EL NOSTRE BLOG, Emociones, Infantil, NUESTRO BLOG, Parentalidad
Les vacances arriben a poc a poc a la seva fi i la tornada a la rutina cada vegada es troba més a prop. Per als i les adultes, el final de l’estiu implica la volta al treball; per als nens i nenes, la volta a l’escola.
Per als nens i nenes, la tornada a l’escola implica un gran canvi en les seves rutines, que porten mesos sent molt diferents; però per als nens i nenes amb TEA aquests canvis poden suposar un repte encara major. Nous horaris, retrobar-se amb antics/gues companys i companyes, separar-se de la família, conèixer a nous/ves mestres, nervis per situacions noves que puguin aparèixer i no controlen, etc.
Malgrat que els nivells de tolerància i flexibilitat als canvis i situacions que no controlen poden ser molt diferents dins de l’espectre, en general els nens i nenes amb TEA solen presentar nivells més baixos respecte als nens i nenes neurotípics, i totes aquestes situacions poden generar en ells/es molts nervis i molta ansietat anticipatòria.
Per tot això, és molt important utilitzar amb ells/es l’eina de l’anticipació. L’anticipació ens permet donar-los als nens i nenes amb TEA major seguretat i control front a allò a què s’enfrontaran i que senten que s’escapa del seu control.
A continuació, us deixem alguns tips i consells per a la tornada a l’escola que poden ajudar als vostres nens i nenes amb TEA:
- Anticipar el final de les vacances, explicar-los que aviat s’acabaran i que caldrà tornar a l’escola.
- Recordar junts als companys i companyes que seguiran amb ell o ella enguany, si tenim algun àlbum de fotos del curs passat podem repassar els noms i recordar coses que van viure junts el curs anterior.
- Anticipar en cas que ja sapiguem que hi ha un canvi de tutor o tutora, explicar bé que aquesta persona ja no estarà però hi haurà una altre, etc. Si sabem el seu nom, podem anticipar-lo perquè li resulti familiar.
- Recordar i repassar junts els diferents espais de l’escola. L’ideal, en casos de TEA més sever o casos de més ansietat, seria poder anar a escola uns dies abans per a anticipar i recordar els espais in situ. Si això no és possible, podem crear junts/es mapes i dibuixos dels diferents espais, anticipar recorreguts per a anar als diferents llocs, etc.
- Recordar les normes bàsiques de l’escola i de classe, què ens està permès fer i què no, què hem de fer en arribar a classe, què podem fer en els diferents espais, etc.
- Anar tornant a la rutina escolar a poc a poc, adaptant gradualment els horaris de son, de bany, etc.
- Crear un calendari dels dies que falten per a la volta a l’escola, perquè el nen o la nena pugui situar-se a nivell temporal i anticipar aquest dia.
- Preparar possibles converses que poden sorgir amb els companys i companyes, i ajudar el nen i/o nena a tenir estratègies per a poder mantenir-les.
Esperem que us hagin resultat útils aquests consells i que la tornada al l’escola dels vostres nens i nenes sigui la millor possible!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Infantil, Lectoescritura, NUESTRO BLOG, Parentalidad, Reeducación
El Trastorn de l’Espectre de l’Autisme (TEA) presenta trets característics i molt diversos entre els diferents nens i nenes, fet que complica establir característiques comuns entre ells i elles i que determina que requereixin una ajuda personalitzada, basada en les seves necessitats concretes.
Tot i així, existeixen indicadors que els pares poden observar i que poden ajudar a sospitar que hi poden haver indicis de TEA, especialment en la primera infància dels nens i nenes. D’entre tots els trets que poden activar les alarmes, avui volem centrar-nos especialment en les dificultats de comunicació en aquests nens i nenes, concretament en la seva dificultat a l’hora de comunicar-se amb l’entorn per fer peticions i demandes.
I es que, tot i que la intenció dels pares, mares i/o cuidadors sempre és ajudar i buscar el millor per l’infant, moltes vegades, sense ni adonar-se’n, són ells i elles mateixes qui fomenten aquesta falta de comunicació verbal. Posem d’exemple un nen o una nena que arriba a casa i es queda de peu amb els braços oberts perquè algú li tregui la jaqueta. O un nen/a a qui donen una joguina que s’ha d’obrir i observen que es incapaç d’obrir-la. La reacció immediata de la majoria de pares i mares serà treure la jaqueta al nen o agafar la joguina de les mans del infant i obrir-la per ell/a, sense que hi hagi hagut cap tipus de petició d’ajuda ni cap demanda real.
Amb aquest tipus de reaccions, els nens i nenes aprenen que poden rebre l’ajuda o el seu objectiu sense la necessitat de fer un esforç per relacionar-se, comunicar-se i/o interaccionar. Per aquests infants, especialment aquells que presenten un retard amb l’adquisició del llenguatge, dur a terme una demanda i interaccionar amb el seu entorn representa un gran esforç que evitaran realitzar, més encara si veuen la seva necessitat coberta sense haver-ho de dur a terme.
I què poden fer els pares i mares enlloc de satisfer la seva necessitat de manera immediata? Per tal de poder començar a desenvolupar l’atenció conjunta i la comunicació del nen o nena envers la persona adulta, aquesta pot donar peu a situacions o crear escenaris en que el/la nen/a hagi d’iniciar aquesta interacció per tal d’aconseguir el seu objectiu.
En primer lloc, és important anar donant pautes al nen per tal de poder guiar-lo, i que poc a poc vagi interioritzant què ha de fer o dir per aconseguir el que vol o necessita. Una bona manera d’iniciar un escenari propici és posant objectes o joguines que li agraden, o li criden l’atenció, a una alçada a la que no arribi o en una caixa que no puguin obrir.
Quan l’infant intenti aconseguir l’objecte o joguina i no pugui, no intervindrem fins que veiem una mostra d’interacció per part d’ell/a: una mirada, un gest, qualsevol cosa que ens inclogui i que demostri que busca la nostra atenció. A partir d’aquí, els adults poden intervenir donant-li a l’infant les pautes necessàries per introduir la demanda: “Vols que t’ajudi? / Què vols?/ Si em dius “vull això”, jo t’ho dono”. Seguint aquestes consignes, busquem crear escenaris durant el dia per a que poc a poc, el nen o la nena aprengui que, al verbalitzar aquestes frases i buscar la interacció, obtindrà allò que vol, i per tant sigui capaç de fer-ho de manera espontània.
No existeixen solucions ni varetes màgiques. Estimular el llenguatge i les habilitats comunicatives en nens i nenes amb TEA requerirà de molta sistematització i repetició. Mantenir-se ferm/a en les demandes esperant la interacció, donar –li les pautes que pugui necessitar de manera clara i senzilla, no anticipar-se i utilitzar objectes i situacions del seu interès són alguns dels punts a tenir en compte per aconseguir fomentar la comunicació i evitar situacions en les que el nen o nena es pugui frustrar. Tinguem present que la falta de llenguatge, si no va acompanyada d’un guiatge i modelatge per poder saber què fer o què dir, pot generar situacions molt frustrants pels infants.
Esperem que aquesta entrada us hagi resultat interessant i útil!
L’Equip de Somni Psicologia
Adolescencia, EL NOSTRE BLOG, Infantil, Parentalidad, Parentalidad, Parentalitat
L’adolescència és una etapa per la qual tots i totes passem, uns amb més inseguretats i altres amb més rebel·lia. El paper del pare i de la mare es fa difícil, però el paper de l’adolescent tampoc és un paper fàcil. Durant l’adolescència és quan construïm la nostra identitat, el que ens caracteritza, les nostres debilitats, les nostres fortaleses, i tot això dependrà molt de l’actitud i comportaments que tenen els referents cap als adolescents. Us expliquem alguns consells que cal tenir en compte, però com sempre diem des de Somni Psicologia, cada persona és un món i no podem aplicar totes les pautes de manera generalitzada. El que sí podeu fer és intentar adaptar-les a la singularitat de la persona amb qui tracteu.
- És molt important ser conscients que en l’adolescència apareixen canvis hormonals que condueixen a canvis de personalitat i físics. És, per tant, especialment rellevant no fer comentaris despectius cap al físic del o de la adolescent, tant si s’engreixa com si perd pes. Moltes vegades no ens n’adonem, però comentaris com “No hauries de menjar postres“, “T’estàs engreixant”,” Aquests pantalons l’any passat no t’apretaven”, “Vols que comencem dieta?” o “La xocolata no es compra a casa”, poden comportar una inseguretat lleu (típica) o greu (Trastorns de la Conducta Alimentària). Per tant, és important reforçar actituds i comportaments positius de la persona durant l’adolescència.
- El fet de tractar el o la adolescent com si fos un nen o nena, sobre protegir-lo/la, no donar-li cap responsabilitat, no deixar-lo/la equivocar-se… és un error. És normal que tinguem por i fins i tot que els i les veiem incapaços/ces de fer algunes coses, però tothom aprèn cometent errors. Proposa tasques domèstiques com cuinar, anar a fer la compra, fer el llit, netejar el lavabo. Això sí, molt de compte! Has de buscar l’equilibri! No el o la hiperresponsabilitzis amb coses d’adult, ja que com a adolescent, probablement si exigeixes massa la seva rebel·lia, frustració o ràbia creixen.
- Comunicar-se obertament, parlar amb ell o ella, preguntar-li sobre el seu estat d’ànim, sobre els seus dies i sobre les seves inquietuds. En aquest cas, també us recomanem anar equilibrant, ja que els i les adolescents volen atenció, però atenció limitada. Ja no són infants i també necessiten la seva intimitat la qual, de vegades, no volen compartir-la amb la seva família. Respectem-la però actuem obertament i donem confiança per a que puguin comptar amb nosaltres si estan en una situació difícil.
- Malauradament no pots triar les amistats del teu fill o filla i menys en l’adolescència. Desfem el mite de “digues-me amb qui vas i et diré qui ets“. Et proposem que facis la pràctica de tornar a la teva adolescència, i pensar en el teu grup d’amistats. Ells o elles trien als seus amics i amigues, i la teva responsabilitat és exposar els perills de l’adolescència, com el consum de drogues, alcohol, baralles i possibles conseqüències de la nit. A més d’exposar aquestes preocupacions, has de donar alternatives, encara que l’adolescent et respongui un “Sí, sí”. Molt probablement té en compte el que li dieu els referents, i ho pot posar en pràctica si es troba en alguna situació relacionada amb el que heu comentat a casa.
Aquí teniu alguns consells per a pares de fills i filles adolescents. Ara us explicarem una breu metàfora per a que pugueu entendre-ho millor. L’adolescència és un camí ampli en el qual els referents han de limitar, però deixant un possible marge d’error pel qual han de passar. Si no hi ha límits al camí, es farà ample i el marge d’error serà molt més elevat, amb el qual apareixeran molts més errors i l’adolescent caminarà molt més perdut o perduda, així que recorda posar límits al camí: sense limitar gaire, però sense deixar-lo/la totalment obert. Al final, quan som adults, agraïm els límits que ens posen en l’adolescència, encara que en aquell moment fossin el nostre pitjor enemic.
Ànims per a ambdues parts que ja saben que no és fàcil! Fins el proper dimecres!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Infantil, NUESTRO BLOG
Alguns nens i nenes que saben parlar i, normalment ho fan sense problema, poden quedar-se sense parla davant situacions socials en les quals esperem que donin una resposta verbal.
Això tendeix a preocupar als referents que som al voltant i a posar-nos en una situació bastant incòmoda. Ens preguntem “què ha de passar pel seu cap? per què no contesta?”; tendim a deixar-nos portar per la nostra pròpia frustració parlant nosaltres, fent més preguntes o enfadant-nos, fins i tot, podem arribar a castigar-los. Però què podem fer, sinó?
La resposta és, en primer lloc, parar i pensar que no és quelcom personal. Si un nen o nena que sap parlar no contesta davant algunes situacions socials, però sí davant unes altres, no és perquè no vol, sinó perquè no pot. Aquesta situació pot deure’s al seu estat emocional. A què ens referim amb això?
En moltes ocasions, la dificultat per a emetre la parla va vinculada a l’ansietat i, per tant, la persona que no és capaç de parlar en aquesta situació, ho està passant realment malament.
Si bé és cert que hi ha moltes persones tímides que senten ansietat davant molts contextos socials i que desitjarien poder evitar-los, avui ens referim a aquells i aquelles que realment senten tanta ansietat, que no poden emetre la veu per molt que ho intentin.
Segons el DSM-5, el mutisme selectiu és un trastorn d’ansietat caracteritzat pel fracàs constant de parlar en situacions socials específiques en les quals existeix expectativa per parlar (com a l’escola, les extraescolars o les trobades familiars), malgrat fer-ho en altres situacions.
Aquesta alteració ha d’interferir en els assoliments educatius, laborals o en la comunicació social i ha de durar com a mínim un mes, sense que hagi ocorregut cap canvi rellevant que justifiqui l’aparició de timidesa.
És important que no s’atribueixi a la falta de coneixement o a la comoditat amb el llenguatge parlat necessari en aquesta situació social. I que no s’expliqui millor per un trastorn de la comunicació, trastorn de l’espectre de l’autisme, esquizofrènia o un altre trastorn psicòtic.
Com pot ajudar la família?
- Reaccionar amb normalitat davant situacions que li generin elevada ansietat o que puguin provocar el mutisme: No anticipar-les amb molt de temps ni parlar molt d’elles, i en el cas que faci mutisme, no donar-li major importància.
- Evitar la sobreprotecció: Veure patir als nostres fills i filles d’aquesta manera és molt difícil i, sovint, tendim a voler evitar el seu patiment tot evitant els estímuls que els generen ansietat. Així no els estem ajudant, ja que no donem marge al aprenentatge.
- Facilitar l’afrontament a les situacions problemàtiques: Podem crear situacions que s’aproximin a la que els preocupa perquè practiquin l’afrontament a la situació real, o donar ajudes perquè puguin afrontar el repte per si sols/es.
- Treballar la identificació i gestió emocional: Si parlem sobre emocions a casa, veiem pel·lícules o llegim contes sobre elles, i donem eines de gestió de l’ansietat, els nostres fills i filles podran gestionar millor aquests contextos.
Esperem que l’article t’hagi resultat interessant, i si tens qualsevol pregunta i/o comentari no dubtis en escriure’ns!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Infantil, NUESTRO BLOG
En el nostre dia a dia experimentem moltes situacions que fan aflorar les nostres emocions. Les emocions són reaccions o respostes que genera el nostre cos davant de canvis que es produeixen en nosaltres mateixos/es o en el nostre entorn. La valoració que fem nosaltres de l’estímul o esdeveniment és el que provoca una emoció concreta.
Aquestes són universals i comuns a totes les cultures, i les seves manifestacions també tenen patrons de comportament semblants en tots els individus, amb l’objectiu d’ajudar-nos a sobreviure i a prendre decisions.
Però, quines són les funcions de les emocions?
- Funció social: facilitar la interacció social i expressar el nostre estat d’ànim, mitjançant l’expressió verbal i no verbal.
- Funció adaptativa: preparar a l’organisme per l’acció, per a actuar de manera eficient.
- Funció motivacional: qualsevol reacció emocional ens motiva a mantenir l’estímul/conducta que l’ha provocat, o pel contrari no ens motiva i promou que ens allunyem d’aquest/a; de la mateixa manera que sentir-nos motivats/des pot provocar també certa reacció emocional.
En referència a les emocions, tot i que existeixen diferents classificacions de quines són els emocions bàsiques de les persones, la més estesa i acceptada és la proposada per Paul Ekman (1979), pioner en l’estudi de les emocions i les seves expressions facials, que proposa sis emocions bàsiques: alegria, tristesa, por, ira, fàstic i sorpresa.
Els nens i les nenes poden presentar dificultats en la identificació i gestió d’aquestes emocions. I és que, entendre com ens sentim nosaltres i el nostre entorn, pot ser una tasca complicada. Tot i això, l’anomenada intel·ligència emocional és quelcom que es pot treballar des d’edats ben primerenques, el que ens permetrà poc a poc reconèixer les nostres emocions i les d’altres, relacionar-nos millor amb el nostre entorn i coneixe’ns millor a nosaltres mateixos i mateixes.
Un exercici que pot ajudar a identificar i gestionar les emocions dels nens i nenes és el termòmetre emocional: una escala visual que els permetrà entendre i graduar la intensitat de les seves emocions, així com les respostes que en deriven.
Conjuntament amb el nen o nena, crearem de manera visual un termòmetre per a cada emoció, amb les seves diferents intensitats. En primer lloc, definirem cada emoció bàsica de manera que el/la nen/a entengui el concepte a nivell global. En segon lloc, dins d’aquella mateixa emoció, presentarem les diferents intensitats en les quals la podem experimentar, de menys intensitat a més intensitat. Finalment, podem afegir diferents ítems que ajudin al nen/a a identificar en quina intensitat es troba: sensacions corporals, expressions facials, respostes conductuals, etc.
Finalment, podem treballar mitjançant situacions del dia a dia que el nen ens presenti, demanant-li no només que identifiqui quina emoció va sentir en aquell moment, sinó que, a través dels ítems presentats, sigui capaç d’identificar en quin grau la va sentir.
Un altre pas interessant al treballar amb el termòmetre emocional, és poder brindar al nen o nena estratègies per poder reduir de manera autònoma la intensitat emocional en cas que sigui necessari. Per exemple, si la reacció emocional d’un nen davant de certa situació es posar-se furiós i explotar a nivell conductual, que no només sigui capaç d’identificar què estar sentint, sinó que pugui tenir les estratègies per aconseguir relaxar-se i, poc a poc, anar reduint la intensitat de la ira.
Esperem que aquesta proposta us hagi resultat útil!
L’Equip de Somni Psicologia
