EL NOSTRE BLOG, Gestión Emocional, Infantil, Maternidad, NUESTRO BLOG, Parentalidad
No és cap secret que, avui dia, part del procés de criança recau, molt sovint, en els avis i les àvies.
Tot i que, en la majoria dels casos, això és degut a la dificultat en la conciliació familiar, suposa un gran avantatge per al desenvolupament dels nens i les nenes a nivell emocional, cognitiu i social. Tot i així, pot suposar també molts conflictes entre les figures de criança. És a dir, entre els progenitors i els avis o àvies.
Això tendeix a passar a causa de diverses raons, però les més rellevants són les següents:
- Els canvis quant als models de criança entre generacions poden suposar que els avis o àvies no entenguin moltes de les normes imposades pels pares o mares, suposant suggeriments, propostes o, fins i tot, imposicions sobre com fer les tasques de criança.
- La dificultat per a invertir els rols d’autoritat en quant a la criança. El rol d’autoritat és una cosa molt complexa i està molt interioritzat. Els avis i les àvies, com a pares/mares dels progenitors, han percebut sempre aquest rol d’autoritat sobre ells i elles, però, en el moment en què aquestes filles o fills es converteixen en mares/pares, adquireixen un rol d’autoritat que hauria de ser major al dels avis i àvies respecte els seus fills i filles, escalant en la piràmide d’autoritat per sobre d’ells/es. Aquesta inversió dels papers pot portar molts conflictes, ja sigui perquè els pares o mares no saben com posar uns certs límits als seus progenitors o perquè aquests no els acceptin venint dels seus propis fills/es.
Per a que aquest equip de criança funcioni i no posem límits incoherents als infants, la clau recau en la comunicació i el respecte entre pares/mares i avis/àvies.
Hem d’entendre que aquests dos canvis no només ens afecten a nosaltres i ens generen aquest malestar, sinó que és una cosa mútua i cal comunicar-nos de manera assertiva per a traslladar allò que és important per a nosaltres respectant el que ho és per a ells o elles.
I per a això, haurem de posar límits molt clars, però també treballar la nostra flexibilitat. Desgraciadament, la criança mai pot recaure únicament en unes mans perquè, malgrat que això satisfaria la nostra necessitat de control, no seria positiu ni per a la nostra pròpia gestió emocional, ni per al desenvolupament dels infants.
Esperem que us hagi semblat interessant l’article i que pugui ajudar-vos a gestionar la criança compartida amb els avis i les àvies. I si voleu tips o estratègies més concretes, no teniu més que demanar-ho en comentaris i us crearem contingut sobre aquest tema.
Fins a la setmana que ve!
L’equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Gestión Emocional, Gestión Emocional
Clic. Desbloqueges el telèfon per enèsima vegada en els últims minuts. Entres en una xarxa social i et tires una estona mirant vídeos que no t’interessen especialment, però no saps per què, “et tenen enganxat/da”. A l’estona, t’avorreixes i et poses una sèrie. Mires el capítol mentre xafardeges històries d’instagram de persones que coneixes.
Et sona? Què tal et fa sentir això? I el millor… per què ho fem?
Totes aquestes activitats aparentment rutinàries, són maneres de segregar dopamina. La dopamina és un neurotransmissor relacionat amb el gaudi o el goig. Així doncs, quan jo miro una sèrie que m’agrada, segrego dopamina. Encara que, el que descrivíem anteriorment no semblava especialment de gaudi, no? Això és perquè també són mecanismes magnífics per a intentar evitar les emocions. Quan sento alguna cosa que no vull sentir, puc fer diverses coses: negar-ho, afrontar-ho o evitar-ho.
Quan parlem d’evitació emocional, normalment ens plantegem persones que usen l’alcohol o altres drogues per a no sentir, veritat? Però també podem parlar de qualsevol altra conducta portada a l’extrem: estar tot el dia amb el mòbil a la mà, fer moltíssim esport, anar de compres constantment, treballar jornades interminables, jugar a videojocs o a jocs d’atzar, no estar *solx ni un segon, no parar per casa en setmanes…
Aquestes conductes són evitacions (aparentment sofisticades, veritat?); maneres de mantenir-nos ocupats/des per a no connectar amb el que ens està succeint.
Òbviament això no és positiu per a nosaltres. D’una banda, perquè si no sé què estic sentint, no ho resoldré, de manera que es perpetuarà el problema. D’altra banda, somatitzaré; és a dir, les emocions trobaran maneres d’expressar-se a través del cos. I finalment, potser hauré de sustentar conseqüències negatives derivades de la meva conducta d’evitació (per exemple, problemes econòmics per culpa del joc).
Així doncs, et recomanem que intentis revisar-te, donar-te espais per a processar les teves emocions, connectar amb tu mateix/a, i ser conscient del que està succeint! D’aquesta manera, podràs donar una resposta a les teves necessitats!
Esperem que t’hagi resultat molt interessant! Fins a la setmana que ve!
L’equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Emociones, Infantil, Maternidad, NUESTRO BLOG, Parentalidad, Relaciones Sociales
Avui és el dia Internacional de l’Orgull LGBTIQ+ i volem aprofitar per a parlar de tres errors molt comuns que cometem en explicar què és una família als infants i que podrien ser la base dels seus constructes cognitius respecte les identitats sexuals, de gènere i/o les orientacions sexuals.
Sí, sembla mentida, però la forma com introduïm en la primera infància un concepte tan senzill com és la família, pot ser un estímul més que influeixi a la construcció de la seva forma de pensar.
Si ens basem en el model constructivista de l’aprenentatge, el coneixement s’adquireix a través d’un conjunt d’estímuls que anem percebent al llarg dels anys i que ens permet anar modulant una petita idea inicial, per a anar fent-la créixer i desenvolupar-se, fins a convertir-se en formes de pensar en l’adolescència i l’edat adulta.
Seguint aquest model psicològic, una idea creada en la primera infància que estableix que la família sempre consta d’un pare, una mare i uns fills o filles, estableix una base que podrà desenvolupar moltes altres idees associades.
Encara que, evidentment, per a que aquesta persona desenvolupi la seva identitat convertint-se en homòfoba, necessitarà molts altres estímuls que l’ajudin a anar construint aquestes idees i aquesta identitat. Però avui ens centrarem en aquest primer concepte: La descripció del concepte de família.
Són molt habituals tres errors:
- Descriure el concepte de família partint del gènere dels progenitors
- Basar-nos exclusivament en el procés genètic
- Excloure la descripció del vincle emocional de la família
Són errors perquè impliquen la necessitat d’unes identitats sexuals i de gènere molt específiques i una orientació sexual molt concreta per a poder tenir fills/es com a objectiu únic de la família. I això suposa unes pressions socials imposades des de la primera infància per a definir la identitat de gènere corresponent a la teva identitat sexual i una orientació sexual “adequada” per a poder tenir descendència.
Si no hi ha altres estímuls que reforcin aquestes idees, desapareixeran amb el temps. Però què passa si van rebent una vegada i una altra estímuls que dicten que aquests paràmetres són els “correctes”?
Probablement, mentre tot segueixi aquests principis, no hi haurà problema, però si no s’identifica a si mateix/a dins aquest constructe o veu a algú que no el compleix, apareixerà una distorsió cognitiva que li generarà malestar en major o en menor mesura.
Esperem que us hagi semblat interessant l’article i que pugui ser útil per a modelar la forma com descrivim la família als nens i nenes, reduint-los la pressió social amb la que nosaltres hem crescut.
Fins a la setmana que ve!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Relaciones Sociales
Segur que alguna vegada has sentit gelosia, oi? Ja sigui en parella o amb una amistat o una persona de la família. Què difícil és de gestionar, no?
Primerament, ens agradaria que et plantegessis com definiries la gelosia, més enllà d’un sentiment desagradable. Complicat, no? La gelosia és un estat emotiu ansiós que pateix una persona, i que es caracteritza per la por a perdre la possibilitat del que, es percep, es poseeix.
Ja sabem que no posseïm a l’altra persona, però és inevitable que ens preocupi perdre la posició de privilegi que sentim que tenim amb algú. És a dir, quan tenim vincle amb una persona i sentim que som especials per algun motiu, no volem deixar de ser-ho. Són sans?Bé, no quan resulten un impediment o una problemàtica per la relació (és a dir, la majoria d’ocasions), però sí són normals, comuns i comprensibles. Venen sempre de la inseguretat, malgrat no tots els gelos són iguals.
Existeixen els gelos motivats i els immotivats. Els primers són quan hem viscut algunes situacions en parella, com una infidelitat no elaborada, la falta de compromís d’una de les dues persones de la parella o estar una relació de parella assimètrica. En aquest cas, podem entendre que la reacció lògica sigui sentir gelosia.
D’altra banda, els gelos immotivats venen per la manca de confiança d’un/a mateix/a, per experiències familiars o personals viscudes prèviament, o perquè existeix un trastorn psicològic de base. És a dir, l’altra persona realment hi té poc a veure, i estem projectant les nostres inseguretats i pors en la relació.
Llavors, com aconseguim gestionar-los adequadament?
Primer, com sempre, identifica com et sents. Entén que aquesta emoció és comprensible i apareix d’una inseguretat. Acte seguit, hem d’esbrinar d’on prové aquesta inseguretat: em sento insegur/a amb la relació, o em manca confiança en mi mateix/a?
En cas que em senti insegur/a amb la relació, haurem de veure de quines maneres podem potenciar la seguretat en la mateixa. Potser necessites que aquesta persona t’expressi afecte d’una manera diferent, o que busqueu més espais per tenir temps de qualitat. Segurament no t’ho mostri de la manera que tu desitges, però això no vol dir que no poguem trobar maneres diferents que et generin seguretat.
D’altra banda, si el que detectes és que la inseguretat és pròpia per experiències passades o per manca d’autoestima, t’animem a que intentis treballar-ho de manera autònoma o amb ajuda terapèutica.
Sigui com sigui, us animem a potenciar la comunicació i la comprensió per tal de que sigui més senzill entendre’ns totes i tots plegats!
Esperem que t’hagi resultat útil! Fins la setmana vinent!
L’equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Emocions, Gestió Emocional, Gestión Emocional, Gestión Emocional, Neurología, Salut Mental
Quantes vegades has pensat en un elefant rosa en els últims mesos? Acabes de fer-ho? I si et dic que t’esforcis moltíssim per a no pensar en un elefant rosa? Segueix aquí? Exacte!
Molt sovint ens trobem amb persones que venen, preocupades, perquè tenen un pensament al cap que no aconsegueixen que marxi per més que s’esforcen. Intenten bloquejar-lo, distreure’s, pensar en una altra cosa, … el que sigui! I per més que ho intenten, més sovint el tenen al cap. Què frustrant, oi?
Primerament, hem d’entendre què són els pensaments intrusius. Els pensaments intrusius són un tipus de pensaments totalment involuntaris que apareixen a la nostra ment i ens interrompen la nostra activitat habitual. En tenim milions al dia, però ens quedem enganxats i enganxades a aquells que ens deixen una sensació de malestar emocional, i ens costen molt d’eliminar. I com més ho intentem, més apareixen.
Quan veiem que no ens és possible eliminar-los o bloquejar-los, comencem a donar-los un pes molt important. Busquem significats de per què apareixen i podem arribar a conclusions, en ocasions, molt destructives: i si resulta que m’agraden els elefants roses en excés? I si potser apareixerà un elefant rosa a l’habitació perquè no deixo de pensar-hi? I si…?
I amb tot aquest bucle de “i si”, se’ns associa molt malestar: por, ansietat, tristesa, dubtes, confusió…
Què podem fer amb aquests pensaments?
És important que tinguem present que el nostre cervell no entén el “no”. Per tant, si penso “no pensis en un elefant rosa”, el meu cervell entén “Pensa en un elefant rosa!”. Per tant, no serà una bona tàctica per a eliminar-los.
El que ens anirà millor és tenir present que són, simplement, pensaments. Missatges aleatoris (com tants altres!) que apareixen en el nostre cap, i que no tenen per què indicar res. Acceptar que han aparegut, observar-los des de la curiositat, i deixar-los passar.
Per a això és molt útil practicar Mindfulness; una manera d’entrenar-nos en l’acceptació incondicional de tot allò que pensem, sentim i vivim; en l’autocompassió (és a dir, deixar de jutjar-nos!) i en deixar passar, per re-enfocar la nostra atenció en allò que ens importi en aquell moment.
Si trobes que t’és complicat de fer, pots provar de potenciar les teves habilitats d’estar en el present intentant observar el teu entorn: olors, colors, tot allò que està en contacte amb el teu cos, sorolls, gustos… Segur que t’ajuda!
I sinó, et recomanem que li facis un cop d’ull al llibre “Aprender a practicar Mindfulness”, de Vicente Simón, o bé provar la sèrie interactiva de Netflix “Relaja tu mente”, feta per l’equip de Headspace.
Fins la propera setmana!
L’Equip de Somni Psicologia
