Pors i límits

Pors i límits

Hem parlat diverses vegades sobre la importància dels límits, i ens agrada utilitzar una metàfora que ens sembla molt visual. Anem a imaginar-nos a un/a nen/a o adolescent a l’inici d’un camí. Els límits delimitarien el camí. Si no hi ha delimitació, el marge d’error de la persona que va pel camí serà molt més elevat, és a dir, tindrà moltes més possibilitats de perdre’s, d’equivocar-se o d’anar-se’n cap als extrems del camí.  
 
Moltes vegades al parlar amb pares i mares sobre els límits apareixen alguns dubtes: Quin límit haig de posar? Com faig que el compleixi? Quina conseqüència aplico? Quan el marco? I si es rebel·la? Aquestes són preguntes molt freqüents i que tenen una resposta en concordança amb les dificultats de comportament que mostra el nen o la nena; en base a les seves prioritats, els seus interessos, la seva edat, entre d’ altres.  
 
Però de vegades sorgeixen pors, encara sabent que posar límits és una cosa que a la llarga beneficia al nostre fill/a. Us ve al cap de què podem estar parlant?  
Com a mares i pares de vegades el que pensi la resta sobre nosaltres o sobre l’educació que els hi donem a els/les nostres fills/es ens pot repercutir bastant. Tant és així que, de vegades, ho intentem arreglar com sigui per no cridar l’atenció, encara que t’estiguis mossegant la llengua.  
 
Qui no ha estat mama o papa i el/la seu/va fill/a li ha muntat una rebequeria al mig del parc, o enmig de la sortida de l’escola, o al quiosc, o al supermercat? En aquestes situacions sembla que intentem actuar el més ràpid possible, encara que no estem seguint els nostres valors, perquè sembla que en estar a ulls de més gent hem de trobar la solució ràpidament per a que la intensitat emocional del nostre/a fill/a es redueixi i deixem de sentir vergonya.  
 
A casa, amb els límits, de vegades passen coses similars. Per exemple, hem de marcar un límit a casa i sabem que el/la nostre/a fill/a es desregularà en sentir la conseqüència que tindrà per haver-se comportat de manera inadequada o per no haver realitzat les seves tasques. L’infant, si encara no està acostumat/da a tenir límits, el primer que farà és intentar, per tots els mitjans, desfer-se d’aquest límit i no tenir-ne conseqüència.  
 
I, aquí què entra? Entren els crits, els plors dels/les filles i, si perdem la paciència, dels adults i llavors…. ELS VEÏNS. Què pensaran els veïns? Un dia d’aquests vindrà la policia! Quan me’ls creui no sabré ni com mirar-los!, entre mil frases més o pensaments que de vegades a tots ens han vingut al cap.  
 
 
Des de Somni us volem validar aquestes pors. No direm que posar límits és una cosa fàcil i agradable, sinó que de vegades es fa un món i més aviat és una situació desagradable, però amb perseverança farem que els/les fills/es siguin responsables, sàpiguen que cal fer esforços i que han de ser constants i adequats/des. Tinguem present que els estem protegint de possibles frustracions amb altres persones, els estem ensenyant que no sempre es pot aconseguir el que ells volen, que no tot és immediat i, sobretot que l’autoritat no són ells/es i han de respectar les autoritats encara que estiguin en contra del seu punt de vista en diferents ocasions. 

 

Esperem que us hagi resultat interessant! Fins el proper dimecres! 

L’equip de Somni Psicologia 

 

La primavera altera als infants?

La primavera altera als infants?

Els canvis estacionals poden suposar canvis físics i emocionals degut a que les persones hem de fer un procés d’adaptació al canvi de llum i temperatura. Amb la primavera, a més, pot arribar la famosa astènia primaveral de la qual ja hem parlat anteriorment en aquest blog.  

Però passa el mateix amb els nens i les nenes?  

Per descomptat! L’arribada de la calor i l’augment de llum del dia també els afecta.  

D’una banda, l’augment de les hores de llum i l’arribada de la calor tendeix a suposar un augment en les activitats a l’aire lliure per a nens, nenes i adolescents. I això suposa, directament, un munt d’efectes positius en el seu estat d’ànim, degut a que promouen una major socialització, experimentació, creativitat i aprenentatges de tota mena, generant moltes emocions agradables.  

Però, d’altra banda, poden sentir major irritabilitat, cansament o falta d’energia, com la descrita en l’astènia primaveral per a les persones adultes. I això pot traduir-se directament amb episodis emocionals i/o una caiguda del rendiment escolar.  

I com la calor o l’augment de llum solar poden produir aquestes conseqüències?  

Aquests canvis ambientals poden influir-nos a nivell cerebral, generant petites modificacions fisiològiques i funcionals en el nostre cervell que poden suposar canvis a en els següents processos mentals:  

  •  Regulació de l’estat d’ànim  
  •  Regulació del rendiment cognitiu i les funcions executives  
  •  Ritme circadiari de somni-vigília  

Entre molts altres, atès que poden afectar la regulació de gran part de l’activitat cerebral.  

Per a ajudar als i a les teves filles a gestionar aquests canvis i promoure el seu benestar emocional, et suggerim algunes propostes:  

  • Mantenir sempre una rutina estable, estructurada i saludable.  
  • Estimular el joc a l’aire lliure sempre que sigui possible, anticipant la possibilitat de pluja i buscant alternatives per a aquests casos.  
  • Promoure l’esport i l’exercici físic a través del joc, per a ajudar-los/les, no sols al seu desenvolupament físic i psicomotor, sinó per a també afavorir la seva regulació emocional.  
  • Validar emocionalment les emocions desagradables i acompanyar-les, explicant com aquests canvis poden afectar-nos si veiem un patró clar.  
  • Mantenir un espai de comunicació familiar estructurat per a poder conèixer el seu estat emocional i les seves vivències de l’ocorregut en el seu dia a dia.  

Esperem que us hagi semblat interessant l’article i que pugui ser útil per a poder comprendre i ajudar a molts nens, nenes, adolescents i persones adultes que puguin sentir-se diferents aquests dies de primavera.  

Fins a la setmana que ve!  

 L’Equip de Somni Psicologia 

 

Què faig si em deixen?

Què faig si em deixen?

No ens enganyem: a totes i tots ens fa mal quan l’altra persona decideix acabar una relació. Ens han deixat, i entrem en un estat d’ànim complex en que hi ha moltíssima tristesa i dolor. Així doncs, sabies que després d’una ruptura, pots fer un creixement personal immens? Si et preguntes com, segueix llegint. 

 

Quan ens deixen, patim. Però aquest patiment pot ser productiu o no. S’entén per patiment productiu aquells moments en que, pel fet d’estar patint d’aquesta manera, deixes de fer-ho perquè aprens del que pateixes. És a dir, escoltes i extreus un aprenentatge d’aquest patiment. 

 

De què depèn que aprengui o no d’aquesta experiència? Hi ha varis factors: 

  • Acceptació superadora del patiment o negació del mateix: si dono espai a l’emoció, la visc i entenc que he de passar per aquest procés (per exemple, plorant quan ho necessito; o reconeixent-me que és un pal gegant que m’hagin deixat), l’accepto i puc avançar. Del contrari, es cronifica. 
  • Fer autocrítica o culpabilitzar a l’altre/a: no és el mateix plantejar-me què he fet jo, per què m’han deixat i de quina manera ho puc rectificar, que culpar a l’altra persona. Potser el creixement que realitzi en aquest moment no serveixi per tornar a tenir la relació que he perdut, però sí que és un aprenentatge per mi. I si no té res a veure amb mi (és a dir, no he fet res mal fet), ho assumeixo i segueixo endavant. 
  • Recuperar aficions o recluir-me en mi mateix/a: és normal que, amb l’emoció, ens encallem una mica amb pensaments com “me’n recordaré tota la vida d’aquesta persona”, però és cert que no ens fa bé. Així, si recupero aficions, socialitzo, tinc una motivació d’aquest estil, probablement millori el meu to vital. 
  • Iniciar nous projectes o obsessionar-me amb el passat: òbviament, no ens resulta útil pensar que “no trobaré a una altra persona igual”. De nou, sabem que ens apareixen aquests pensaments i és comprensible, però és més interessant buscar nous projectes motivadors (que no vol dir iniciar noves relacions, compte!) per tal de seguir creixent. 
  • Evitar conductes destructives o refugiar-se en hàbits tòxics: si quan et deixen, el primer que fas és prendre una copa, probablement et quedis encallat/da en aquest malestar perquè l’estàs defugint. El cliché de “sexe, drogues i rock’n’roll” sona molt xulo, però no et fa bé. En canvi, recórrer a amistats sanes o a teràpia pot ajudar-te a assimilar tot el que t’està passant. 
  • Buscar recolzaments i ajudar-te a tu mateix/a o exigir-los i no ajudar-te: el concepte en sí és fàcil: ajuda’t i t’ajudaran. Si les persones del teu voltant t’ajuden, però veuen que tu no t’estàs cuidant ni t’estàs ajudant, deixaran de fer-ho. En canvi, quan busques aquests espais d’autocura, aniràs millorant i també potenciaràs el recolzament extern. 

 

Sabem que aquests moments són molt difícils. Pren-t’ho amb calma, cuida’t i dona’t espai. Et recomanem que ho facis des d’aquest punt de vista d’autocura i autoacceptació. I si necessites més ajuda, saps on trobar-nos! 

 

Fins dimecres vinent! 

 

El Equip de Somni Psicologia 

 

Cal seguir parlant de diversitat?

Cal seguir parlant de diversitat?

 

Avui 17 de maig és el dia Internacional contra l’Homofòbia, la Transfòbia i la Bifòbia, commemorant que el 17 de maig de 1990 l’Organització Mundial de la Salut va eliminar l’homosexualitat de la llista de trastorns mentals. 
 
Malgrat haver passat 33 anys des d’aquesta decisió i que l’Article 1 de la Declaració Universal de Drets Humans recull l’afirmació: “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets”, més d’un terç dels països continuen penalitzant les relacions entre persones del mateix sexe, sent criminalitzades en més de 69 països i podent ser condemnades a mort en 11. 
 
La discriminació per motius d’identitat de gènere i orientació sexual continua sent una realitat per a les persones LGBTQIA+, enfrontant-se encara a moltíssimes desigualtats, prejudicis, estigmes i discriminació, arribant-se’ls a negar drets com a atenció sanitària o protecció jurídica, entre molts altres. A aquestes circumstàncies se li sumen altres més quotidianes i habituals, encara que no per això menys greus, com el rebuig social per part de companys i amistats, i fins i tot per part del nucli familiar, així com més dificultats a l’hora d’aconseguir o mantenir una feina. 
 
Indiscutiblement s’ha avançat en la defensa de la igualtat de drets, inclusió i oportunitats de les persones LGBTQIA+, però és igual d’indiscutible afirmar que continua sent imprescindible reivindicar tot el que queda per aconseguir, per a avançar cap a una societat plena en llibertats i drets, especialment quan en aquests últims anys hem pogut observar un augment en les agressions i delictes d’odi que es cometen contra persones LGBTQIA+. I és que, segons un informe confeccionat per l’Oficina Nacional de Lluita Contra els Delictes d’Odi, els delictes d’odi per orientació sexual i identitat de gènere suposen la tercera causa total de delictes d’odi i han augmentat un 8,6% respecte a 2018. 
 
Cal continuar parlant de diversitat? Sí. És imprescindible que tots i totes com a societat continuem parlant, reclamant i reivindicant uns drets que haurien de ser innegociables però que, desgraciadament, encara continuen sent una lluita per a moltes persones. 
 
Esperem que us hagi agradat l’article d’avui, tornem la setmana que ve! 
 
L’Equip de Somni Psicologia 

No aguanto els meus pares!

No aguanto els meus pares!

Quina família no té conflictes, punts de vista diferents o simplement un estil de comunicació passiu o agressiu en algunes situacions? 
 
Avui volem explicar-vos que, justament amb el nostre cercle de confiança, és amb qui ens prenem la llibertat d’expressar-nos sense filtre social i que, de vegades, se’ns escapa de les mans. En ocasions, no processem el nostre estil de comunicació amb aquells/es que més estimem. Sembla que, com sabem que mai els perdrem i sempre estaran al nostre costat, no ens contenim a l’hora de verbalitzar qualsevol cosa. En contraposició, sabem que un cop hem actuat malament, el dolor i la sensació del culpa també són intensos.  
 
Parlem doncs dels/de les adolescents i, no tant adolescents…. Cada vegada més, els fills i filles triguen més temps a independitzant-se, tal com està l’economia, el treball, els lloguers, entre d’altres. Així doncs, les filles i fills volen ser independents, encara que continuïn estant a casa dels seus pares. Sembla fàcil, però resulta difícil, ja que si vius a casa dels teus pares saps que ells són l’autoritat i que tu has de seguir les seves normes i no oposar-te als seus límits, però la teva maduresa, la teva personalitat i la teva forma de ser pot ser dispar al que els teus referents creuen, pensen o actuen.  
 
La majoria de vegades els pares i mares només volen facilitar-nos les coses, ensenyar-nos, donar-nos lliçons de vida, atès que han passat per situacions semblants a les nostres i parlen des de l’experiència. Els/les adolescents poden viure-ho de manera molt agressiva perquè sembla que la saviesa de els pares o mares sigui l’única veritat absoluta, quan ells/es no se senten descrits/tes pels arguments dels o les referents.  
 

La vida, la societat, la manera de pensar, de fer, canvia i varia amb el temps i és important, tant per a mares i pares, com per a fills i filles escoltar les versions de cadascú, sense anul·lar la de l’altre. Cal tenir en compte que l’adolescència no és una bona època, més ben dit, és una bona època però gens estable i tranquil·la. I també cal validar que de vegades la parentalitat en l’adolescència pot carregar els teus fills o filles . Moltes preguntes, moltes normes, molts punts de vista, moltes preocupacions, molt control: “Com ha anat el dia?”, “Amb qui has estat?”, “Quan tornes?”, “Què has fet a l’institut?”, “No tens deures?”, “A les 21h a casa”, “em dona igual les notes dels teus companys”, “estàs creant un drama del no res”, “si tu sabessis pel que  vaig passar jo…”. Molt angoixant, oi? 

I la reacció habitual dels/de les adolescents cap als pares i a les mares: “deixa’m en pau”, “no em preguntis”, “soc l’únic que no pot anar a la festa”, “els pares de Maria són molt millors”, “estic farta de viure amb vosaltres”, “deixeu de controlar-me”, “merda de família”, “no em facis tantes preguntes”, “vindré a l’hora que vulgui”, “tu no pots manar sobre mi, soc major d’edat”, “si soc així és pel que tu m’has ensenyat…” . Entenem que, escoltar això, també ha de ser complicat. 
 

Amb aquesta entrada de blog, volem que sàpiguen tant pares i mares, com fills i filles que no és fàcil cap de les dues parts. Que el millor és negociar, dir que coses ens molesten els uns dels altres, sense alterar-nos i sense ser repetitius, consensuar i tenir un ambient el més tranquil possible. 

Esperem que t’hagi semblat interessant! 

T’expliquem més coses el dimecres vinent. 

L’Equip de Somni Psicologia 

 

Hola, ¿ te puedo ayudar?