EL NOSTRE BLOG, Infantil, Relaciones Sociales
Avui volem facilitar-vos diversos recursos TIC per a nens i nenes amb TEA. Com ja sabreu, atès que escrivim molt sobre això, el Trastorn de l’Espectre de l’Autisme és molt ampli i hi ha molts tipus de perfils, alguns més similars i d’altres més diferents entre ells. Us oferim eines tant per estimular i ampliar llenguatge, com per treballar diferents situacions socials juntament amb la identificació emocional, així com jocs interactius per treballar diverses dificultats d’una manera divertida.
Comencem!
- Pictotraductor: és una pàgina web que converteix les paraules en pictogrames. A més, també les verbalitza a través d’àudio. D’aquesta manera podem obtenir aquells pictogrames que ens facilitin la comunicació amb els/les nostres/es peques.
- El sonido de la hierba al crecer: és una pàgina web amb un munt de recursos, per a diferents perfils, diferents edats i per treballar diferents dificultats. Trobarem tant històries socials, com pictogrames i contes per reeducar alguns aspectes. També jocs que es poden imprimir per poder jugar físicament, tots ells gratuïts. Trobem també testimonis i milers de recursos súper útils per treballar situacions força comuns amb les quals moltes persones amb TEA es troben.
- Soyvisual: és un sistema de comunicació augmentativa i compta amb una aplicació per poder fer exercicis pràctics. Funciona molt bé per a nens i nenes que no identifiquen encara els pictogrames i estan fent la transacció del real als pictos.
- Dia a dia: és un recurs que et deixa anotar les activitats diàries i guardar-les, per poder tenir organitzat el dia i anticipar possibles imprevistos. Promou l’orientació temporal-espacial, poden realitzar-lo els nens o nenes de manera autònoma, o amb l’ajuda dels seus referents.
- Iseqüències: un súper recurs per treballar i fomentar habilitats socials i identificació emocional.
- Sígueme: una aplicació per millorar processos cognitius-visuals i perceptius-visuals, amb l’objectiu d’estimular l’adquisició de paraules a través de diferents materials audiovisuals.
- Look at Me: un joc magnífic, basat en diferents missions, amb l’objectiu de promoure, entendre i detectar les emocions d’altres persones. Utilitza un sistema de punts per mantenir a tots/es els nens i nenes motivats.
- ARASAAC: un dels recursos més utilitzats i protagonistes en la història de l’Autisme, es tracta d’un recurs de comunicació augmentativa i alternativa que ofereix moltíssims pictogrames.
Hi ha una gran quantitat de pàgines web i aplicacions que ens poden ajudar a fomentar el llenguatge, les habilitats socials, el reconeixement emocional, la imitació, la lectura, escriptura, la interacció amb els altres i totes elles d’una manera divertida i atractiva.
Si voleu més recursos no dubteu en escriviu-ho en comentaris i així ho farem! Fins dimecres vinent! Feliç setmana!
L’equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Infantil, Reeducación
Tots i totes en algun moment hem viscut de primera mà una rabieta, ja sigui una pròpia quan érem peques en algun moment de ràbia o frustració, o bé una aliena d’algun nen o nena del nostre entorn.
I és que les rabietes són una cosa normal, una manera que tenen els infants per a fer-nos saber que no estan conformes amb alguna cosa, que alguna cosa no els agrada o que es senten disgustats. Les rabietes són una cosa adaptativa que, a poc a poc i amb el temps, aprendran a gestionar, adquirint les eines per a expressar aquesta disconformitat d’altres maneres.
Però, què passa quan aquestes rabietes van acompanyades d’agressivitat, ja sigui cap a un mateix o cap a una altra persona?
Aquests moments generen en els adults y adultes emocions complexes i generalment desagradables, i tendim a voler parar al més aviat possible aquesta conducta i acabar amb aquesta situació que ens genera molt malestar.
Què podem fer davant aquesta mena de situacions?
En primer lloc, posar el focus en totes dues parts. No sols en el que està dient o fent el nen o nena, sinó també posar el focus en nosaltres, és a dir, plantejar què m’està generant a mi com adult/a aquesta situació. Perquè moltes vegades allò que jo estic sentint en aquest moment, influirà en la manera que actuaré davant aquesta situació.
És important que, tot i que aquesta situació ens generi emocions desagradables, mostrem neutralitat i seguretat a l’hora d’actuar, i que tot allò que ens pugui estar afectant a com estem vivint aquesta situació (cansament, frustració, aclaparament…) no ens afecti en la gestió de la situació.
Una vegada controlades les nostres emocions, hem de procedir a garantir la seguretat del nen o nena, en el cas d’autoagressions, o de l’altre infant, en el cas d’agressions alienes. Com fem això? Marcant un límit clar i físic per a finalitzar aquesta agressió. El nen o nena en aquest moment no està sent capaç de controlar les seves emocions, per la qual cosa necessita que nosaltres siguem aquest control que no està podent exercir.
Una vegada finalitzada i controlada l’agressió és el moment de preguntar-nos, què pot haver originat aquesta conducta? Recalquem que no li preguntem al nen, sinó a nosaltres mateixos/es. I és que, en aquest moment de pic emocional, el nen o nena no podrà raonar, no estarà obert a escoltar-nos ni a comunicar, per la qual cosa intentar indagar o debatre amb ell/a en aquest moment serà inútil, igual que intentar fer-li un discurs respecte a l’agressió.
Així que el que farem és, mitjançant el context i el que ha pogut succeir abans de l’agressió, intentar esbrinar què creiem que pot estar passant i què pot haver-li fet reaccionar així.
Mentre pensem què pot haver passat, la nostra resposta serà mantenir-nos a prop, és a dir, físicament disponibles, deixant-li espai a l’infant per a que a poc a poc la intensitat de la seva emoció disminueixi i estigui preparat/da per a comunicar-se amb nosaltres.
Cal tenir en compte que hi ha infants que podran relaxar-se i baixar la intensitat de la seva emoció de manera autònoma, mentre que hi ha d’altres que necessitaran més del nostre acompanyament. Però hem de recordar que en aquest moment no l’estem educant respecte al conflicte que acabem de viure, sinó que estem acompanyant la gestió de l’emoció per a poder gestionar-ho amb molta més calma.
Durant aquest procés, podem oferir al nen o nena una mostra d’afecte o contacte, per si pot ajudar-lo/la. I és que, tot i que més endavant haurem d’educar sobre la conducta que acaba de realitzar, ara pot necessitar d’aquesta abraçada o d’aquesta mostra d’afecte per a regular-se i per a ajudar a calmar-se i fer-lo o fer-la sentir estimat/da i acompanyat/da: “estima’m quan menys m’ho mereixi, perquè serà quan més ho necessiti”.
Quan ens trobem en el punt en el qual el nen o nena ha pogut regular la intensitat de la seva emoció, podem passar a validar-la. És important ajudar a posar paraules a allò que ha passat i que ha sentit, però sobretot que se senti comprès o compresa: “T’ha fet enfadar molt que et traguessin la teva joguina, veritat?”. En aquest procés hem d’intentar empatitzar i connectar, des de la seva perspectiva, amb allò que ens està explicant per a ajudar a expressar-ho, encara que no estiguem d’acord amb el que ha dit o ha fet.
I després de tot aquest procés, arribem al punt final: educar. I és que en aquest moment les seves revolucions i intensitat emocional han baixat i és un bon moment per a parlar sobre el que ha passat, les seves conductes, alternatives a aquest comportament, les emocions dels altres, solucions una vegada ha realitzat la conducta…
Finalment, una vegada tancat tot l’anterior, és un bon punt per a parlar amb ell o ella sobre les conseqüències que tindrà aquesta agressió, establint uns límits i conseqüències clars.
Esperem que l’article us hagi resultat interessant, tornem la setmana que ve!
L’Equip de Somni Psicologia
Àmbit laboral, Ansietat, Autocura, EL NOSTRE BLOG, Funcions executives, Organització, Prioritats, Reeducación
Avui us parlarem sobre com ens podem organitzar, i us facilitarem alguns tips per a fer-ho!
Actualment i, donada la societat actual, tenim poc temps per a nosaltres mateixos/es. Això fa que sempre anem corrent d’un costat a l’altre, i que estiguem pensant de manera freqüent si se’ns oblida alguna cosa o si estem fent tot allò que tenim al nostre cap.
És important saber prioritzar, delegar, calendaritzar i evitar certes tasques, per mantenir una organització i estar més tranquils/es durant el dia o les setmanes.
Hi ha gent que l’organització se li dona molt bé i els és funcional; i hi ha altres persones que conceben organitzar-se com una pèrdua de temps. Bé sigui perquè després no segueixen l’organització establerta, o perquè perden minuts per culpa de planificar-se. Hi ha maneres i maneres d’organització, però el més important és saber què prioritzar segons el teu dia a dia i les teves responsabilitats vitals.
Avui us proposem una taula que potser ja coneixeu atesa la seva practicitat o la seva pertinent explicació que potser el/la vostre/a psicòleg/a de confiança us hagi brindat.
És important fer una llista amb totes les tasques que cal fer, encara que algunes d’elles no siguin de feina o estudis. Apuntem tot allò que al nostre cap tenim pensat fer, que pot ser que sigui de lleure, espai personal, entre d’altres. Un cop tinguem la llista, hem d’anar analitzant si aquestes tasques són urgents, no urgents, importants o no importants, per saber on aniria cadascuna i així veure com poder tenir temps per a tot o si necessitem delegar o triar entre algunes. A continuació es mostra la taula per a què ho podeu fer d’una manera fàcil i sense perdre gaire temps. Cada quadrant té el seu objectiu, que indica què cal fer amb la tasca i quanta prioritat hem de donar-li.
| |
TASCA URGENT
|
TASCA NO URGENT
|
|
TASCA IMPORTANT
|
PRIORITZAR
|
CALENDARITZAR |
|
TASCA NO IMPORTANT |
DELEGAR |
EVITAR
|
Esperem que us serveixi el recurs facilitat i que, si el poseu a la pràctica, ens comenteu com us ha anat! Ens veiem el proper dimecres!
L’Equip Somni Psicologia
Comunicació, EL NOSTRE BLOG, Emocions, Gestió Emocional, Infantil, Mecanisme de defensa, Mentides, Parentalitat, Reeducación, Reeducación
No ens enganyem, tot i que les mentides estan molt mal vistes, són un mecanisme adaptatiu que ens ajuda a relacionar-nos socialment en moltes ocasions. Ens permeten integrar-nos en grups socials, defensar-nos davant possibles conseqüències aversives i a aconseguir alguns objectius propis, al mateix temps que ens eviten molts conflictes socials.
Tot i així, el seu bon ús és molt complicat i, sovint, ens porta a patir molts conflictes associats a elles a causa de la falta de confiança que generen al ser descobertes.
Tots i totes diem mentides a vegades, i intentem viure trampejant els moments en què aquestes poden portar-nos directes a la desgràcia. Però quan altres persones ens menteixen, sentim que la nostra relació es veu minvada.
I què passa si qui et menteix és el teu propi fill o la teva pròpia filla?
En aquests casos podem arribar a sentir que el nostre vincle, aquest tan important que portem cuidant des de fa tant temps i que vivim amb tanta intimitat i afecte, es trenca.
No obstant això, és totalment natural que els nens i nenes d’entre 5 i 6 anys comencin a dir mentides per a explorar, deguda la necessitat de donar resposta a les situacions socials que esmentàvem anteriorment.
De fet, els infants no menteixen perquè sigui divertit dir mentides, sinó perquè hi ha una situació que han de gestionar, igual que ens passa a les persones adultes. L’única diferència és que, a través dels anys, aprenem moltes eines que ens ensenyen a resoldre les situacions sense necessitat de recórrer a les perilloses mentides, i els teus fills/es encara no les tenen.
Llavors hem de deixar que menteixin o hem de renyar-los?
Si bé és cert que hem d’actuar davant una situació així, és important no reaccionar d’una forma desproporcionada davant les mentides. Hem d’intentar mantenir-nos calmats/ades i establir un espai de comunicació segur per a ell o per a ella.
Els objectius que hauríem d’intentar aconseguir són:
- Comprendre què l’ha portat a mentir i validar les emocions que l’ha dut a això. Normalment, les mentides sempre van lligades a emocions desagradables i, possiblement, malgrat haver fet alguna cosa malament, la causa ha estat un possible malestar.
- Poder expressar com ens sentim davant la seva mentida i quines conseqüències pot tenir que ho faci de manera recurrent.
- Proporcionar estratègies alternatives per a aconseguir allò que necessitava sense haver de recórrer a les mentides. Així, li facilitarem el treball en un futur i no necessitarà mentir.
Si us fixeu, mantenim la tècnica del sandvitx de la qual tant us hem parlat per a ser assertius/ves amb els nens i les nenes (comentari agradable, desagradable i agradable de nou).
Esperem que us hagi semblat interessant l’article i que pugui ser útil per a ajudar als i les nenes en la seva gestió de les relacions socials, al mateix temps que facilitar la comunicació en família.
Fins a la setmana que ve!
L’Equip de Somni Psicologia
Assertivitat, Autocura, Autoestima, Comunicació, EL NOSTRE BLOG, Emociones, Emociones, Emocions, Empatía, Expressió, Gestió Emocional, Responsabilitat afectiva
De fa un temps cap aquí, el concepte de la responsabilitat afectiva s’ha posat molt de moda. Moltes persones parlen de la importància de la responsabilitat afectiva, però sembla que només es parla en el context de relacions sentimentals. És l’únic tipus de relació en que és important?
Recordem primer què és la responsabilitat afectiva. Aquesta es defineix com la consciència de que les nostres accions tindran conseqüències a nivell emocional per a l’altre persona, de manera que ens esforcem en mostrar escolta, cura i respecte. És a dir, si jo li dic a algú “no vull saber res de tu”, li pot generar una emoció de tristesa i sensació de rebuig molt més intensa que si li expresso “sento que no encaixem”. No, no estem mentint, ja que el missatge de fons és el mateix (tu i jo no quallem!), però les formes importen! De la manera en que diem les nostres opinions o intencions pot afectar a l’altra persona.
Aquesta responsabilitat afectiva també s’emmarca en quant a la importància de ser sincer/es. Ens referim a que, si jo no tinc intencions d’anar, per exemple, a la teva graduació, donar-te llargues no és responsable afectivament. En canvi, expressar-te que no hi aniré perquè sento que no ho puc sostenir, o que necessito aquell temps per a invertir-lo en una altra cosa (com pot ser l’autocura) és responsable afectivament.
Com probablement ja hauràs deduït, estimat/da lector/a, la responsabilitat afectiva és (o hauria de ser) present en totes les relacions que tinguem: romàntiques, laborals, familiars i socials.
Però avui volem reivindicar que ser responsable afectivament no afecta únicament a les relacions amb les altres persones, sinó també amb un/a mateix/a. A què ens referim?
A que si jo, per exemple, tinc una relació amb una persona en una situació complexa i em dedico a cuidar-la i respectar-la per sobre de tot; sí, estic sent responsable afectivament amb ella, però no amb mi mateix/a. Si no escolto el que necessito, vull o puc sostenir, i prioritzo el benestar de l’altra persona envers al meu, realment estic sent molt poc responsable afectivament amb mi mateix/a.
I per què és important? Òbviament, quan parlem de la responsabilitat cap a l’altra persona queda palès que les conseqüències de no ser-ho poden ser el rebuig social, conflictes socials, soledat,… Però quan es tracta cap a nosaltres mateixos/es, els efectes no són tant visibles malgrat ser igualment importants. Ens influencia a nivell d’autoestima, que disminueix perquè ens considerem menys importants que la resta; a nivell anímic, perquè ens desgasta, lo qual ens pot provocar estats d’ànim d’irritabilitat i ira; i finalment a nivell social, perquè podem acabar culpant a la resta del nostre malestar.
Per tant, tinguem present que cuidar, respectar, escoltar i vetllar pel benestar, ha de ser quelcom important a dur a terme cap a tothom, incloent-nos a nosaltres!
Esperem que t’hagi resultat interessant, i ens veiem el dimecres vinent!
L’equip de Somni Psicologia
