No aguanto els meus pares!
Quina família no té conflictes, punts de vista diferents o simplement un estil de comunicació passiu o agressiu en algunes situacions?
Avui volem explicar-vos que, justament amb el nostre cercle de confiança, és amb qui ens prenem la llibertat d’expressar-nos sense filtre social i que, de vegades, se’ns escapa de les mans. En ocasions, no processem el nostre estil de comunicació amb aquells/es que més estimem. Sembla que, com sabem que mai els perdrem i sempre estaran al nostre costat, no ens contenim a l’hora de verbalitzar qualsevol cosa. En contraposició, sabem que un cop hem actuat malament, el dolor i la sensació del culpa també són intensos.
Parlem doncs dels/de les adolescents i, no tant adolescents…. Cada vegada més, els fills i filles triguen més temps a independitzant-se, tal com està l’economia, el treball, els lloguers, entre d’altres. Així doncs, les filles i fills volen ser independents, encara que continuïn estant a casa dels seus pares. Sembla fàcil, però resulta difícil, ja que si vius a casa dels teus pares saps que ells són l’autoritat i que tu has de seguir les seves normes i no oposar-te als seus límits, però la teva maduresa, la teva personalitat i la teva forma de ser pot ser dispar al que els teus referents creuen, pensen o actuen.
La majoria de vegades els pares i mares només volen facilitar-nos les coses, ensenyar-nos, donar-nos lliçons de vida, atès que han passat per situacions semblants a les nostres i parlen des de l’experiència. Els/les adolescents poden viure-ho de manera molt agressiva perquè sembla que la saviesa de els pares o mares sigui l’única veritat absoluta, quan ells/es no se senten descrits/tes pels arguments dels o les referents.
La vida, la societat, la manera de pensar, de fer, canvia i varia amb el temps i és important, tant per a mares i pares, com per a fills i filles escoltar les versions de cadascú, sense anul·lar la de l’altre. Cal tenir en compte que l’adolescència no és una bona època, més ben dit, és una bona època però gens estable i tranquil·la. I també cal validar que de vegades la parentalitat en l’adolescència pot carregar els teus fills o filles . Moltes preguntes, moltes normes, molts punts de vista, moltes preocupacions, molt control: “Com ha anat el dia?”, “Amb qui has estat?”, “Quan tornes?”, “Què has fet a l’institut?”, “No tens deures?”, “A les 21h a casa”, “em dona igual les notes dels teus companys”, “estàs creant un drama del no res”, “si tu sabessis pel que vaig passar jo…”. Molt angoixant, oi?
I la reacció habitual dels/de les adolescents cap als pares i a les mares: “deixa’m en pau”, “no em preguntis”, “soc l’únic que no pot anar a la festa”, “els pares de Maria són molt millors”, “estic farta de viure amb vosaltres”, “deixeu de controlar-me”, “merda de família”, “no em facis tantes preguntes”, “vindré a l’hora que vulgui”, “tu no pots manar sobre mi, soc major d’edat”, “si soc així és pel que tu m’has ensenyat…” . Entenem que, escoltar això, també ha de ser complicat.
Amb aquesta entrada de blog, volem que sàpiguen tant pares i mares, com fills i filles que no és fàcil cap de les dues parts. Que el millor és negociar, dir que coses ens molesten els uns dels altres, sense alterar-nos i sense ser repetitius, consensuar i tenir un ambient el més tranquil possible.
Esperem que t’hagi semblat interessant!
T’expliquem més coses el dimecres vinent.
L’Equip de Somni Psicologia
