EL NOSTRE BLOG, Infantil, Reeducación
A la nostra societat un percentatge bastant elevat de la població avorreix la lectura i l’escriptura.
Això és degut a que tendim a reduir aquestes habilitats al context acadèmic. Les considerem únicament una eina per a treure bones notes a l’escola, aconseguir estudis superiors o una posició laboral privilegiada, el que la converteix en una exigència més que pot suposar fracassar o no a nivell acadèmic.
I a qui li agrada haver de gestionar la frustració de fracassar?
La resposta és clara. A ningú.
Però la realitat és que la utilitat d’aquestes habilitats va molt més enllà del món acadèmic, permetent-nos desenvolupar el nostre pensament, creativitat, autonomia, comunicació i, fins i tot, la interacció amb els altres i amb el medi.
No obstant això, tot i tractar-se d’habilitats tan essencials, el seu aprenentatge no és gens senzill i trobem molts nens i nenes que presenten dificultats en el moment en que comencem a treballar-les, el que suposa traves importants a l’hora de motivar-los/les a desenvolupar dites habilitats.
Segons el manual de diagnòstic DSM-5, “entre un 5 i un 17% de la població presenta trastorns específics de l’aprenentatge”, com serien la dislèxia, la disgrafia o la disortografia. I a aquests hauríem de sumar-hi tots aquells nens i nenes que no complirien dit diagnòstic, però que també presenten dificultats en l’adquisició d’aquestes habilitats.
Així doncs, ens trobem davant d’un percentatge molt elevat de la nostra població que possiblement odiarà llegir i escriure en un futur, perdent la possibilitat de desenvolupar àrees molt importants del seu dia a dia.
Què podem fer al respecte?
En primer lloc, i més important, si el problema es troba en la concepció que tenim i transmetem de la lectoescriptura, hauríem de canviar dita concepció. I això és quelcom senzill: si no volem que els nostres nens i nenes comprenguin aquestes habilitats únicament des d’una perspectiva acadèmica, no ho convertim únicament en quelcom que es fa a l’escola.
I, si no volem que es converteixi en una exigència, no exigim uns resultats ni castiguem no arribar a assolir-los.
Comparem el nombre de nens i nenes que odien la lectura o l’escriptura amb el nombre que odien la televisió o els jocs. Només mirant al nostre voltat, sense necessitat de conèixer les xifres exactes, ja podem veure que parlem de nombres molt diferents, no?
La diferència es troba en que la televisió o els jocs són espais de diversió sense exigències i, tot i que sembli mentida, existeixen diferents formes de convertir la lectoescriptura en espais d’aquest estil.
A continuació, us deixem algunes idees:
- Jugar al “veo veo” amb la lletra inicial: Un joc tan clàssic i senzill com aquest els ajudarà a conèixer les lletres de l’abecedari sense relacionar-ho amb l’àmbit educatiu.
- Stop: Qui no ha jugat mai a aquest clàssic joc de velocitat? Dibuixem una taula, diem una lletra i hem d’omplir tots els ítems (nom, ciutat, aliment, programa de televisió…) amb paraules que comencin amb aquesta lletra abans de que acabi l’altre.
- Construcció amb daus de lletres: Aquests poden ser una gran eina per als nens i nenes que els encanten els jocs de construcció i ens permeten jugar a construir paraules, frases, o simplement, trobar algunes lletres.
- Mots encreuats o sopes de lletres adaptats als seus interessos, ja siguin dibuixos animats, pel·lícules, videojocs o qualsevol cosa que els agradi.
- Jugar a inventar històries junts/es: Podem escriure-les, dibuixar-les i fer una portada per guardar el nostre propi conte.
- Dir paraules amb les lletres de les matrícules dels cotxes: Heu jugat alguna vegada? És tot un clàssic!
- Jocs de pistes o de trobar el tresor: Són una oportunitat per a treballar la lectoescriptura adaptada a tots els nivells ja que ens permet jugar amb proves i pistes que vagin des de la identificació grafema-fonema, fins la lectura d’enigmes llargs o complexos.
I no oblideu introduir la lectoescriptura en les tasques i en els nostres hàbits del dia a dia, demanant que ens ajudin a fer la llista de la compra, a escriure whatsapps als nostres familiars i amics/gues, llegint junts/es receptes per triar el sopar que volen…
Esperem que l’article us hagi resultat interessant i si teniu qualsevol pregunta i/o comentari no dubteu en escriure’ns!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Infantil, NUESTRO BLOG
Moltes vegades ens sorprèn veure a nens i nenes extremadament autoexigents amb ells i elles mateixes. En una etapa vital en que se suposa que s’ha de viure de manera despreocupada i gaudir de les vivències i nous aprenentatges, ens trobem amb certs infants que es demanen a ells mateixos certs nivells d’exigència que no són capaços d’acomplir.
El paper de la societat en l’autoexigència.
Però, perquè ens sorprèn? Vivim en una societat cada cop més perfeccionista, en la que premiem l’excel·lència i l’autosuperació continuada, basada en que si la resta poden fer quelcom d’una manera, tu també hauries de poder-ho fer igual de bé.
Els nens i nenes, igual que la majoria d’adults, busquen sentir-se reconeguts/des i valorats/des pel seu entorn, ja que en això es basa gran part de l’autoestima de totes i tots. Si en el seu entorn, el l’infant observa que quan ell és el millor o quan fa coses avançades a la seva edat, la resposta del seu entorn és positiva i rep grans dosis d’atenció, instaurarà aquestes conductes d’autoexigència, quedant en ell o ella la premissa de que “per a ser valorat/da, he de ser el/la millor”.
Com detectar a un/a nen/a autoexigent?
– Nens/es hiper sensibles a les crítiques o correccions dels altres.
– Tenen reaccions desproporcionades al perdre, encara que sigui un joc completament nou.
– S’enfaden i/o es frustren quan els adults donen per vàlides altres respostes a part de la seva.
– No accepten les bromes amb ells/es com a protagonistes.
– Per tal d’evitar el fracàs o equivocar-se, eviten tasques que no se’ls hi donen bé o no saben fer.
– Desvaloritzen els èxits d’altres nens i nenes, i en ressalten els errors.
– Mostren rebuig a provar coses noves perquè poden equivocar-se o fallar al intentar-les.
– Alta sensibilitat a qualsevol tipus de fracàs, independentment de si la tasca va acord o no a la seva edat.
– Busquen constantment el reconeixement i aprovació dels adults del seu entorn, per sobre de gaudir de l’activitat o tasca que estan fent.
Com podem ajudar a un nen/a autoexigent?
Tot i que l’autoexigència va bastant lligada al propi caràcter del nen o nena, els pares, mares i cuidadors poden tenir en compte una sèrie d’actituds i conductes, per tal d’ajudar a treballar en aquestes dificultats del dia a dia i que puguin superar aquesta necessitat de control, que molts cops no els deixa gaudir de la seva infància i ser feliços/ces.
Primer de tot, cal tenir clar que l’exigència serà un tret que segurament acompanyarà al/a la nostre/a fill/a al llarg de la seva vida. Una de les coses que podem treballar amb ell o ella és la persistència. Si es posa unes metes altes però no té la capacitat de persistir per aconseguir-les i es rendeix al primer fracàs, viurà en un constant estat de frustració. Ajudar-lo/la i donar-li eines per persistir i esforçar-se en el que vol l’ajudarà a no viure l’error com un fracàs, sinó com un intent d’arribar al seu objectiu.
En segon lloc, no és cap novetat que els nens i nenes basen gran part del seu aprenentatge en la imitació i que la nostra resposta davant de situacions en les que fracassem o ens frustrem, serà molts cops la resposta que adquiriran els nostres fills i filles. Treballar en nosaltres mateixos/es i en com gestionem aquests fracassos, riure’ns de nosaltres mateixos/es quan cometem un error, parlar-ho amb ells/elles i que vegin que els seus referents també s’equivoquen però que ho continuen intentant; tot això pot ser una manera de brindar noves actituds davant els errors i ajudar a perdre la por al ridícul.
Per últim, vigilar amb centrar els afalacs només en els resultats. Moltes vegades, de manera inconscient, els pares i mares tendeixen a utilitzar expressions reforçadores com “molt bé” de manera continuada. Això pot generar als nens i nenes el pensament de què l’objectiu de fer les coses és fer-les “molt bé” i quan això no es compleix, ja sigui perquè és una tasca nova o perquè aquell dia no ha sortit bé, apareixen les angoixes i les frustracions. D’una banda, podem treballar els nostres reforçadors i centrar-los en coses concretes que ha fet el nen o nena i que ens han agradat i, d’altra banda, treballar en gaudir del procés sense buscar el resultat. Equivocar-nos amb ells i elles, fer coses absurdes i que ens vegin riure i gaudir pot ser un molt bon aprenentatge per, poc a poc, deixar de banda els resultats i ser feliços amb el que estan fent en el moment.
Esperem que l’article t’hagi resultat interessant i si tens qualsevol pregunta i/o comentari no dubtis en escriure’ns!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Infantil, NUESTRO BLOG
Tot i que la lectura és una activitat d’oci imprescindible en la vida de molts, una part important de la nostra societat no gaudeix d’aquesta degut a que el seu procés d’aprenentatge i d’automatització no és gens fàcil.
En moltes ocasions, la pròpia dificultat per aprendre a dominar l’art de llegir i escriure pot suposar que molts nens i nenes rebutgin tot allò relacionat amb el llenguatge escrit, el que inclou, en la majoria d’ocasions, l’aprenentatge acadèmic i moltes sortides laborals.
Quan aquestes dificultats persisteixen al llarg del temps, de forma que les habilitats lectores es troben molt per sota de l’esperat en un individu del seu nivell maduratiu, és molt probable, que aquestes persones rebin un diagnòstic de Trastorn de l’Aprenentatge amb dificultats en la lectura, comunament conegut com “dislèxia”.
Però, què és la dislèxia?
Tots hem sentit a parlar sobre ella i probablement hem tingut companys i companyes a classe que havien comès errors d’omissió al llegir en veu alta (menjar-se alguna lletra o paraula del text), fragmentacions (separant les paraules per síl·labes) o rotacions (girant lletres).
La dislèxia és una condició psicològica que suposa un processament diferent de la informació escrita, el que ens pot portar fàcilment a cometre aquest tipus d’errors al llegir.
La teoria de la doble via de la lectura ens explica la dislèxia com una disfunció en una o les dues vies de processament de la informació lectora.
Segons aquesta teoria, existeixen dues vies de processament de dita informació. D’una banda, la via directa o lèxica, a través de la qual realitzem una lectura global, reconeixent les paraules sense necessitar reconèixer grafema a grafema. I d’altra banda, la via indirecta o via fonètica, a través de la qual relacionem l’estímul visual amb el so que representa, és a dir, relacionem el grafema amb el fonema y, posteriorment, reconeixem el significat.
Molts autors aprofiten aquesta teoria per classificar els tipus de dislèxia:
Dislèxia lèxica o superficial: És aquella en que es veu afectada la via directa de la lectura. Normalment trobem a persones que tendeixen a presentar dificultats per a llegir paraules atípiques o irregulars.
Dislèxia fonològica: És aquella en que es veu afectada la via indirecta i produeix dificultats per a la lectura de paraules desconegudes o pseudoparaules, doncs és quan necessitem fer una transcripció directa grafema-fonema.
Dislèxia profunda: És aquella en que ambdues vies del processament de la informació lectora es veuen afectades. En aquest cas, les persones poden presentar dificultats al llegir totes les paraules, ja siguin conegudes o desconegudes, regulars o atípiques.
En qualsevol cas, la majoria de les persones amb aquest diagnòstic, o sense ell però amb dificultats en l’àmbit de la lectoescriptura, fàcilment tenen repercussions, no solament a nivell acadèmic, sinó també a nivells socials i emocionals.
És per aquesta raó, que la intervenció, no únicament s’ha de basar en el propi aprenentatge acadèmic, sinó incloure tota la part motivacional, emocional i d’autoestima.
Esperem que aquest article us hagi resultat interessant! I com sempre, ens encantarà llegir les vostres opinions! Fins la setmana vinent!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Infantil, NUESTRO BLOG
La paciència ens permet suportar llargues esperes, dificultats o contratemps per a aconseguir quelcom que necessitem o volem. Les persones adultes som capaces d’entendre que, més enllà de l’espera, arribarà el plaer, i obtindrem allò que volem, però què passa amb els infants?
És natural que els nens i nenes no tolerin l’espera, ja que no es tracta d’una habilitat innata, sinó d’un aprenentatge que s’ha de desenvolupar durant la seva infantesa. En aquesta etapa, encara no tenen noció del temps, i per això se’ls fa difícil entendre les consignes “en cinc minuts”, “després” o “demà”, ja que no són capaços de situar-les en el seu món imaginari. Moltes vegades aquesta no comprensió de la temporalitat, juntament amb la dificultat per entendre la seva frustració i la dificultat de comunicar-la, pot portar al nen o nena a un malestar emocional que exterioritzarà de manera conductual, com per exemple a través de crits, rebequeries o plors.
Sovint aquestes enrabiades són mal interpretades pels adults com una jugada del nen o nena per aconseguir el que vol, quan freqüentment només reflecteixen una mala autogestió emocional, ja que en aquell moment és l’única manera que té d’expressar allò que està sentint.
Aquesta falta de paciència s’ha maximitzat en els últims anys a causa del model de societat actual. El sobre ús de noves tecnologies, amb les que obtenen plaer a l’instant, sumat a la immediatesa en la que ens trobem com a societat, com enviar un missatge i que ens contestin al moment, fer una videotrucada quan i on ho necessitem o connectar-nos a internet des de qualsevol lloc de manera imminent, fomenten aquesta dificultat a tolerar i gestionar l’espera.
A continuació, us deixem algunes idees que podeu tenir en compte i posar en pràctica per treballar amb els nens i nenes, des de casa i en el dia a dia, l’espera i la paciència:
- Donar exemple: Els nens i nenes basen molts dels seus comportaments en la repetició, i per això si en situacions que ens resulten frustrants actuem de manera explosiva, aprendran que aquella és la resposta correcta. Podem aprofitar que volem donar-los exemple, per treballar la nostra pròpia paciència.
- Anticipar: Si anticipem a l’inici del dia, o uns dies abans, què farem al llarg d’aquest, serà més fàcil que el nen es situï temporalment i reduirem la seva ansietat. Podem ajudar-nos de suport visual i fer-lo/la partícip, per a que integri millor aquesta temporalitat.
- Diàleg: Acompanyar l’espera de la raó per la qual ha d’esperar, començant a introduir les normes socials i d’educació, i especificar de manera clara i concreta quan serà el seu torn. Per exemple, fent cua en una botiga, explicar-li que quan acabin d’atendre a la persona que hi ha davant nostre, serà el seu torn.
- Quantificar el temps: Si encara no entenen el concepte temps, podem utilitzar un rellotge, una cançó, una alarma o un cronòmetre per marcar el temps d’espera, d’aquesta manera tindrà un suport en el qual quantificar la seva espera.
- Establir normes conjuntes: Acordar normes de manera conjunta amb els nens i nenes, per tenir clar en quins moments han d’esperar i en quins moments poden interrompre. D’aquesta manera, si en alguna ocasió no ho tenen clar, puguin tenir el reforç visual i consultar-ho. Per exemple, establim un codi de colors a les portes mentre el pare o la mare treballen: si a la porta hi ha el color vermell, vol dir que no puc entrar. Si hi ha el color taronja, vol dir que primer he de picar a la porta i esperar que em diguin que puc passar, i si hi ha un color verd, puc passar sense cap pas previ.
- Fomentar jocs d’espera: Hi ha jocs com les endevinalles, trencaclosques, jocs en els quals cal respectar els torns, etc., que poden ajudar a treballar la paciència, l’espera i que, en el cas que aparegui la frustració, ens trobarem en un entorn controlat on poder gestionar-la.
Esperem que l’article us hagi semblat interessant i, si és així, us convidem a compartir-lo!
L’Equip de Somni Psicologia
