EL NOSTRE BLOG, Emociones, Maternidad, NUESTRO BLOG, Parentalidad
Des del moment en què ens fem un test d’embaràs i descobrim que serem mares, descobrim també un gran ventall d’emocions.
Algunes d’elles són desconegudes per a nosaltres; unes altres les hem viscut ja, encara que mai amb tanta intensitat; i moltes altres eren conegudes, però mai les haguéssim associat a les situacions en què apareixen ara. Avui parlarem sobre la culpa.
Fa poquet vam sentir una frase que ens va deixar gelades. Deia “la maternitat i la culpa són inseparables”. Què opineu vosaltres? Creieu que és real?
Tal com dèiem la setmana passada en aquest blog, totes les emocions són adaptatives (ens ajuden a sobreviure com a espècie) i compleixen amb un objectiu molt concret. El de la culpa, és ajudar la persona a activar-se i responsabilitzar-se. I què pot implicar més responsabilitat que ser mare?
Biològicament, les dones cis estem predisposades a adquirir aquesta responsabilitat. El nostre cervell processa la informació que deriva de nostres fills/es de manera diferent a com la processa el cervell del pare o de les persones externes l’infant. I, per tant, si existeix aquesta sensació de responsabilitat, és molt fàcil que aparegui la culpa.
Tot i així, malgrat ser una emoció adaptativa, pot ser difícil gestionar-la.
En moltes ocasions, trobem que darrere de la dificultat existeixen conceptes com els següents:
- Hiperresponsabilitat: És molt important saber en quina mesura podem influenciar en el desenvolupament dels nostres nens i nenes, i no sobredimensionar-la.
- Expectatives poc realistes: Com la idea de ser una “supermare” o que els nostres infants siguin uns “supernens/es”.
- Comparacions amb altres mares o amb informació externa: És molt fàcil comparar-se i en aquest cas no ens ajuda gens.
- Baixa tolerància a l’error: Per desgràcia, continuem sentint molt el comentari de “és una mala mare”.
Aquests conceptes augmenten la intensitat en què vivim aquesta emoció i dificulten molt la seva gestió, podent suposar conseqüències a nivell emocional i a nivell de criança.
Llavors, la maternitat i la culpa són inseparables?
Per a nosaltres la resposta és clara: la culpa és inseparable de l’ésser humà, sí. I és cert que, durant la maternitat, pot aparèixer amb més freqüència a causa de la responsabilitat que sentim vers els nostres nens i nenes. Però no per això ha de ser un estat freqüent o permanent, ni té per què viure’s amb una intensitat que no puguem gestionar.
Si és així, és perquè darrere d’aquesta culpa existeixen certs conceptes que l’estan intensificant o mantenint i que haurem de treballar per a protegir la nostra salut mental com a mares.
Esperem que aquest article us hagi resultat útil i interessant. Si us heu identificat i creieu que hi ha coses que us agradaria treballar, no dubteu a contactar amb nosaltres i us ajudarem en tot el que puguem.
Restem a la vostra disposició!
L’equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Emociones, NUESTRO BLOG
“Com no havia pensat abans que la meva referent era la meva mare?… Ho he vist tan clar en la dinàmica que hem fet… Només havia de connectar amb aquestes emocions que ni m’havia plantejat.”
“I ara com plasmo jo tot això en una obra? Si almenys sabés dibuixar… Bf… Quina angoixa!”
“Bé, agafaré el color blau, per algun lloc hauré de començar… per a mi el blau significa pau i ha estat el primer que he sentit… Necessito una cosa suau, que flueixi.”
“Sí, comença a tenir una mica de forma… li afegiré blanc! Que flueixi més i sigui més suau… Encara que la meva relació amb la meva mare no sempre ha fluït tant… necessito una mica de foscor, moments difícils. Això també és part de la meva relació amb ella…”
“Jugaré a esquitxar amb el negre… les gotes poden ser aquests moments, tots diferents, foscos, molt negres!”
“Sí… cada vegada té més sentit per a mi… Què més he sentit al meditar?”
Aquest petit fragment que acabeu de llegir és una petita retallada del diàleg intern que vaig tenir la primera vegada que vaig fer una sessió d’artteràpia.
Intens, veritat? El fet de connectar una cosa real sobre els meus vincles i les meves persones de referència, la sorpresa de connectar amb una cosa de la qual no era conscient, la por de fer una cosa nova, la inseguretat d’agafar un pinzell per primera vegada, l’alegria de descobrir i experimentar amb les pintures, la satisfacció que alguna cosa comença a prendre sentit…
Fa uns mesos us vam escriure un article en el blog anomenat “descobrint l’artteràpia” (https://somnipsicologia.com/descobrint-lartterapia/), en què us explicàvem què és aquesta disciplina i els beneficis que pot aportar.
Avui volem anar una miqueta més enllà, i convidar-vos a conèixer com són unes sessions d’artteràpia i tot allò que poden arribar a implicar.
Com és una sessió d’artteràpia?
Una sessió d’artteràpia és un espai per a descobrir-se a un mateix o mateixa i a l’art, en qualsevol de les seves formes d’expressió (pintura, dibuix, música, escriptura, escultura…).
Normalment les realitzem en grups reduïts per a permetre un espai a tots els i les participants del grup, i cadascuna de les sessions es divideix en tres grans blocs:
El primer és un bloc destinat a prendre consciència de les nostres sensacions corporals, les nostres emocions i els nostres pensaments. Normalment impliquen una activitat guiada amb un objectiu concret però molt ampli. Per exemple, en la sessió de la qual parlàvem a l’inici de l’article, parlàvem sobre els vincles i les persones que han estat els nostres/as referents al llarg del nostre desenvolupament.
El segon bloc és un espai artístic que pot ser totalment lliure o una mica més guiat, però sempre sota una mateixa premissa, “l’objectiu no és aconseguir una obra d’art perfecta, sinó alliberar-se per a experimentar, descobrir i expressar”.
I finalment, el tercer bloc, és un espai per a compartir. És un espai lliure de judicis en què podem compartir el que ens han fet sentir els dos blocs anteriors i en el qual expressar tot el que hem descobert a través d’aquest procés.
Quines diferències hi ha amb un altre procés terapèutic?
Podríem dir que hi ha dues diferències principals:
Una d’elles és que no es necessita tenir un objectiu terapèutic concret. Què vol dir això? Justament, vol dir que totes i tots podem beneficiar-nos de l’artteràpia, no necessitem estar malament per una raó en concret. No necessitem sentir-nos malament per a fer-la, de fet.
I, malgrat no tenir un objectiu concret, treballem els mateixos aspectes que es treballen a través de la teràpia psicològica convencional (pensaments, emocions, relacions, conèixer-se a un mateix/a…), però partint d’una premissa diferent, enlloc de sanar, busquem conèixer-nos, expressar i compartir.
L’altra diferència principal és l’eina a través de la que treballem. En aquest cas, substituïm les paraules per l’art i tot el que això implica.
Qualsevol podria apuntar-se a artteràpia?
La resposta és clara. Sí.
Si estàs interessat/da en el tema, esperem que aquest article t’hagi resultat interessant. Com sabeu, estem promovent una nova activitat d’artteràpia per a adults i adultes en el nostre centre i ens encantarà explicar-te molt més sobre el tema.
Així que, si tens dubtes, ja saps, contacta amb nosaltres! T’ajudarem en tot el que puguem.
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Emociones, NUESTRO BLOG
Quantes vegades has començat a un lloc nou (estudis, feina, entorn social) i t’has sentit tens/a perquè temies que et rebutgessin? Quants cops has repassat una vegada i una altra les teves accions, o t’has frenat a l’hora de dir quelcom, per por a que deixessin de voler estar amb tu o et jutgessin?
Tot això és por al rebuig, i és una por habitual i molt comprensible tenint en compte que els humans som éssers socials. Si ho pensem bé, vivim en un entorn que fomenta i promou la interacció social (més encara en societats cooperativistes, com les mediterrànies) i que el rebuig suposa un malestar i un atac a l’autoestima.
De fet, segons un estudi realitzat per la Universitat d’Alabama (2006), el rebuig social en infants pot portar greus conseqüències en el seu desenvolupament. El fet de no tenir un entorn social, l’infant viu més situacions d’estrès, de manera que la seva maduració socio-cognitiva es veurà mermada, de la mateixa manera que no tindrà l’oportunitat d’adquirir les habilitats socials adeïents. I aquí tenim un peix que es mossega la cua.
Així doncs, avui us volem donar alguns consells per tal de procurar gestionar el rebuig social de la millor manera possible, sent conscient que no està sota el nostre control el fet de caure bé o malament. Per tant, com podem portar-ho “millor”?
- Fuig de qualsevol escenari mental alternatiu: Sí, d’acord. Sentir que ens rebutgen és molt dur, però imaginar-nos un escenari imaginari en que ens volen només farà que la realitat ens esdevingui més difícil de digerir, i faci més mal.
- Viu les emocions: no intentis minimitzar el que ha passat. No té cap sentit ser “valent” o “valenta”. Connecta amb el que sents i expressa-ho, ja que tens tot el dret.
- Accepta que no podem agradar a tothom: tenim limitacions. Sigues conscient que, per més que t’esforcis, hi haurà gent a la que no li cauràs bé. I està bé! És normal! Al final, per gustos, colors!
- No, no és personal: és molt fàcil decidir auto-boicotejar-te pensant en tot allò que no t’agrada de tu mateix/a. Però pensa que el rebuig no és personal en sí, simplement no encaixes amb la manera de fer o de ser d’aquesta persona. No et fa ser pitjor per això. Hi ha moltes altres persones que gaudeixen de com ets! I si no les has trobat encara, no pateixis! Ja arribarà! Pots provar de conèixer persones noves en diferents cercles o ambients, ja veuràs!
- Sense pedestals: sovint, idolatrem a aquelles persones que ens rebutgen. Quin sentit té? Simplement ens potencia el punt anterior: l’auto-boicoteig. Així, et proposem que procuris deixar d’ignorar qui t’estima, i parar l’admiració de qui et rebutja. Tingues present quan tu has rebutjat a algú: no odiaves a aquella persona, sinó que probablement senties pena o fins i tot vergonya.
- Tampoc cal atacar!: de la mateixa manera que no va amb tu, tampoc va amb ells/es! No hi ha una intencionalitat a l’hora de no encaixar, de manera que no té sentit castigar-los/les.
Així doncs, si sents que ets rebutjat/da per una altra persona (amistat, familiar, o possible parella), sigues conscient, accepta-ho i intenta cuidar-te. Evita jutjar-te, prent-te el teu temps per tu, fomenta veure’t amb persones que sí t’accepten i, si t’és possible, empra l’humor com a mecanisme d’assimilar l’esdevingut.
Recorda que la primera i principal relació de la teva vida és amb tu mateix/a. I ha de ser la més sana! I si notes que t’està costant gestionar i assimilar aquest rebuig, escriu-nos! Ens encantarà ajudar-te!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Emociones, Infantil, NUESTRO BLOG, Parentalidad
Les vacances arriben a poc a poc a la seva fi i la tornada a la rutina cada vegada es troba més a prop. Per als i les adultes, el final de l’estiu implica la volta al treball; per als nens i nenes, la volta a l’escola.
Per als nens i nenes, la tornada a l’escola implica un gran canvi en les seves rutines, que porten mesos sent molt diferents; però per als nens i nenes amb TEA aquests canvis poden suposar un repte encara major. Nous horaris, retrobar-se amb antics/gues companys i companyes, separar-se de la família, conèixer a nous/ves mestres, nervis per situacions noves que puguin aparèixer i no controlen, etc.
Malgrat que els nivells de tolerància i flexibilitat als canvis i situacions que no controlen poden ser molt diferents dins de l’espectre, en general els nens i nenes amb TEA solen presentar nivells més baixos respecte als nens i nenes neurotípics, i totes aquestes situacions poden generar en ells/es molts nervis i molta ansietat anticipatòria.
Per tot això, és molt important utilitzar amb ells/es l’eina de l’anticipació. L’anticipació ens permet donar-los als nens i nenes amb TEA major seguretat i control front a allò a què s’enfrontaran i que senten que s’escapa del seu control.
A continuació, us deixem alguns tips i consells per a la tornada a l’escola que poden ajudar als vostres nens i nenes amb TEA:
- Anticipar el final de les vacances, explicar-los que aviat s’acabaran i que caldrà tornar a l’escola.
- Recordar junts als companys i companyes que seguiran amb ell o ella enguany, si tenim algun àlbum de fotos del curs passat podem repassar els noms i recordar coses que van viure junts el curs anterior.
- Anticipar en cas que ja sapiguem que hi ha un canvi de tutor o tutora, explicar bé que aquesta persona ja no estarà però hi haurà una altre, etc. Si sabem el seu nom, podem anticipar-lo perquè li resulti familiar.
- Recordar i repassar junts els diferents espais de l’escola. L’ideal, en casos de TEA més sever o casos de més ansietat, seria poder anar a escola uns dies abans per a anticipar i recordar els espais in situ. Si això no és possible, podem crear junts/es mapes i dibuixos dels diferents espais, anticipar recorreguts per a anar als diferents llocs, etc.
- Recordar les normes bàsiques de l’escola i de classe, què ens està permès fer i què no, què hem de fer en arribar a classe, què podem fer en els diferents espais, etc.
- Anar tornant a la rutina escolar a poc a poc, adaptant gradualment els horaris de son, de bany, etc.
- Crear un calendari dels dies que falten per a la volta a l’escola, perquè el nen o la nena pugui situar-se a nivell temporal i anticipar aquest dia.
- Preparar possibles converses que poden sorgir amb els companys i companyes, i ajudar el nen i/o nena a tenir estratègies per a poder mantenir-les.
Esperem que us hagin resultat útils aquests consells i que la tornada al l’escola dels vostres nens i nenes sigui la millor possible!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Emociones, NUESTRO BLOG
Avui ens acomiadem del nostre blog per a donar entrada a les vacances d’estiu, i volíem fer-ho parlant de la intel·ligència.
La intel·ligència és un concepte de gran interès per a tothom. Per a molts i moltes és una espècie de poder que es desitja adquirir, manipular i comprendre. Pot arribar a convertir-se en objecte d’enveja d’algunes persones i d’orgull per a moltes altres. Pot afectar a la nostra autoestima, al nostre autoconcepte, i fins i tot, a la forma en què ens relacionem amb els altres.
Tot i així, la interpretació que actualment fa la nostra societat d’aquest concepte, dista molt de tot allò que pot arribar a incloure. I ho redueix als coneixements adquirits, la capacitat lògica i la capacitat verbal, que és el que mesuren la majoria de test.
Però, tal com exposa el psicòleg Howard Gardner, “La intel·ligència, el que considerem accions intel·ligents, es modifica al llarg de la història. La intel·ligència no és una substància al cap com és l’oli en un tanc. És una col·lecció de potencialitats que es completen”.
D’aquí neix la Teoria de les Intel·ligències Múltiples, que proposa aquest autor. Es tracta d’una contraproposta a la concepció del paradigma d’una intel·ligència única, definint 8 tipus d’intel·ligència, que se centren en les diferents potencialitats o talents de cada individu.
Aquests són els tipus d’intel·ligència que proposen:
- Intel·ligència lingüística: És l’habilitat de dominar el llenguatge i la comunicació, tant a nivell oral com a nivell escrit.
- Intel·ligència lògica-matemàtica: És l’habilitat que s’ha considerat durant molts anys la intel·ligència en brut. Es tracta de l’habilitat per a raonar de manera lògica i la capacitat de resoldre problemes matemàtics.
- Intel·ligència espacial: És l’habilitat per a observar el món i els objectes des de diferents perspectives, permetent-nos manipular les imatges mentals i crear-les per a solucionar problemes.
- Intel·ligència musical: És l’habilitat per a elaborar, compondre o interpretar peces musicals.
- Intel·ligència corporal i cinestèsia: És l’habilitat per a moure el propi cos i coordinar els moviments, la qual cosa pot incloure l’ús d’eines, l’esport, l’expressió emocional a través del cos…
- Intel·ligència intrapersonal: És l’habilitat de conèixer i gestionar les nostres pròpies emocions i pensaments. Controlant el nostre focus atencional, permetent-nos reflexionar sobre aquests elements i donant lloc a la introspecció.
- Intel·ligència interpersonal: És l’habilitat per a relacionar-se amb els altres. Ens permet detectar i comprendre les circumstàncies i problemes de les persones del nostre voltant.
- Intel·ligència naturalista: És l’habilitat que ens permet detectar, diferenciar i categoritzar els aspectes vinculats a l’entorn, com per exemple les espècies animals i vegetals o fenòmens relacionats amb el clima, la geografia o els fenòmens de la naturalesa.
Segons aquesta teoria de Gardner, totes les persones presentem totes i cadascuna d’aquestes vuit classes d’intel·ligència, però cada individu destaca més en algunes d’elles i pot presentar major dificultat per a unes altres.
Cal tenir en compte que, malgrat que l’educació a les aules s’ha centrat més a oferir continguts i estratègies acadèmiques per a fomentar principalment els dos primers tipus d’intel·ligència (lingüística i lògica-matemàtica), segons Gardner, cap d’aquestes intel·ligències té major importància que les altres.
És per aquesta raó que us convidem a aprofitar les vacances d’estiu per a fomentar el desenvolupament de les habilitats que no podem practicar tant en la rutina del nostre dia a dia. I no només per a nens i nenes! Com a persones adultes continuem podent fomentar aquestes habilitats i no hem de perdre l’oportunitat de fer-ho.
Esperem que aquesta entrada us hagi resultat interessant i útil. Us esperem amb molt més contingut a partir de la primera setmana de setembre.
Us desitgem unes bones vacances!
L’Equip de Somni Psicologia
