EL NOSTRE BLOG, Infantil, Parentalidad
No és cap secret que, avui dia, part del procés de criança recau, molt sovint, en els avis i les àvies.
Tot i que, en la majoria dels casos, això és degut a la dificultat en la conciliació familiar, suposa un gran avantatge per al desenvolupament dels nens i les nenes a nivell emocional, cognitiu i social. Tot i així, pot suposar també molts conflictes entre les figures de criança. És a dir, entre els progenitors i els avis o àvies.
Això tendeix a passar a causa de diverses raons, però les més rellevants són les següents:
- Els canvis quant als models de criança entre generacions poden suposar que els avis o àvies no entenguin moltes de les normes imposades pels pares o mares, suposant suggeriments, propostes o, fins i tot, imposicions sobre com fer les tasques de criança.
- La dificultat per a invertir els rols d’autoritat en quant a la criança. El rol d’autoritat és una cosa molt complexa i està molt interioritzat. Els avis i les àvies, com a pares/mares dels progenitors, han percebut sempre aquest rol d’autoritat sobre ells i elles, però, en el moment en què aquestes filles o fills es converteixen en mares/pares, adquireixen un rol d’autoritat que hauria de ser major al dels avis i àvies respecte els seus fills i filles, escalant en la piràmide d’autoritat per sobre d’ells/es. Aquesta inversió dels papers pot portar molts conflictes, ja sigui perquè els pares o mares no saben com posar uns certs límits als seus progenitors o perquè aquests no els acceptin venint dels seus propis fills/es.
Per a que aquest equip de criança funcioni i no posem límits incoherents als infants, la clau recau en la comunicació i el respecte entre pares/mares i avis/àvies.
Hem d’entendre que aquests dos canvis no només ens afecten a nosaltres i ens generen aquest malestar, sinó que és una cosa mútua i cal comunicar-nos de manera assertiva per a traslladar allò que és important per a nosaltres respectant el que ho és per a ells o elles.
I per a això, haurem de posar límits molt clars, però també treballar la nostra flexibilitat. Desgraciadament, la criança mai pot recaure únicament en unes mans perquè, malgrat que això satisfaria la nostra necessitat de control, no seria positiu ni per a la nostra pròpia gestió emocional, ni per al desenvolupament dels infants.
Esperem que us hagi semblat interessant l’article i que pugui ajudar-vos a gestionar la criança compartida amb els avis i les àvies. I si voleu tips o estratègies més concretes, no teniu més que demanar-ho en comentaris i us crearem contingut sobre aquest tema.
Fins a la setmana que ve!
L’equip de Somni Psicologia
Adolescencia, Ansietat, Auto-càstig, Autocura, EL NOSTRE BLOG, Emocions, Empatía, Expectatives, Gestió Emocional, Llenguatge, Maternitat, Parentalidad, Parentalitat, Perfeccionisme
Hem parlat diverses vegades sobre la importància dels límits, i ens agrada utilitzar una metàfora que ens sembla molt visual. Anem a imaginar-nos a un/a nen/a o adolescent a l’inici d’un camí. Els límits delimitarien el camí. Si no hi ha delimitació, el marge d’error de la persona que va pel camí serà molt més elevat, és a dir, tindrà moltes més possibilitats de perdre’s, d’equivocar-se o d’anar-se’n cap als extrems del camí.
Moltes vegades al parlar amb pares i mares sobre els límits apareixen alguns dubtes: Quin límit haig de posar? Com faig que el compleixi? Quina conseqüència aplico? Quan el marco? I si es rebel·la? Aquestes són preguntes molt freqüents i que tenen una resposta en concordança amb les dificultats de comportament que mostra el nen o la nena; en base a les seves prioritats, els seus interessos, la seva edat, entre d’ altres.
Però de vegades sorgeixen pors, encara sabent que posar límits és una cosa que a la llarga beneficia al nostre fill/a. Us ve al cap de què podem estar parlant?
Com a mares i pares de vegades el que pensi la resta sobre nosaltres o sobre l’educació que els hi donem a els/les nostres fills/es ens pot repercutir bastant. Tant és així que, de vegades, ho intentem arreglar com sigui per no cridar l’atenció, encara que t’estiguis mossegant la llengua.
Qui no ha estat mama o papa i el/la seu/va fill/a li ha muntat una rebequeria al mig del parc, o enmig de la sortida de l’escola, o al quiosc, o al supermercat? En aquestes situacions sembla que intentem actuar el més ràpid possible, encara que no estem seguint els nostres valors, perquè sembla que en estar a ulls de més gent hem de trobar la solució ràpidament per a que la intensitat emocional del nostre/a fill/a es redueixi i deixem de sentir vergonya.
A casa, amb els límits, de vegades passen coses similars. Per exemple, hem de marcar un límit a casa i sabem que el/la nostre/a fill/a es desregularà en sentir la conseqüència que tindrà per haver-se comportat de manera inadequada o per no haver realitzat les seves tasques. L’infant, si encara no està acostumat/da a tenir límits, el primer que farà és intentar, per tots els mitjans, desfer-se d’aquest límit i no tenir-ne conseqüència.
I, aquí què entra? Entren els crits, els plors dels/les filles i, si perdem la paciència, dels adults i llavors…. ELS VEÏNS. Què pensaran els veïns? Un dia d’aquests vindrà la policia! Quan me’ls creui no sabré ni com mirar-los!, entre mil frases més o pensaments que de vegades a tots ens han vingut al cap.
Des de Somni us volem validar aquestes pors. No direm que posar límits és una cosa fàcil i agradable, sinó que de vegades es fa un món i més aviat és una situació desagradable, però amb perseverança farem que els/les fills/es siguin responsables, sàpiguen que cal fer esforços i que han de ser constants i adequats/des. Tinguem present que els estem protegint de possibles frustracions amb altres persones, els estem ensenyant que no sempre es pot aconseguir el que ells volen, que no tot és immediat i, sobretot que l’autoritat no són ells/es i han de respectar les autoritats encara que estiguin en contra del seu punt de vista en diferents ocasions.
Esperem que us hagi resultat interessant! Fins el proper dimecres!
L’equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Relaciones Sociales
Quina família no té conflictes, punts de vista diferents o simplement un estil de comunicació passiu o agressiu en algunes situacions?
Avui volem explicar-vos que, justament amb el nostre cercle de confiança, és amb qui ens prenem la llibertat d’expressar-nos sense filtre social i que, de vegades, se’ns escapa de les mans. En ocasions, no processem el nostre estil de comunicació amb aquells/es que més estimem. Sembla que, com sabem que mai els perdrem i sempre estaran al nostre costat, no ens contenim a l’hora de verbalitzar qualsevol cosa. En contraposició, sabem que un cop hem actuat malament, el dolor i la sensació del culpa també són intensos.
Parlem doncs dels/de les adolescents i, no tant adolescents…. Cada vegada més, els fills i filles triguen més temps a independitzant-se, tal com està l’economia, el treball, els lloguers, entre d’altres. Així doncs, les filles i fills volen ser independents, encara que continuïn estant a casa dels seus pares. Sembla fàcil, però resulta difícil, ja que si vius a casa dels teus pares saps que ells són l’autoritat i que tu has de seguir les seves normes i no oposar-te als seus límits, però la teva maduresa, la teva personalitat i la teva forma de ser pot ser dispar al que els teus referents creuen, pensen o actuen.
La majoria de vegades els pares i mares només volen facilitar-nos les coses, ensenyar-nos, donar-nos lliçons de vida, atès que han passat per situacions semblants a les nostres i parlen des de l’experiència. Els/les adolescents poden viure-ho de manera molt agressiva perquè sembla que la saviesa de els pares o mares sigui l’única veritat absoluta, quan ells/es no se senten descrits/tes pels arguments dels o les referents.
La vida, la societat, la manera de pensar, de fer, canvia i varia amb el temps i és important, tant per a mares i pares, com per a fills i filles escoltar les versions de cadascú, sense anul·lar la de l’altre. Cal tenir en compte que l’adolescència no és una bona època, més ben dit, és una bona època però gens estable i tranquil·la. I també cal validar que de vegades la parentalitat en l’adolescència pot carregar els teus fills o filles . Moltes preguntes, moltes normes, molts punts de vista, moltes preocupacions, molt control: “Com ha anat el dia?”, “Amb qui has estat?”, “Quan tornes?”, “Què has fet a l’institut?”, “No tens deures?”, “A les 21h a casa”, “em dona igual les notes dels teus companys”, “estàs creant un drama del no res”, “si tu sabessis pel que vaig passar jo…”. Molt angoixant, oi?
I la reacció habitual dels/de les adolescents cap als pares i a les mares: “deixa’m en pau”, “no em preguntis”, “soc l’únic que no pot anar a la festa”, “els pares de Maria són molt millors”, “estic farta de viure amb vosaltres”, “deixeu de controlar-me”, “merda de família”, “no em facis tantes preguntes”, “vindré a l’hora que vulgui”, “tu no pots manar sobre mi, soc major d’edat”, “si soc així és pel que tu m’has ensenyat…” . Entenem que, escoltar això, també ha de ser complicat.
Amb aquesta entrada de blog, volem que sàpiguen tant pares i mares, com fills i filles que no és fàcil cap de les dues parts. Que el millor és negociar, dir que coses ens molesten els uns dels altres, sense alterar-nos i sense ser repetitius, consensuar i tenir un ambient el més tranquil possible.
Esperem que t’hagi semblat interessant!
T’expliquem més coses el dimecres vinent.
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Emociones, Maternidad, NUESTRO BLOG, Parentalidad
Des del moment en què ens fem un test d’embaràs i descobrim que serem mares, descobrim també un gran ventall d’emocions.
Algunes d’elles són desconegudes per a nosaltres; unes altres les hem viscut ja, encara que mai amb tanta intensitat; i moltes altres eren conegudes, però mai les haguéssim associat a les situacions en què apareixen ara. Avui parlarem sobre la culpa.
Fa poquet vam sentir una frase que ens va deixar gelades. Deia “la maternitat i la culpa són inseparables”. Què opineu vosaltres? Creieu que és real?
Tal com dèiem la setmana passada en aquest blog, totes les emocions són adaptatives (ens ajuden a sobreviure com a espècie) i compleixen amb un objectiu molt concret. El de la culpa, és ajudar la persona a activar-se i responsabilitzar-se. I què pot implicar més responsabilitat que ser mare?
Biològicament, les dones cis estem predisposades a adquirir aquesta responsabilitat. El nostre cervell processa la informació que deriva de nostres fills/es de manera diferent a com la processa el cervell del pare o de les persones externes l’infant. I, per tant, si existeix aquesta sensació de responsabilitat, és molt fàcil que aparegui la culpa.
Tot i així, malgrat ser una emoció adaptativa, pot ser difícil gestionar-la.
En moltes ocasions, trobem que darrere de la dificultat existeixen conceptes com els següents:
- Hiperresponsabilitat: És molt important saber en quina mesura podem influenciar en el desenvolupament dels nostres nens i nenes, i no sobredimensionar-la.
- Expectatives poc realistes: Com la idea de ser una “supermare” o que els nostres infants siguin uns “supernens/es”.
- Comparacions amb altres mares o amb informació externa: És molt fàcil comparar-se i en aquest cas no ens ajuda gens.
- Baixa tolerància a l’error: Per desgràcia, continuem sentint molt el comentari de “és una mala mare”.
Aquests conceptes augmenten la intensitat en què vivim aquesta emoció i dificulten molt la seva gestió, podent suposar conseqüències a nivell emocional i a nivell de criança.
Llavors, la maternitat i la culpa són inseparables?
Per a nosaltres la resposta és clara: la culpa és inseparable de l’ésser humà, sí. I és cert que, durant la maternitat, pot aparèixer amb més freqüència a causa de la responsabilitat que sentim vers els nostres nens i nenes. Però no per això ha de ser un estat freqüent o permanent, ni té per què viure’s amb una intensitat que no puguem gestionar.
Si és així, és perquè darrere d’aquesta culpa existeixen certs conceptes que l’estan intensificant o mantenint i que haurem de treballar per a protegir la nostra salut mental com a mares.
Esperem que aquest article us hagi resultat útil i interessant. Si us heu identificat i creieu que hi ha coses que us agradaria treballar, no dubteu a contactar amb nosaltres i us ajudarem en tot el que puguem.
Restem a la vostra disposició!
L’equip de Somni Psicologia
