Adolescencia, Àmbit laboral, Assertivitat, Companyerisme, Comunicació, Concentració, EL NOSTRE BLOG, Emocions, Expectatives, Funcions executives, Gestió Emocional, Intel·ligència, Organització, Relaciones Sociales, Relaciones Sociales, Relacions Socials
Has sentit a parlar alguna vegada dels escape room? És una forma d’entreteniment que s’ha donat molt a conèixer en els últims anys.
Els primers van ser duts a terme per enginyers de Silicon Valley, que van crear un joc de escape room basat en les novel·les de Agatha Christie l’any 2006, i a poc a poc van anar expandint-se i arribant a la resta del món, convertint-se en una de les formes d’entreteniment per excel·lència.
Es tracta d’un joc físic i mental en equip, que consisteix a aconseguir escapar d’una habitació, ambientada i amb una temàtica coneguda prèviament, resolent enigmes, endevinalles, misteris i superant tota classe de proves. L’estar tancat en una habitació pot no ser literal, perquè existeixen alguns que poden transportar-se d’un lloc a un altre i fins i tot que es fan en línia, i que requeriran molt més de la nostra imaginació per a l’ambientació.
Una de les claus d’un escape room, és que existeix un límit de temps per a aconseguir sortir de l’habitació, per la qual cosa la rapidesa i l’adrenalina es converteixen en dos factors clau en aquesta activitat.
A més d’un moment de diversió i d’oci, realitzar escape rooms ens aporta molts altres beneficis com:
1. Estimulació Cognitiva: En resoldre enigmes i tenir un temps determinat, augmentem la nostra concentració i focalitzem molt més la nostra atenció. A més, havent de retenir informació al llarg d’aquests exercitem la nostra memòria gairebé sense adonar-nos.
2. Desconnectar de la rutina: Concentrar-nos en allò que estem fent, i no tenir elements distractors com a telèfons mòbils, ens permet oblidar-nos per un temps de la realitat de fora, les nostres obligacions, preocupacions, i centrar-nos només en allò que estem fent.
3. Treballar sota pressió: Com hem dit anteriorment, l’adrenalina juga un paper clau en aquesta mena d’activitats, per la qual cosa haurem d’aprendre a controlar la pressió i els nervis, per a aconseguir organitzar-nos, resoldre les diferents proves i aconseguir mantenir la calma per a ser el més eficients possible malgrat la pressió.
4. Desenvolupar la resiliència: És d’esperar que no tot ens sortirà sempre a la primera, que cometrem errors i que haurem d’intentar diverses vegades una mateixa cosa fins a aconseguir-la. Perseverar en allò que intentem resoldre ens permetrà desenvolupar i fomentar la nostra capacitat de resiliència.
5. Millorar l’autoestima: Ser capaços i capaces de resoldre un enigma, superar una prova, ajudar a l’equip, etc. ens fa sentir millor amb nosaltres mateixos/es i valorar-nos molt més. A més, en els escape room podem sentir que les nostres habilitats són reconegudes i imprescindibles perquè tot l’equip aconsegueixi escapar.
6. Treballar l’atenció: En la majoria de escape room ens trobem amb molts estímuls alhora, per la qual cosa en ells treballarem la nostra atenció, intentat focalitzar-la en allò que ens interessa en aquest moment i evitant distreure’ns amb altres estímuls. A més, haurem de mantenir l’atenció durant un període llarg de temps, per la qual cosa alhora estarem estimulant la nostra atenció sostinguda.
7. Treballar en equip i cooperar: En un escape room el treball en equip és la clau de l’èxit, per la qual cosa haurem de comunicar-nos de manera assertiva, interactuar en tot moment amb una bona comunicació, organitzar-nos entre nosaltres, prendre decisions, defensar els nostres punts de vista, empatitzar amb els altres companys/es, etc. L’adrenalina a vegades ens pot jugar males passades i fer que la nostra comunicació no sigui l’adequada, per la qual cosa podem aprofitar per a intentar comunicar-nos de manera assertiva en tot moment, malgrat la pressió.
Esperem que l’article us hagi semblat interessant i us animem a explicar-nos les vostres experiències amb els escape room!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Parentalidad
La notícia de l’arribada d’un nen o una nena a les nostres vides porta al seu torn una motxilla enorme d’emocions i sensacions que ens acompanyaran al llarg de tota la maternitat/paternitat: alegria, cansament, por, felicitat, preocupació, calma, frustració…
I amb tota aquesta muntanya russa emocional, també és inevitable que apareguin les expectatives: com serà la seva personalitat, quines habilitats tindrà, quines coses li agradaran, etc.
I és que les expectatives no són més que les creences que s’originen de manera conscient o no, sobre les capacitats i destreses que, en aquest cas, té o tindrà el/la nostre/a fill/a.
Com dèiem, és impossible no generar aquestes expectatives com a pares o mares, ja que provenen de la nostra creença de què és bo o què és dolent, o de les nostres pròpies experiències durant la nostra infància, de com ens hagués agradat ser a nosaltres, etc. Però poden tenir algun efecte aquestes en els/les nostres fills/es?
Si aquestes expectatives de com han de ser els nostres fills i filles, o com ens agradaria que fossin difereixen de la realitat, la qual cosa sol passar en la majoria dels casos, poden arribar a generar-nos conflictes, tant a ells i elles com a nosaltres.
I és que l’autoestima dels nens i nenes es forma, en part, per les opinions que perceben i escolten en el seu entorn, especialment per aquelles persones que són importants per a ells i elles. És inevitable que com adults i adultes, encara que sigui de manera inconscient, transmetem amb els nostres gestos, accions i paraules aquestes expectatives que tenim en ells/es i, quan aquestes no es compleixen, ens sentim frustrats i frustrades i els nens i nenes, per part seva, descoratjats/des.
La majoria de les vegades ens centrem tant en aquestes expectatives que nosaltres hem creat, i en si es compleixen o no, que no som capaços/ces de veure realment qui és el nostre fill o la nostra filla, com és, i quines són les seves fortaleses i habilitats. És a dir, ens estem perdent realment el poder conèixer i descobrir qui és ell o ella realment, i ajudar-lo/la a complir les seves pròpies metes, les seves pròpies expectatives i la seva pròpia personalitat.
D’altra banda, el nen o nena que viu completament envoltat d’expectatives, li serà molt complicat desenvolupar la seva pròpia personalitat, i li costarà marcar-se les seves pròpies metes i objectius, ja que intentarà en la majoria dels casos, complir amb això que s’espera constantment d’ell o ella.
I en què pot derivar això? Doncs en nens i nenes desalentats i amb una molt baixa autoestima, ja que acabaran percebent que el que es busca no és que siguin com realment són, sinó com s’espera que siguin. Com és impossible complir amb totes les expectatives, probablement sentiran que, facin el que facin, mai serà suficient.
Així que us animem a intentar desprendre-us de totes aquestes expectatives i descobrir qui és i com és aquesta personeta que teniu davant, per a ajudar a potenciar les seves habilitats, les seves fortaleses i complir els seus propis somnis i metes.
Esperem que us hagi agradat l’article, fins a la setmana que ve!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Parentalidad
Durant l’adolescència hi ha molts canvis: físics, mentals, d’amistats, valors, entre d’altres. Tot canvia i és bastant intens, ja que desenvolupen emocions i sentiments que mai abans havien tingut. Els i les adolescents deixen de ser tan dependents dels seus referents i comencen a buscar llibertat i independència per a moltes de les seves activitats, idees o decisions.
Des de Somni Psicologia, recomanem que els referents tinguin en compte aquesta etapa, que no és fàcil i, procurin ser pares i/o mares accessibles, i també limitants. Què fàcil sona dir-ho, veritat?
El que per a unx adultx pot sonar absurd, per a unx adolescent pot ser una cosa molt important i que li comporti emocions intenses i difícils de controlar. Treure importància a les seves emocions no farà que la gestió emocional sigui millor, sinó tot el contrari; qualsevol adolescent es dispararà més i encara se sentirà menys entès/a i més inestable emocionalment. A més, moltíssims/es adolescents es caracteritzen pel seu passotisme, però altres es poden sentir molt culpables si els seus referents els hi diuen que la situació emocional que està vivint “no és per a tant”.
Així doncs, amb l’entrada de blog d’avui volem donar-vos alguns tips per ajudar a els/les vostres adolescents en situacions emocionals intenses:
– Valida-li l’emoció: “entenc que et sentis…”.
– Mostra’t accessible i denota confiança per a que es pugui dirigir a tu quan es trobi en un estat intens o inestable.
– Hi ha certs límits necessaris per a què el seu marge d’error sigui menor i pugui seguir una bona guia.
– Interessa’t pel seu estat emocional, però no facis preguntes com si d’un interrogatori es tractés. Intenta’t fixar en la seva expressió per si s’està sentint pressionat/da o agobiat/da.
– Intenta pensar per què per a tu no és gaire important el que ell o ella està vivint com a súper important. Potser no tenen experiència en aquest tipus de situacions.
– Ofereix consells, però no en forma d’obligació o renyat.
Esperem que us serveixin i us puguin també restar culpabilitat o angoixa per la dificultat d’arribar a ells/es. Fins el proper dimecres!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Gestión Emocional
Quantes vegades has sentit que havies de ser perfecte? Que havies de ser el/la millor amic/ga, millor fill/a, millor germà/na, millor parella, millor treballador/a… millor tot? I ho has aconseguit?
Quan mirem les xarxes socials, sembla que tothom té una vida perfecta. Que s’estima molt amb la seva parella, que està molt guapx i feliç; que la família l’adora, la feina li va estupenda, i fins i tot les seves mascotes són més mones que les teves. I tu? Doncs agafes, i comences amb un discurs intern del que “hauries” de fer, amb càstigs associats com “tu no vals” o “no ho estàs fent suficientment bé”. Potser, fins i tot, et preguntes com nassos s’ho fan.
I arribes al punt en el que tot es fa bola, perquè no pots ser sempre el/la millor en tot, ni despuntar en tots els àmbits. Disculpa’ns per fer-te aquesta revelació, però és cert. Perquè, saps què passa? Que no s’ho fan. Que òbviament tenen alts i baixos; que a vegades no arriben a la feina o tenen discussions amb la seva millor amiga. Perquè no podem ser perfectes.
Per què volem ser-ho? Cada persona tindrà la seva motivació, però una de les més comuns és ser acceptat/da. Si sóc perfecte, em valoraran i m’estimaran: els meus pares, les meves amistats, la parella, a la feina, a les activitats d’oci. Ser admirat/da segur que ens durà a ser acceptat/da.
Però la contraposició a tot això és el plantejament de que, si fallo, penso que ja no m’estimen. Que ja no em volen. I per tant, no em puc permetre fallar. I em pressiono, m’obligo, em sobre-exigeixo, fins a nivells de potser caure malalt/a. Hi ha qui, fins i tot, es maltracta per haver emmalaltit. Què frustrant ha de ser, no? I quina ansietat més intensa al intentar controlar-ho tot, quan no és viable.
Així doncs, avui reivindiquem el nostre dret a ser imperfectes! A fer quelcom no tant bé, o a mitges, o que potser ens costi. A equivocar-nos com a base del nostre aprenentatge. A millorar en diferents aspectes de la nostra vida al ritme que podem sostenir. I, sobretot, a no arribar a tot.
Si fem això, us assegurem que tindrem una vida igual d’imperfecte, però molt més amable, tranquil·la i justa cap a nosaltres mateixes i mateixos. I amb menys ansietats!
Esperem que sigueu molt imperfectes i que tingueu un molt bon dia! Fins dimecres vinent!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Infantil, Reeducación
Tots i totes en algun moment hem viscut de primera mà una rabieta, ja sigui una pròpia quan érem peques en algun moment de ràbia o frustració, o bé una aliena d’algun nen o nena del nostre entorn.
I és que les rabietes són una cosa normal, una manera que tenen els infants per a fer-nos saber que no estan conformes amb alguna cosa, que alguna cosa no els agrada o que es senten disgustats. Les rabietes són una cosa adaptativa que, a poc a poc i amb el temps, aprendran a gestionar, adquirint les eines per a expressar aquesta disconformitat d’altres maneres.
Però, què passa quan aquestes rabietes van acompanyades d’agressivitat, ja sigui cap a un mateix o cap a una altra persona?
Aquests moments generen en els adults y adultes emocions complexes i generalment desagradables, i tendim a voler parar al més aviat possible aquesta conducta i acabar amb aquesta situació que ens genera molt malestar.
Què podem fer davant aquesta mena de situacions?
En primer lloc, posar el focus en totes dues parts. No sols en el que està dient o fent el nen o nena, sinó també posar el focus en nosaltres, és a dir, plantejar què m’està generant a mi com adult/a aquesta situació. Perquè moltes vegades allò que jo estic sentint en aquest moment, influirà en la manera que actuaré davant aquesta situació.
És important que, tot i que aquesta situació ens generi emocions desagradables, mostrem neutralitat i seguretat a l’hora d’actuar, i que tot allò que ens pugui estar afectant a com estem vivint aquesta situació (cansament, frustració, aclaparament…) no ens afecti en la gestió de la situació.
Una vegada controlades les nostres emocions, hem de procedir a garantir la seguretat del nen o nena, en el cas d’autoagressions, o de l’altre infant, en el cas d’agressions alienes. Com fem això? Marcant un límit clar i físic per a finalitzar aquesta agressió. El nen o nena en aquest moment no està sent capaç de controlar les seves emocions, per la qual cosa necessita que nosaltres siguem aquest control que no està podent exercir.
Una vegada finalitzada i controlada l’agressió és el moment de preguntar-nos, què pot haver originat aquesta conducta? Recalquem que no li preguntem al nen, sinó a nosaltres mateixos/es. I és que, en aquest moment de pic emocional, el nen o nena no podrà raonar, no estarà obert a escoltar-nos ni a comunicar, per la qual cosa intentar indagar o debatre amb ell/a en aquest moment serà inútil, igual que intentar fer-li un discurs respecte a l’agressió.
Així que el que farem és, mitjançant el context i el que ha pogut succeir abans de l’agressió, intentar esbrinar què creiem que pot estar passant i què pot haver-li fet reaccionar així.
Mentre pensem què pot haver passat, la nostra resposta serà mantenir-nos a prop, és a dir, físicament disponibles, deixant-li espai a l’infant per a que a poc a poc la intensitat de la seva emoció disminueixi i estigui preparat/da per a comunicar-se amb nosaltres.
Cal tenir en compte que hi ha infants que podran relaxar-se i baixar la intensitat de la seva emoció de manera autònoma, mentre que hi ha d’altres que necessitaran més del nostre acompanyament. Però hem de recordar que en aquest moment no l’estem educant respecte al conflicte que acabem de viure, sinó que estem acompanyant la gestió de l’emoció per a poder gestionar-ho amb molta més calma.
Durant aquest procés, podem oferir al nen o nena una mostra d’afecte o contacte, per si pot ajudar-lo/la. I és que, tot i que més endavant haurem d’educar sobre la conducta que acaba de realitzar, ara pot necessitar d’aquesta abraçada o d’aquesta mostra d’afecte per a regular-se i per a ajudar a calmar-se i fer-lo o fer-la sentir estimat/da i acompanyat/da: “estima’m quan menys m’ho mereixi, perquè serà quan més ho necessiti”.
Quan ens trobem en el punt en el qual el nen o nena ha pogut regular la intensitat de la seva emoció, podem passar a validar-la. És important ajudar a posar paraules a allò que ha passat i que ha sentit, però sobretot que se senti comprès o compresa: “T’ha fet enfadar molt que et traguessin la teva joguina, veritat?”. En aquest procés hem d’intentar empatitzar i connectar, des de la seva perspectiva, amb allò que ens està explicant per a ajudar a expressar-ho, encara que no estiguem d’acord amb el que ha dit o ha fet.
I després de tot aquest procés, arribem al punt final: educar. I és que en aquest moment les seves revolucions i intensitat emocional han baixat i és un bon moment per a parlar sobre el que ha passat, les seves conductes, alternatives a aquest comportament, les emocions dels altres, solucions una vegada ha realitzat la conducta…
Finalment, una vegada tancat tot l’anterior, és un bon punt per a parlar amb ell o ella sobre les conseqüències que tindrà aquesta agressió, establint uns límits i conseqüències clars.
Esperem que l’article us hagi resultat interessant, tornem la setmana que ve!
L’Equip de Somni Psicologia
