Criança compartida amb els avis i les àvies

Criança compartida amb els avis i les àvies

No és cap secret que, avui dia, part del procés de criança recau, molt sovint, en els avis i les àvies. 

Tot i que, en la majoria dels casos, això és degut a la dificultat en la conciliació familiar, suposa un gran avantatge per al desenvolupament dels nens i les nenes a nivell emocional, cognitiu i social. Tot i així, pot suposar també molts conflictes entre les figures de criança. És a dir, entre els progenitors i els avis o àvies.  

Això tendeix a passar a causa de diverses raons, però les més rellevants són les següents:  

  • Els canvis quant als models de criança entre generacions poden suposar que els avis o àvies no entenguin moltes de les normes imposades pels pares o mares, suposant suggeriments, propostes o, fins i tot, imposicions sobre com fer les tasques de criança.  
  • La dificultat per a invertir els rols d’autoritat en quant a la criança. El rol d’autoritat és una cosa molt complexa i està molt interioritzat. Els avis i les àvies, com a pares/mares dels progenitors, han percebut sempre aquest rol d’autoritat sobre ells i elles, però, en el moment en què aquestes filles o fills es converteixen en mares/pares, adquireixen un rol d’autoritat que hauria de ser major al dels avis i àvies respecte els seus fills i filles, escalant en la piràmide d’autoritat per sobre d’ells/es. Aquesta inversió dels papers pot portar molts conflictes, ja sigui perquè els pares o mares no saben com posar uns certs límits als seus progenitors o perquè aquests no els acceptin venint dels seus propis fills/es. 

Per a que aquest equip de criança funcioni i no posem límits incoherents als infants, la clau recau en la comunicació i el respecte entre pares/mares i avis/àvies.  

Hem d’entendre que aquests dos canvis no només ens afecten a nosaltres i ens generen aquest malestar, sinó que és una cosa mútua i cal comunicar-nos de manera assertiva per a traslladar allò que és important per a nosaltres respectant el que ho és per a ells o elles.  

I per a això, haurem de posar límits molt clars, però també treballar la nostra flexibilitat. Desgraciadament, la criança mai pot recaure únicament en unes mans perquè, malgrat que això satisfaria la nostra necessitat de control, no seria positiu ni per a la nostra pròpia gestió emocional, ni per al desenvolupament dels infants.  

Esperem que us hagi semblat interessant l’article i que pugui ajudar-vos a gestionar la criança compartida amb els avis i les àvies. I si voleu tips o estratègies més concretes, no teniu més que demanar-ho en comentaris i us crearem contingut sobre aquest tema.  

Fins a la setmana que ve!  

 

L’equip de Somni Psicologia 

Estic evitant?

Estic evitant?

Clic. Desbloqueges el telèfon per enèsima vegada en els últims minuts. Entres en una xarxa social i et tires una estona mirant vídeos que no t’interessen especialment, però no saps per què, “et tenen enganxat/da”. A l’estona, t’avorreixes i et poses una sèrie. Mires el capítol mentre xafardeges històries d’instagram de persones que coneixes.  

 

Et sona? Què tal et fa sentir això? I el millor… per què ho fem? 

Totes aquestes activitats aparentment rutinàries, són maneres de segregar dopamina. La dopamina és un neurotransmissor relacionat amb el gaudi o el goig. Així doncs, quan jo miro una sèrie que m’agrada, segrego dopamina. Encara que, el que descrivíem anteriorment no semblava especialment de gaudi, no? Això és perquè també són mecanismes magnífics per a intentar evitar les emocions. Quan sento alguna cosa que no vull sentir, puc fer diverses coses: negar-ho, afrontar-ho o evitar-ho. 

Quan parlem d’evitació emocional, normalment ens plantegem persones que usen l’alcohol o altres drogues per a no sentir, veritat? Però també podem parlar de qualsevol altra conducta portada a l’extrem: estar tot el dia amb el mòbil a la mà, fer moltíssim esport, anar de compres constantment, treballar jornades interminables, jugar a videojocs o a jocs d’atzar, no estar *solx ni un segon, no parar per casa en setmanes…  

  

Aquestes conductes són evitacions (aparentment sofisticades, veritat?); maneres de mantenir-nos ocupats/des per a no connectar amb el que ens està succeint.  

Òbviament això no és positiu per a nosaltres. D’una banda, perquè si no sé què estic sentint, no ho resoldré, de manera que es perpetuarà el problema. D’altra banda, somatitzaré; és a dir, les emocions trobaran maneres d’expressar-se a través del cos. I finalment, potser hauré de sustentar conseqüències negatives derivades de la meva conducta d’evitació (per exemple, problemes econòmics per culpa del joc).  

 

Així doncs, et recomanem que intentis revisar-te, donar-te espais per a processar les teves emocions, connectar amb tu mateix/a, i ser conscient del que està succeint! D’aquesta manera, podràs donar una resposta a les teves necessitats!  

  

Esperem que t’hagi resultat molt interessant! Fins a la setmana que ve!  

  

L’equip de Somni Psicologia 

No entris en les comparacions físiques

No entris en les comparacions físiques

Arriba l’estiu, vestim amb roba més lleugera i el físic de les persones passen a un primer pla.  

Podríem dir que “lamentablement succeeix això” (i ho pensem), però el que sí que sabem és que és una realitat. Ens fixem més en el nostre cos, la seva forma, el seu to de pell, les seves particularitats; que si un granet per aquí, un pèl per allà, una nova piga, cel·lulitis, estries i un sense fi de coses. 

Durant la temporada d’estiu, la gent sol fer més coses socials que en el seu dia a dia habitual i això impulsa  a que puguis comparar-te amb altres cossos. De vegades per reforçar-te o de vegades per castigar-te. Avui dia, el físic es té molt en compte: entre parelles, entre amics o amigues, entre familiars… i cada vegada hi ha més persones amb una autoestima més baixa per culpa de les comparacions irracionals que fem.  

Com hem escoltat milers de vegades, entrar a comparar-vos amb altres persones no ajuda en res, així que us proposem que us accepteu amb les vostres particularitats, que si hi ha alguna cosa que està a les vostres mans per sentir-vos millor i es pot aconseguir mitjançant una constància sana, endavant. Però no t’has de valorar pel teu físic, sinó que és millor procurar valorar-te per la teva forma de ser, pels teus valors i principis fins i tot pel teu caràcter i personalitat. És important estar sa/na físicament i està bé cuidar-se i no deixar-se de banda, però no hem de obligar-nos a canviar i molt menys que la nostra motivació per a canviar sigui per culpa de comparar-nos amb altra gent. Ningú sap la situació personal de cada persona i no hem ni de tenir enveja, ni comparar-nos assíduament.  

No diem que deixar de comparar-se sigui fàcil, però us animem a intentar centrar-vos en vosaltres mateixos/es i no donar-li voltes al cos d’una altra persona, ja que no ens beneficia en res. Accepta’t i, si aquest estiu hi ha algun plan en què et vagis a sentir incomòde pel teu físic, pensa, reflexiona i decideix. Si optes per no anar, estarà bé; i si decideixes anar, també. Però que consti que si vas, vas per gaudir, no per estar incòmode i en bucle! 

Fins la setmana vinent! 

L’equip de Somni Psicologia 

3 errors al explicar què és la família

3 errors al explicar què és la família

Avui és el dia Internacional de l’Orgull LGBTIQ+ i volem aprofitar per a parlar de tres errors molt comuns que cometem en explicar què és una família als infants i que podrien ser la base dels seus constructes cognitius respecte les identitats sexuals, de gènere i/o les orientacions sexuals.  

Sí, sembla mentida, però la forma com introduïm en la primera infància un concepte tan senzill com és la família, pot ser un estímul més que influeixi a la construcció de la seva forma de pensar.  

Si ens basem en el model constructivista de l’aprenentatge, el coneixement s’adquireix a través d’un conjunt d’estímuls que anem percebent al llarg dels anys i que ens permet anar modulant una petita idea inicial, per a anar fent-la créixer i desenvolupar-se, fins a convertir-se en formes de pensar en l’adolescència i l’edat adulta.  

Seguint aquest model psicològic, una idea creada en la primera infància que estableix que la família sempre consta d’un pare, una mare i uns fills o filles, estableix una base que podrà desenvolupar moltes altres idees associades.  

Encara que, evidentment, per a que aquesta persona desenvolupi la seva identitat convertint-se en homòfoba, necessitarà molts altres estímuls que l’ajudin a anar construint aquestes idees i aquesta identitat. Però avui ens centrarem en aquest primer concepte: La descripció del concepte de família. 

Són molt habituals tres errors:  

  • Descriure el concepte de família partint del gènere dels progenitors  
  • Basar-nos exclusivament en el procés genètic  
  • Excloure la descripció del vincle emocional de la família  

Són errors perquè impliquen la necessitat d’unes identitats sexuals i de gènere molt específiques i una orientació sexual molt concreta per a poder tenir fills/es com a objectiu únic de la família. I això suposa unes pressions socials imposades des de la primera infància per a definir la identitat de gènere corresponent a la teva identitat sexual i una orientació sexual “adequada” per a poder tenir descendència.  

Si no hi ha altres estímuls que reforcin aquestes idees, desapareixeran amb el temps. Però què passa si van rebent una vegada i una altra estímuls que dicten que aquests paràmetres són els “correctes”?  

Probablement, mentre tot segueixi aquests principis, no hi haurà problema, però si no s’identifica a si mateix/a dins aquest constructe o veu a algú que no el compleix, apareixerà una distorsió cognitiva que li generarà malestar en major o en menor mesura.  

Esperem que us hagi semblat interessant l’article i que pugui ser útil per a modelar la forma com descrivim la família als nens i nenes, reduint-los la pressió social amb la que nosaltres hem crescut.  

Fins a la setmana que ve!  

L’Equip de Somni Psicologia 

Inatenció: el/la meu/va nen/a té TDAH?

Inatenció: el/la meu/va nen/a té TDAH?

 

La inatenció fa referència a la reducció de la capacitat per a dirigir o focalitzar l’atenció en un estímul determinat. Això suposa una dificultat per a mantenir la concentració en tasques i pot suposar un elevat nombre de distraccions per a les persones que la pateixen.  

Aquest repte pot aparèixer en qualsevol tipus de persona, independentment del gènere o l’edat, però, si bé és cert que és molt freqüent sentir parlar sobre el Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH), la inatenció pot anar molt més allà d’aquest diagnòstic.  

De fet, l’atenció, com tota habilitat o procés cognitiu, pot observar-se en major o menor mesura en cadascuna de les seves diferents funcions, i és molt important comprendre-la en la seva globalitat abans de poder treure conclusions errònies que ens portin a un diagnòstic equívoc d’un menor.  

L’atenció engloba diferents habilitats específiques, o tipologies, molt diferents entre si:  

  • Atenció sostinguda: Permet que ens centrem en un únic objecte al llarg del temps.  
  • Atenció selectiva: Ens permet centrar-nos en un estímul determinat i ignorar aquells estímuls distractors que poden dificultar la percepció de l’estímul triat.  
  • Atenció dividida: És l’habilitat d’atendre més d’un estímul al mateix temps, permetent-nos realitzar més d’una tasca a la vegada.  

El control atencional ens permet gestionar aquests tipus d’atenció i, per tant, dur a terme tot tipus de tasques del dia a dia, ja que és l’encarregat de discriminar els estímuls i processar únicament aquella informació que realment és important per a la persona.  

Així doncs, la inatenció pot tenir conseqüències greus en la vida quotidiana. Les persones que la pateixen poden mostrar dificultat per a completar tasques, retenir informació important o seguir instruccions. Això suposa un impacte en el rendiment escolar, laboral i en la vida personal.  

Però, si no és exclusiu de nens i nenes amb Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat, com podem diferenciar als menors amb inatenció d’aquells que podrien patir aquest diagnòstic?  

La resposta és senzilla, acudint a un/a professional. La inatenció es pot treballar i observem una evolució molt positiva en aquest aspecte gràcies a l’entrenament de les funcions executives. Però aquest procés terapèutic distarà molt en funció de la causa de la inatenció.  

Una bona exploració diagnòstica serà la clau per a veure si la inatenció deriva de la simptomatologia del TDAH, de la baixa motivació per la tasca, de l’estat emocional o de factors ambientals que puguem modificar.  

En qualsevol dels casos, existeixen estratègies específiques a través de la teràpia cognitiu-conductual que podran ser de gran benefici per al nen o la nena, ajudant-nos a identificar i canviar patrons de pensament, emoció i conducta que estan contribuint a la inatenció. I, només en cas que fos necessari, sempre podrem derivar a psiquiatria per a que es valorés detingudament si la medicació pot ajudar en el seu cas.  

Esperem que us hagi semblat interessant l’article i que pugui ser útil per a poder comprendre i ajudar a molts nens, nenes, adolescents i persones adultes que, sense necessitat de patir un diagnòstic concret, puguin mostrar inatenció en el seu dia a dia.  

Fins a la setmana que ve!  

L’Equip de Somni Psicologia 

Hola, ¿ te puedo ayudar?