EL NOSTRE BLOG, Gestión Emocional, Gestión Emocional
Clic. Desbloqueges el telèfon per enèsima vegada en els últims minuts. Entres en una xarxa social i et tires una estona mirant vídeos que no t’interessen especialment, però no saps per què, “et tenen enganxat/da”. A l’estona, t’avorreixes i et poses una sèrie. Mires el capítol mentre xafardeges històries d’instagram de persones que coneixes.
Et sona? Què tal et fa sentir això? I el millor… per què ho fem?
Totes aquestes activitats aparentment rutinàries, són maneres de segregar dopamina. La dopamina és un neurotransmissor relacionat amb el gaudi o el goig. Així doncs, quan jo miro una sèrie que m’agrada, segrego dopamina. Encara que, el que descrivíem anteriorment no semblava especialment de gaudi, no? Això és perquè també són mecanismes magnífics per a intentar evitar les emocions. Quan sento alguna cosa que no vull sentir, puc fer diverses coses: negar-ho, afrontar-ho o evitar-ho.
Quan parlem d’evitació emocional, normalment ens plantegem persones que usen l’alcohol o altres drogues per a no sentir, veritat? Però també podem parlar de qualsevol altra conducta portada a l’extrem: estar tot el dia amb el mòbil a la mà, fer moltíssim esport, anar de compres constantment, treballar jornades interminables, jugar a videojocs o a jocs d’atzar, no estar *solx ni un segon, no parar per casa en setmanes…
Aquestes conductes són evitacions (aparentment sofisticades, veritat?); maneres de mantenir-nos ocupats/des per a no connectar amb el que ens està succeint.
Òbviament això no és positiu per a nosaltres. D’una banda, perquè si no sé què estic sentint, no ho resoldré, de manera que es perpetuarà el problema. D’altra banda, somatitzaré; és a dir, les emocions trobaran maneres d’expressar-se a través del cos. I finalment, potser hauré de sustentar conseqüències negatives derivades de la meva conducta d’evitació (per exemple, problemes econòmics per culpa del joc).
Així doncs, et recomanem que intentis revisar-te, donar-te espais per a processar les teves emocions, connectar amb tu mateix/a, i ser conscient del que està succeint! D’aquesta manera, podràs donar una resposta a les teves necessitats!
Esperem que t’hagi resultat molt interessant! Fins a la setmana que ve!
L’equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Emociones, Infantil, Maternidad, NUESTRO BLOG, Parentalidad, Relaciones Sociales
Avui és el dia Internacional de l’Orgull LGBTIQ+ i volem aprofitar per a parlar de tres errors molt comuns que cometem en explicar què és una família als infants i que podrien ser la base dels seus constructes cognitius respecte les identitats sexuals, de gènere i/o les orientacions sexuals.
Sí, sembla mentida, però la forma com introduïm en la primera infància un concepte tan senzill com és la família, pot ser un estímul més que influeixi a la construcció de la seva forma de pensar.
Si ens basem en el model constructivista de l’aprenentatge, el coneixement s’adquireix a través d’un conjunt d’estímuls que anem percebent al llarg dels anys i que ens permet anar modulant una petita idea inicial, per a anar fent-la créixer i desenvolupar-se, fins a convertir-se en formes de pensar en l’adolescència i l’edat adulta.
Seguint aquest model psicològic, una idea creada en la primera infància que estableix que la família sempre consta d’un pare, una mare i uns fills o filles, estableix una base que podrà desenvolupar moltes altres idees associades.
Encara que, evidentment, per a que aquesta persona desenvolupi la seva identitat convertint-se en homòfoba, necessitarà molts altres estímuls que l’ajudin a anar construint aquestes idees i aquesta identitat. Però avui ens centrarem en aquest primer concepte: La descripció del concepte de família.
Són molt habituals tres errors:
- Descriure el concepte de família partint del gènere dels progenitors
- Basar-nos exclusivament en el procés genètic
- Excloure la descripció del vincle emocional de la família
Són errors perquè impliquen la necessitat d’unes identitats sexuals i de gènere molt específiques i una orientació sexual molt concreta per a poder tenir fills/es com a objectiu únic de la família. I això suposa unes pressions socials imposades des de la primera infància per a definir la identitat de gènere corresponent a la teva identitat sexual i una orientació sexual “adequada” per a poder tenir descendència.
Si no hi ha altres estímuls que reforcin aquestes idees, desapareixeran amb el temps. Però què passa si van rebent una vegada i una altra estímuls que dicten que aquests paràmetres són els “correctes”?
Probablement, mentre tot segueixi aquests principis, no hi haurà problema, però si no s’identifica a si mateix/a dins aquest constructe o veu a algú que no el compleix, apareixerà una distorsió cognitiva que li generarà malestar en major o en menor mesura.
Esperem que us hagi semblat interessant l’article i que pugui ser útil per a modelar la forma com descrivim la família als nens i nenes, reduint-los la pressió social amb la que nosaltres hem crescut.
Fins a la setmana que ve!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Relaciones Sociales
Segur que alguna vegada has sentit gelosia, oi? Ja sigui en parella o amb una amistat o una persona de la família. Què difícil és de gestionar, no?
Primerament, ens agradaria que et plantegessis com definiries la gelosia, més enllà d’un sentiment desagradable. Complicat, no? La gelosia és un estat emotiu ansiós que pateix una persona, i que es caracteritza per la por a perdre la possibilitat del que, es percep, es poseeix.
Ja sabem que no posseïm a l’altra persona, però és inevitable que ens preocupi perdre la posició de privilegi que sentim que tenim amb algú. És a dir, quan tenim vincle amb una persona i sentim que som especials per algun motiu, no volem deixar de ser-ho. Són sans?Bé, no quan resulten un impediment o una problemàtica per la relació (és a dir, la majoria d’ocasions), però sí són normals, comuns i comprensibles. Venen sempre de la inseguretat, malgrat no tots els gelos són iguals.
Existeixen els gelos motivats i els immotivats. Els primers són quan hem viscut algunes situacions en parella, com una infidelitat no elaborada, la falta de compromís d’una de les dues persones de la parella o estar una relació de parella assimètrica. En aquest cas, podem entendre que la reacció lògica sigui sentir gelosia.
D’altra banda, els gelos immotivats venen per la manca de confiança d’un/a mateix/a, per experiències familiars o personals viscudes prèviament, o perquè existeix un trastorn psicològic de base. És a dir, l’altra persona realment hi té poc a veure, i estem projectant les nostres inseguretats i pors en la relació.
Llavors, com aconseguim gestionar-los adequadament?
Primer, com sempre, identifica com et sents. Entén que aquesta emoció és comprensible i apareix d’una inseguretat. Acte seguit, hem d’esbrinar d’on prové aquesta inseguretat: em sento insegur/a amb la relació, o em manca confiança en mi mateix/a?
En cas que em senti insegur/a amb la relació, haurem de veure de quines maneres podem potenciar la seguretat en la mateixa. Potser necessites que aquesta persona t’expressi afecte d’una manera diferent, o que busqueu més espais per tenir temps de qualitat. Segurament no t’ho mostri de la manera que tu desitges, però això no vol dir que no poguem trobar maneres diferents que et generin seguretat.
D’altra banda, si el que detectes és que la inseguretat és pròpia per experiències passades o per manca d’autoestima, t’animem a que intentis treballar-ho de manera autònoma o amb ajuda terapèutica.
Sigui com sigui, us animem a potenciar la comunicació i la comprensió per tal de que sigui més senzill entendre’ns totes i tots plegats!
Esperem que t’hagi resultat útil! Fins la setmana vinent!
L’equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Emocions, Gestió Emocional, Gestión Emocional, Gestión Emocional, Neurología, Salut Mental
Quantes vegades has pensat en un elefant rosa en els últims mesos? Acabes de fer-ho? I si et dic que t’esforcis moltíssim per a no pensar en un elefant rosa? Segueix aquí? Exacte!
Molt sovint ens trobem amb persones que venen, preocupades, perquè tenen un pensament al cap que no aconsegueixen que marxi per més que s’esforcen. Intenten bloquejar-lo, distreure’s, pensar en una altra cosa, … el que sigui! I per més que ho intenten, més sovint el tenen al cap. Què frustrant, oi?
Primerament, hem d’entendre què són els pensaments intrusius. Els pensaments intrusius són un tipus de pensaments totalment involuntaris que apareixen a la nostra ment i ens interrompen la nostra activitat habitual. En tenim milions al dia, però ens quedem enganxats i enganxades a aquells que ens deixen una sensació de malestar emocional, i ens costen molt d’eliminar. I com més ho intentem, més apareixen.
Quan veiem que no ens és possible eliminar-los o bloquejar-los, comencem a donar-los un pes molt important. Busquem significats de per què apareixen i podem arribar a conclusions, en ocasions, molt destructives: i si resulta que m’agraden els elefants roses en excés? I si potser apareixerà un elefant rosa a l’habitació perquè no deixo de pensar-hi? I si…?
I amb tot aquest bucle de “i si”, se’ns associa molt malestar: por, ansietat, tristesa, dubtes, confusió…
Què podem fer amb aquests pensaments?
És important que tinguem present que el nostre cervell no entén el “no”. Per tant, si penso “no pensis en un elefant rosa”, el meu cervell entén “Pensa en un elefant rosa!”. Per tant, no serà una bona tàctica per a eliminar-los.
El que ens anirà millor és tenir present que són, simplement, pensaments. Missatges aleatoris (com tants altres!) que apareixen en el nostre cap, i que no tenen per què indicar res. Acceptar que han aparegut, observar-los des de la curiositat, i deixar-los passar.
Per a això és molt útil practicar Mindfulness; una manera d’entrenar-nos en l’acceptació incondicional de tot allò que pensem, sentim i vivim; en l’autocompassió (és a dir, deixar de jutjar-nos!) i en deixar passar, per re-enfocar la nostra atenció en allò que ens importi en aquell moment.
Si trobes que t’és complicat de fer, pots provar de potenciar les teves habilitats d’estar en el present intentant observar el teu entorn: olors, colors, tot allò que està en contacte amb el teu cos, sorolls, gustos… Segur que t’ajuda!
I sinó, et recomanem que li facis un cop d’ull al llibre “Aprender a practicar Mindfulness”, de Vicente Simón, o bé provar la sèrie interactiva de Netflix “Relaja tu mente”, feta per l’equip de Headspace.
Fins la propera setmana!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Emociones
Totes i tots passem per dols. Un dol no ha de ser exclusivament una pèrdua física d’una persona; podem passar per un dol per una pèrdua material, per una pèrdua emocional, per un canvi de rutina, treball, parella o altres situacions.
Quan patim una desvinculació amb una relació, persona, animal o objecte sentim emocions diferents. Aquestes solen correlacionar-se amb les diferents fases que conformen un procés de dol. Com sempre diem, tots i totes som diferents, tenim diferents patrons de pensament, comportament i emocions, per la qual cosa, un dol no serà el mateix per a tothom, sinó únic i exclusiu de la persona que el viu. És per això que hem de respectar els ritmes i emocions de cadascú.
Quan vivim un dol, els primers símptomes emocionals solen ser emocions desagradables, com la injustícia, la ira o la negació. No volem creure’ns el que estem passant, volem negar-ho a tota costa i no volen acceptar la pèrdua. Això comporta tensió, irritabilitat i, com dèiem, fins i tot ràbia i enuig. En aquesta primera fase, evitem parlar del tema ja que ens genera emocions difícils de gestionar.
Una vegada apareixen aquestes emocions intenses, extremes, desagradables i fins i tot incontrolables, entrem en una fase de culpa, dolor, tristesa, frustració i nostàlgia. Aquestes emocions ens ajuden a acceptar el que no volíem acceptar a l’inici del dol. ens sentim buits amb un sentiment de desesperança i a poc a poc acceptem la realitat que vivim. En aquesta segona fase, podem parlar de pèrdua, però ens ensorrem i ens sentim molt tristos i tristes quan ho fem.
Després apareixen emocions menys intenses i més coherents; acceptem la realitat, podem parlar-ne, encara que apareguin moments de tristesa i aparegui molta malenconia i nostàlgia. Podem seguir la nostra rutina amb més normalitat i els sentiments són menys intensos, de manera que no interfereixen tant en les nostres tasques diàries. En aquesta tercera fase és més fàcil parlar de la pèrdua sense caure en la impotència ni en la desesperança, tot i que això no vol dir que no ens puguem enfonsar quan en parlem en alguna situació concreta.
A mesura que passem per les tres fases emocionals, podem parlar més obertament de la pèrdua, i ens sentim més forts/es al fer-ho. Com dèiem al principi, no hauríem de tenir pressa per avançar per fases, no hi ha temps establert per a cadascuna. Tot i així, si et notes atrapat/da en alguna d’elles, pots demanar ajuda a un professional per seguir endavant i tenir un dol més sà.
Esperem que us hagi resultat útil! Si necessiteu ajuda, teniu algun dubte o ens voleu fer algun suggeriment, sempre estarem a la vostra disposició!
L’Equip de Somni Psicologia
