EL NOSTRE BLOG, Infantil, Parentalidad
No és cap secret que, avui dia, part del procés de criança recau, molt sovint, en els avis i les àvies.
Tot i que, en la majoria dels casos, això és degut a la dificultat en la conciliació familiar, suposa un gran avantatge per al desenvolupament dels nens i les nenes a nivell emocional, cognitiu i social. Tot i així, pot suposar també molts conflictes entre les figures de criança. És a dir, entre els progenitors i els avis o àvies.
Això tendeix a passar a causa de diverses raons, però les més rellevants són les següents:
- Els canvis quant als models de criança entre generacions poden suposar que els avis o àvies no entenguin moltes de les normes imposades pels pares o mares, suposant suggeriments, propostes o, fins i tot, imposicions sobre com fer les tasques de criança.
- La dificultat per a invertir els rols d’autoritat en quant a la criança. El rol d’autoritat és una cosa molt complexa i està molt interioritzat. Els avis i les àvies, com a pares/mares dels progenitors, han percebut sempre aquest rol d’autoritat sobre ells i elles, però, en el moment en què aquestes filles o fills es converteixen en mares/pares, adquireixen un rol d’autoritat que hauria de ser major al dels avis i àvies respecte els seus fills i filles, escalant en la piràmide d’autoritat per sobre d’ells/es. Aquesta inversió dels papers pot portar molts conflictes, ja sigui perquè els pares o mares no saben com posar uns certs límits als seus progenitors o perquè aquests no els acceptin venint dels seus propis fills/es.
Per a que aquest equip de criança funcioni i no posem límits incoherents als infants, la clau recau en la comunicació i el respecte entre pares/mares i avis/àvies.
Hem d’entendre que aquests dos canvis no només ens afecten a nosaltres i ens generen aquest malestar, sinó que és una cosa mútua i cal comunicar-nos de manera assertiva per a traslladar allò que és important per a nosaltres respectant el que ho és per a ells o elles.
I per a això, haurem de posar límits molt clars, però també treballar la nostra flexibilitat. Desgraciadament, la criança mai pot recaure únicament en unes mans perquè, malgrat que això satisfaria la nostra necessitat de control, no seria positiu ni per a la nostra pròpia gestió emocional, ni per al desenvolupament dels infants.
Esperem que us hagi semblat interessant l’article i que pugui ajudar-vos a gestionar la criança compartida amb els avis i les àvies. I si voleu tips o estratègies més concretes, no teniu més que demanar-ho en comentaris i us crearem contingut sobre aquest tema.
Fins a la setmana que ve!
L’equip de Somni Psicologia
Adolescencia, Ansietat, Auto-càstig, Autocura, EL NOSTRE BLOG, Emocions, Empatía, Expectatives, Gestió Emocional, Llenguatge, Maternitat, Parentalidad, Parentalitat, Perfeccionisme
Hem parlat diverses vegades sobre la importància dels límits, i ens agrada utilitzar una metàfora que ens sembla molt visual. Anem a imaginar-nos a un/a nen/a o adolescent a l’inici d’un camí. Els límits delimitarien el camí. Si no hi ha delimitació, el marge d’error de la persona que va pel camí serà molt més elevat, és a dir, tindrà moltes més possibilitats de perdre’s, d’equivocar-se o d’anar-se’n cap als extrems del camí.
Moltes vegades al parlar amb pares i mares sobre els límits apareixen alguns dubtes: Quin límit haig de posar? Com faig que el compleixi? Quina conseqüència aplico? Quan el marco? I si es rebel·la? Aquestes són preguntes molt freqüents i que tenen una resposta en concordança amb les dificultats de comportament que mostra el nen o la nena; en base a les seves prioritats, els seus interessos, la seva edat, entre d’ altres.
Però de vegades sorgeixen pors, encara sabent que posar límits és una cosa que a la llarga beneficia al nostre fill/a. Us ve al cap de què podem estar parlant?
Com a mares i pares de vegades el que pensi la resta sobre nosaltres o sobre l’educació que els hi donem a els/les nostres fills/es ens pot repercutir bastant. Tant és així que, de vegades, ho intentem arreglar com sigui per no cridar l’atenció, encara que t’estiguis mossegant la llengua.
Qui no ha estat mama o papa i el/la seu/va fill/a li ha muntat una rebequeria al mig del parc, o enmig de la sortida de l’escola, o al quiosc, o al supermercat? En aquestes situacions sembla que intentem actuar el més ràpid possible, encara que no estem seguint els nostres valors, perquè sembla que en estar a ulls de més gent hem de trobar la solució ràpidament per a que la intensitat emocional del nostre/a fill/a es redueixi i deixem de sentir vergonya.
A casa, amb els límits, de vegades passen coses similars. Per exemple, hem de marcar un límit a casa i sabem que el/la nostre/a fill/a es desregularà en sentir la conseqüència que tindrà per haver-se comportat de manera inadequada o per no haver realitzat les seves tasques. L’infant, si encara no està acostumat/da a tenir límits, el primer que farà és intentar, per tots els mitjans, desfer-se d’aquest límit i no tenir-ne conseqüència.
I, aquí què entra? Entren els crits, els plors dels/les filles i, si perdem la paciència, dels adults i llavors…. ELS VEÏNS. Què pensaran els veïns? Un dia d’aquests vindrà la policia! Quan me’ls creui no sabré ni com mirar-los!, entre mil frases més o pensaments que de vegades a tots ens han vingut al cap.
Des de Somni us volem validar aquestes pors. No direm que posar límits és una cosa fàcil i agradable, sinó que de vegades es fa un món i més aviat és una situació desagradable, però amb perseverança farem que els/les fills/es siguin responsables, sàpiguen que cal fer esforços i que han de ser constants i adequats/des. Tinguem present que els estem protegint de possibles frustracions amb altres persones, els estem ensenyant que no sempre es pot aconseguir el que ells volen, que no tot és immediat i, sobretot que l’autoritat no són ells/es i han de respectar les autoritats encara que estiguin en contra del seu punt de vista en diferents ocasions.
Esperem que us hagi resultat interessant! Fins el proper dimecres!
L’equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Relaciones Sociales
Quina família no té conflictes, punts de vista diferents o simplement un estil de comunicació passiu o agressiu en algunes situacions?
Avui volem explicar-vos que, justament amb el nostre cercle de confiança, és amb qui ens prenem la llibertat d’expressar-nos sense filtre social i que, de vegades, se’ns escapa de les mans. En ocasions, no processem el nostre estil de comunicació amb aquells/es que més estimem. Sembla que, com sabem que mai els perdrem i sempre estaran al nostre costat, no ens contenim a l’hora de verbalitzar qualsevol cosa. En contraposició, sabem que un cop hem actuat malament, el dolor i la sensació del culpa també són intensos.
Parlem doncs dels/de les adolescents i, no tant adolescents…. Cada vegada més, els fills i filles triguen més temps a independitzant-se, tal com està l’economia, el treball, els lloguers, entre d’altres. Així doncs, les filles i fills volen ser independents, encara que continuïn estant a casa dels seus pares. Sembla fàcil, però resulta difícil, ja que si vius a casa dels teus pares saps que ells són l’autoritat i que tu has de seguir les seves normes i no oposar-te als seus límits, però la teva maduresa, la teva personalitat i la teva forma de ser pot ser dispar al que els teus referents creuen, pensen o actuen.
La majoria de vegades els pares i mares només volen facilitar-nos les coses, ensenyar-nos, donar-nos lliçons de vida, atès que han passat per situacions semblants a les nostres i parlen des de l’experiència. Els/les adolescents poden viure-ho de manera molt agressiva perquè sembla que la saviesa de els pares o mares sigui l’única veritat absoluta, quan ells/es no se senten descrits/tes pels arguments dels o les referents.
La vida, la societat, la manera de pensar, de fer, canvia i varia amb el temps i és important, tant per a mares i pares, com per a fills i filles escoltar les versions de cadascú, sense anul·lar la de l’altre. Cal tenir en compte que l’adolescència no és una bona època, més ben dit, és una bona època però gens estable i tranquil·la. I també cal validar que de vegades la parentalitat en l’adolescència pot carregar els teus fills o filles . Moltes preguntes, moltes normes, molts punts de vista, moltes preocupacions, molt control: “Com ha anat el dia?”, “Amb qui has estat?”, “Quan tornes?”, “Què has fet a l’institut?”, “No tens deures?”, “A les 21h a casa”, “em dona igual les notes dels teus companys”, “estàs creant un drama del no res”, “si tu sabessis pel que vaig passar jo…”. Molt angoixant, oi?
I la reacció habitual dels/de les adolescents cap als pares i a les mares: “deixa’m en pau”, “no em preguntis”, “soc l’únic que no pot anar a la festa”, “els pares de Maria són molt millors”, “estic farta de viure amb vosaltres”, “deixeu de controlar-me”, “merda de família”, “no em facis tantes preguntes”, “vindré a l’hora que vulgui”, “tu no pots manar sobre mi, soc major d’edat”, “si soc així és pel que tu m’has ensenyat…” . Entenem que, escoltar això, també ha de ser complicat.
Amb aquesta entrada de blog, volem que sàpiguen tant pares i mares, com fills i filles que no és fàcil cap de les dues parts. Que el millor és negociar, dir que coses ens molesten els uns dels altres, sense alterar-nos i sense ser repetitius, consensuar i tenir un ambient el més tranquil possible.
Esperem que t’hagi semblat interessant!
T’expliquem més coses el dimecres vinent.
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Infantil, Reeducación
La inatenció fa referència a la reducció de la capacitat per a dirigir o focalitzar l’atenció en un estímul determinat. Això suposa una dificultat per a mantenir la concentració en tasques i pot suposar un elevat nombre de distraccions per a les persones que la pateixen.
Aquest repte pot aparèixer en qualsevol tipus de persona, independentment del gènere o l’edat, però, si bé és cert que és molt freqüent sentir parlar sobre el Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH), la inatenció pot anar molt més allà d’aquest diagnòstic.
De fet, l’atenció, com tota habilitat o procés cognitiu, pot observar-se en major o menor mesura en cadascuna de les seves diferents funcions, i és molt important comprendre-la en la seva globalitat abans de poder treure conclusions errònies que ens portin a un diagnòstic equívoc d’un menor.
L’atenció engloba diferents habilitats específiques, o tipologies, molt diferents entre si:
- Atenció sostinguda: Permet que ens centrem en un únic objecte al llarg del temps.
- Atenció selectiva: Ens permet centrar-nos en un estímul determinat i ignorar aquells estímuls distractors que poden dificultar la percepció de l’estímul triat.
- Atenció dividida: És l’habilitat d’atendre més d’un estímul al mateix temps, permetent-nos realitzar més d’una tasca a la vegada.
El control atencional ens permet gestionar aquests tipus d’atenció i, per tant, dur a terme tot tipus de tasques del dia a dia, ja que és l’encarregat de discriminar els estímuls i processar únicament aquella informació que realment és important per a la persona.
Així doncs, la inatenció pot tenir conseqüències greus en la vida quotidiana. Les persones que la pateixen poden mostrar dificultat per a completar tasques, retenir informació important o seguir instruccions. Això suposa un impacte en el rendiment escolar, laboral i en la vida personal.
Però, si no és exclusiu de nens i nenes amb Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat, com podem diferenciar als menors amb inatenció d’aquells que podrien patir aquest diagnòstic?
La resposta és senzilla, acudint a un/a professional. La inatenció es pot treballar i observem una evolució molt positiva en aquest aspecte gràcies a l’entrenament de les funcions executives. Però aquest procés terapèutic distarà molt en funció de la causa de la inatenció.
Una bona exploració diagnòstica serà la clau per a veure si la inatenció deriva de la simptomatologia del TDAH, de la baixa motivació per la tasca, de l’estat emocional o de factors ambientals que puguem modificar.
En qualsevol dels casos, existeixen estratègies específiques a través de la teràpia cognitiu-conductual que podran ser de gran benefici per al nen o la nena, ajudant-nos a identificar i canviar patrons de pensament, emoció i conducta que estan contribuint a la inatenció. I, només en cas que fos necessari, sempre podrem derivar a psiquiatria per a que es valorés detingudament si la medicació pot ajudar en el seu cas.
Esperem que us hagi semblat interessant l’article i que pugui ser útil per a poder comprendre i ajudar a molts nens, nenes, adolescents i persones adultes que, sense necessitat de patir un diagnòstic concret, puguin mostrar inatenció en el seu dia a dia.
Fins a la setmana que ve!
L’Equip de Somni Psicologia
Afecció, Assertivitat, Comunicació, EL NOSTRE BLOG, Emocions, Empatía, Gestió Emocional, Infantil, Llenguatge, Maternitat, Parentalitat, Reeducació, Reeducación, Reeducación, Responsabilitat afectiva
Quan les famílies inicien un procés terapèutic per als seus infants, molt sovint, fem una sessió per a parlar sobre els límits. I en ella, ens adonem que existeix molta confusió respecte a l’ús dels límits, els càstigs i les conseqüències, arribant a confondre’s amb el xantatge.
Aleshores, quines diferències hi ha? És possible posar límits adequats sense caure en el xantatge?
Si bé la criança respectuosa sempre es recolza en la cura dels nens i nenes des de la confiança i el respecte mutu, les normes i els límits són molt importants per a guiar el desenvolupament dels infants, ajudant-los a comprendre quins actes seran més o menys adequats des del punt de vista extern, tant ara com en un futur.
De fet, aquesta disciplina, la criança respectuosa, considera imprescindible l’ús de límits, però proposa fer-lo des d’una perspectiva amable, respectuosa i coherent amb la conducta realitzada i les conseqüències que podria tenir en l’entorn.
Llavors podem posar conseqüències com a premis o càstigs seguint un mètode de criança respectuosa?
La resposta és sí. Al llarg dels anys s’ha anat construint tota una teoria entorn al concepte de “disciplina positiva” que justament descriu com posar límits d’una forma respectuosa i positiva per al o la menor.
Els seus principals característiques són:
- Amabilitat i respecte a l’hora de comunicar les normes i les conseqüències. Intentar mantenir un to de veu calmat, amable i afectuós en el moment en que posem un límit, i expressar-lo amb assertivitat.
- Afavorir l’autonomia i la comprensió de l’error com a eina de millora. Aquests errors poden ajudar-los a veure les conseqüències reals dels seus actes i ser molt més significatius per a l’aprenentatge que una conseqüència imposada per la família.
- El càstig no és més que un tipus de conseqüència, de fet, la menys efectiva de totes. Les conseqüències positives i aversives dels nostres actes ens ajuden a comprendre què passa si realitzem una conducta. De fet, està científicament demostrat que ens ajuden a augmentar o reduir allò que fem de forma molt significativa. Tot i així, el càstig no és més que un tipus de conseqüència (aversiva) que li atribuïm de manera externa a algú per fer una conducta. I està demostrat que les conseqüències positives (el reforç o la retirada d’un benefici) té molt més pes que les conseqüències aversives. I encara més, si estan directament relacionades amb la conducta realitzada.
- Utilitzar un llenguatge emocional validant la frustració que suposa que ens posin un límit i expressant com ens fa sentir la conducta o situació en la qual ens trobem, però sempre tenint molta cura de no culpar al nen o la nena del nostre propi estat emocional.
És totalment cert que els límits, tal com eren compresos anys enrere, podien donar peu a xantatges o manipulació del menor. Evidentment, sense cap mena de mala intenció per part de la família. Per això, us proposem que intentem cenyir-nos a aquestes pautes i intentem posar-los des d’un punt de vista molt més respectuós, sent així imprescindibles per al desenvolupament dels nens i les nenes sense patir el risc de caure en el xantatge.
Esperem que us hagi semblat interessant l’article i que pugui ser útil per a poder decidir la forma com voleu educar als i les vostres nenes.
Fins a la setmana que ve!
L’Equip de Somni Psicologia
