Inatenció: el/la meu/va nen/a té TDAH?

Inatenció: el/la meu/va nen/a té TDAH?

 

La inatenció fa referència a la reducció de la capacitat per a dirigir o focalitzar l’atenció en un estímul determinat. Això suposa una dificultat per a mantenir la concentració en tasques i pot suposar un elevat nombre de distraccions per a les persones que la pateixen.  

Aquest repte pot aparèixer en qualsevol tipus de persona, independentment del gènere o l’edat, però, si bé és cert que és molt freqüent sentir parlar sobre el Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH), la inatenció pot anar molt més allà d’aquest diagnòstic.  

De fet, l’atenció, com tota habilitat o procés cognitiu, pot observar-se en major o menor mesura en cadascuna de les seves diferents funcions, i és molt important comprendre-la en la seva globalitat abans de poder treure conclusions errònies que ens portin a un diagnòstic equívoc d’un menor.  

L’atenció engloba diferents habilitats específiques, o tipologies, molt diferents entre si:  

  • Atenció sostinguda: Permet que ens centrem en un únic objecte al llarg del temps.  
  • Atenció selectiva: Ens permet centrar-nos en un estímul determinat i ignorar aquells estímuls distractors que poden dificultar la percepció de l’estímul triat.  
  • Atenció dividida: És l’habilitat d’atendre més d’un estímul al mateix temps, permetent-nos realitzar més d’una tasca a la vegada.  

El control atencional ens permet gestionar aquests tipus d’atenció i, per tant, dur a terme tot tipus de tasques del dia a dia, ja que és l’encarregat de discriminar els estímuls i processar únicament aquella informació que realment és important per a la persona.  

Així doncs, la inatenció pot tenir conseqüències greus en la vida quotidiana. Les persones que la pateixen poden mostrar dificultat per a completar tasques, retenir informació important o seguir instruccions. Això suposa un impacte en el rendiment escolar, laboral i en la vida personal.  

Però, si no és exclusiu de nens i nenes amb Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat, com podem diferenciar als menors amb inatenció d’aquells que podrien patir aquest diagnòstic?  

La resposta és senzilla, acudint a un/a professional. La inatenció es pot treballar i observem una evolució molt positiva en aquest aspecte gràcies a l’entrenament de les funcions executives. Però aquest procés terapèutic distarà molt en funció de la causa de la inatenció.  

Una bona exploració diagnòstica serà la clau per a veure si la inatenció deriva de la simptomatologia del TDAH, de la baixa motivació per la tasca, de l’estat emocional o de factors ambientals que puguem modificar.  

En qualsevol dels casos, existeixen estratègies específiques a través de la teràpia cognitiu-conductual que podran ser de gran benefici per al nen o la nena, ajudant-nos a identificar i canviar patrons de pensament, emoció i conducta que estan contribuint a la inatenció. I, només en cas que fos necessari, sempre podrem derivar a psiquiatria per a que es valorés detingudament si la medicació pot ajudar en el seu cas.  

Esperem que us hagi semblat interessant l’article i que pugui ser útil per a poder comprendre i ajudar a molts nens, nenes, adolescents i persones adultes que, sense necessitat de patir un diagnòstic concret, puguin mostrar inatenció en el seu dia a dia.  

Fins a la setmana que ve!  

L’Equip de Somni Psicologia 

Poden els infants tenir un mal dia?

Poden els infants tenir un mal dia?

Com adults/es som perfectament capaços i capaces d’entendre que una altra persona adulta pugui tenir un mal dia. Tenim la capacitat d’empatitzar amb com es pot estar sentint i comprendre que pugui tenir una gran enrabiada per una tonteria, que doni una mala contestació, que plori per alguna cosa que aparentment no ens sembla tan important… Tots i totes hem estat en aquesta situació i, per tant, som capaços/ces de posar-nos en el seu lloc i ser molt més benvolents amb les seves reaccions i conductes. 

 
Però, què passa quan extrapolem aquesta mateixa situació en els nens i nenes? Poden tenir ells/elles un mal dia? 
 
Moltes vegades, com adults/es, pares, mares, cuidadors/es, etc., esperem que les i els més petits tinguin un comportament exemplar, que mai es passin de la ratlla, que no tinguin una mala contestació, que no cridin, que no tinguin una rabieta, que controlin fins al més mínim detall dels seus comportaments, emocions i reaccions. Quan som nosaltres qui tenim un mal dia, ho verbalitzem, expressem i esperem que les persones del nostre entorn empatitzin amb nosaltres, ens comprenguin i fins i tot que “aguantin” el nostre mal humor. 
 
Com ens sentiríem si enlloc d’això, ens tiressin en cara el nostre comportament, ens ho retraguessin i fins i tot ens renyessin? Exigint-nos un comportament exemplar malgrat les nostres emocions. Segurament ens sentiríem tristos/es, enfadats/des i totalment incompresos i incompreses. 
 
Els nens i nenes moltes vegades no són capaços/ces de verbalitzar les seves emocions, i per tant no tenen la capacitat d’identificar i explicar-nos que han tingut un mal dia. A vegades serà una baralla al pati, una mala nota, que un amic no hagi volgut jugar amb ell o ella, i fins i tot que un imprevist hagi fet que no pugueu anar al parc aquesta tarda. Com adults/es ens poden semblar motius insignificants, però per a ells i elles no ho són, i el que senten i necessiten és exactament el mateix que nosaltres: acompanyament, empatia i, sobretot, molta comprensió. 
 
Així que, la pròxima vegada que sentim que els nostres fills i filles ens estan portant al límit, que se’ns esgota la paciència i que no acceptem aquest comportament, respirem profund i pensem, com m’agrada que em tractin a mi quan tinc un mal dia? 

Esperem que us hagi semblat útil i motiu de reflexió! Fins dimecres vinent! 

 

L’equip de Somni Psicologia 

Hola, ¿ te puedo ayudar?