Dues perspectives
Quan veiem una persona gran, solem sentir sentiments de tendresa, cura i protecció, entre d’altres.
El nostre objectiu és acompanyar i cuidar, però de vegades la nostra ajuda o la nostra alerta pot provocar-los sentiments de desesperança, vulnerabilitat o inutilitat. És difícil equilibrar els sentiments de la persona que cuida i la del la pròpia persona gran, atès que pot portar a discussions o a fer sentir malament a un o altre.
Posem un exemple: imaginem una família amb mare, pare i dues filles i un avi que, després de la mort de la seva dona, es muda a viure amb ells. La persona gran té un bon nivell cognitiu i no hi ha malaltia aparent. S’aixeca al matí i ha de baixar escales, per arribar al menjador. L’adult (fill de la persona gran) puja per ajudar-lo a baixar. La persona gran comenta que no necessita ajuda i que pot baixar sol, però l’adult insisteix que es recolzi al seu braç per baixar.
Quins sentiments/actituts apareixen aquí? L’adult creu que és gran, que potser es pot caure i que la seva tossuderia de ser autònom cada vegada creix i creix més. Creu que no vol acatar la instrucció de ser ajudat i a més sent que el seu pare s’enfada amb ell perquè no confia que pugui baixar les escales sol/a.
D’altra banda la persona gran, sent que és capaç de fer-ho per si sol, com ho ha fet durant tota la seva vida i que el seu fill està posant ajudes de més, treient-li llibertat.
Això genera un conflicte. La persona gran, amb la seva llibertat d’expressió i amb un to d’humor, en arribar al saló comenta a la seva néta: “M’han de baixar perquè creuen que em cauré”. El fill de la persona gran, amb un to una mica més seriós comenta que a sobre que li ofereix ajuda per protegir-lo, té aquest comentari desafortunat.
Però el dia segueix, posen la televisió i la persona gran demana que pugin el volum que no escolta el que diuen. El fill decideix que és hora de comprar uns audiòfons perquè porta un temps sense escoltar massa bé, per l’edat clar. El que està tan clar per al fill, no ho està per a res per al pare, el qual probablement negui rotundament a posar-se uns aparells a les oïdes, al·legant que escolta bé i que ells posen el so massa baix. Una altra vegada es repeteixen els mateixos sentiments, un creu que ajuda, quan l’altre creu que li treuen facultats i, malgrat saber que té una edat i que li costa escoltar una mica més del normal, no vol acceptar la pèrdua de capacitats, es sent vulnerable i tractat com algú inferior. Aquí també entra el canvi de rol que té la persona gran davant el seu fill, totalment invertit. Els límits o normes que abans el pare posava el seu fill, ara són posades de fill a pare: “no recullis el coixí del terra a veure si et cauràs”, “no beguis tanta cervesa que pot provocar-te més arrítmies”, “no caminis tan ràpid a veure si t’entrebancaràs”, “has de menjar verdura per cuidar-te”, “et comprarem un caminador perquè caminis més segur”, “deixa’t una llum encesa a la nit per si has d’anar al lavabo puguis veure bé”.
Totes semblen i són ajudes, però és important posar-nos en la pell de la persona gran, una persona que sempre ha estat autònoma i s’ha valgut per si sola.
És hora que l’adult, per molt que li sàpiga greu la tossuderia de la persona gran, pensi com ha d’interaccionar amb ell, mostrant empatia i donant-li un paper i un rol útil.
Avui us hem explicat aquesta situació, però com ja sabreu lectors/es, de vegades els sentiments d’ambdues parts poden ser molt diferents. Hi ha persones grans que volen mostrar-se autònoms i no volen veure les conseqüències de l’edat, i d’altres que ho accepten tant que entren en un estat de tristesa i prefereixen ser totalment cuidats, necessitant veure que els seus li donen tota l’atenció/afecte que necessiten. Aquí també entra un conflicte, ja que si la persona gran repeteix que se sent sola i que no compten amb ella per a res, l’adult també pot sentir-se que, malgrat està fent tot el possible i està prioritzant a la persona gran, la resposta que rep per la seva part és negativa i desvaloritzadora.
És important que les persones grans tinguin una vida plena com la que ens han donat a nosaltres durant la infància, adolescència i adultesa. És important que tinguin una qualitat de vida i que de vegades els seus capricis siguin complerts. Ens toca a nosaltres baixar les exigències i intentar que les seves emocions siguin les més positives possibles, que tinguin un grup social amb qui entendre’s i compartir, que tinguin una rutina i un paper important en la família i sobretot que se sentin acollits i volguts pels seus, encara que de vegades ens costi o haguem de deixar de banda la nostra concepció de la vida i no jutjar el seu comportament.
Esperem que us hagi resultat molt interessant! Fins el dimecres vinent!
L’equip de Somni Psicologia