima que el nen o nena posseeixi, adquirirà un millor o pitjor desenvolupament en l’aprenentatge, les relaciones socials, l’autonomia… Si el nen/a confia en les seves capacitats i habilitats, el més natural és que desenvolupi una autoestima alta, sentint-se segur d’ell/a mateix/a i valuós/a, mentre que, si el nen/a té una mala percepció de les seves habilitats, consolidarà certs sentiments negatius cap a ell/a mateix/a, que el faran tenir una baixa autoestima, provocant-li sentiments de desconfiança en si mateix, sentint-se insegur i inferior a la resta.
Com a pares i mares, és impossible que aconseguim protegir als nostres fills i filles de totes les situacions que aniran apareixen al llarg de tota la seva vida, però donant eines i fomentant una òptima autoestima, podem ajudar-los/les a ser autosuficients i poder prendre les seves pròpies decisions, a valorar-se a ells i elles mateixes, les seves capacitats i el seu valor.
Esperem que aquesta informació us hagi resultat útil i interessant i us hagi fet reflexionar sobre la importància de l’autoestima per als vostres nens i nenes.
L’equip de Somni Psicologia
