EL NOSTRE BLOG, Infantil, Reeducación
La inatenció fa referència a la reducció de la capacitat per a dirigir o focalitzar l’atenció en un estímul determinat. Això suposa una dificultat per a mantenir la concentració en tasques i pot suposar un elevat nombre de distraccions per a les persones que la pateixen.
Aquest repte pot aparèixer en qualsevol tipus de persona, independentment del gènere o l’edat, però, si bé és cert que és molt freqüent sentir parlar sobre el Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH), la inatenció pot anar molt més allà d’aquest diagnòstic.
De fet, l’atenció, com tota habilitat o procés cognitiu, pot observar-se en major o menor mesura en cadascuna de les seves diferents funcions, i és molt important comprendre-la en la seva globalitat abans de poder treure conclusions errònies que ens portin a un diagnòstic equívoc d’un menor.
L’atenció engloba diferents habilitats específiques, o tipologies, molt diferents entre si:
- Atenció sostinguda: Permet que ens centrem en un únic objecte al llarg del temps.
- Atenció selectiva: Ens permet centrar-nos en un estímul determinat i ignorar aquells estímuls distractors que poden dificultar la percepció de l’estímul triat.
- Atenció dividida: És l’habilitat d’atendre més d’un estímul al mateix temps, permetent-nos realitzar més d’una tasca a la vegada.
El control atencional ens permet gestionar aquests tipus d’atenció i, per tant, dur a terme tot tipus de tasques del dia a dia, ja que és l’encarregat de discriminar els estímuls i processar únicament aquella informació que realment és important per a la persona.
Així doncs, la inatenció pot tenir conseqüències greus en la vida quotidiana. Les persones que la pateixen poden mostrar dificultat per a completar tasques, retenir informació important o seguir instruccions. Això suposa un impacte en el rendiment escolar, laboral i en la vida personal.
Però, si no és exclusiu de nens i nenes amb Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat, com podem diferenciar als menors amb inatenció d’aquells que podrien patir aquest diagnòstic?
La resposta és senzilla, acudint a un/a professional. La inatenció es pot treballar i observem una evolució molt positiva en aquest aspecte gràcies a l’entrenament de les funcions executives. Però aquest procés terapèutic distarà molt en funció de la causa de la inatenció.
Una bona exploració diagnòstica serà la clau per a veure si la inatenció deriva de la simptomatologia del TDAH, de la baixa motivació per la tasca, de l’estat emocional o de factors ambientals que puguem modificar.
En qualsevol dels casos, existeixen estratègies específiques a través de la teràpia cognitiu-conductual que podran ser de gran benefici per al nen o la nena, ajudant-nos a identificar i canviar patrons de pensament, emoció i conducta que estan contribuint a la inatenció. I, només en cas que fos necessari, sempre podrem derivar a psiquiatria per a que es valorés detingudament si la medicació pot ajudar en el seu cas.
Esperem que us hagi semblat interessant l’article i que pugui ser útil per a poder comprendre i ajudar a molts nens, nenes, adolescents i persones adultes que, sense necessitat de patir un diagnòstic concret, puguin mostrar inatenció en el seu dia a dia.
Fins a la setmana que ve!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Relaciones Sociales
En moltes ocasions, quan algú ens diu alguna cosa que ens fa mal o ens senta malament, ens plantegem justament aquesta pregunta: Per a què li diré res?
Vegem. Què ocorre quan jo no estableixo un límit?
Si una persona realitza un acte o diu alguna cosa que em genera un malestar i no li ho comunico, passen dues coses. Primera, la persona no s’assabenta, per la qual cosa és molt probable que aquest esdeveniment torni a repetir-se en un futur. I sí, sabem que hi ha gent que, malgrat explicar-li el que ens ha generat, ho repetirà igualment. Però en aquest moment, nosaltres serem els i les qui decidirem si volem continuar donant oportunitats i espais a aquesta persona, o si canviarem la nostra relació amb la mateixa. Perquè… de veritat vols relacionar-te amb algú que no et respecta?
D’altra banda, el que també succeeix és que la nostra autoestima cada vegada anirà a menys. Si jo no em defenso, acabo integrant que “no tinc dret a defensar-me” per tant, “no mereixo defensar-me”. Això és altament destructiu perquè llavors, cada cop més sovint i fins i tot amb més intensitat, acceptarem situacions, contextos i actes que ens fan mal. I, en el pitjor dels casos, ens culparem a nosaltres mateixos/es per això: “clar que ha fet això, és que em mereixo el pitjor, és per culpa meva”.
Una vegada entenem la importància d’establir límits i comunicar les nostres emocions i necessitats, la pregunta òbvia que ens pot aparèixer és: “I com faig això?”. Amb assertivitat!
Podem parlar amb la persona i, inicialment, empatitzar amb ella, perquè ja sabem que realment no pretenia fer-nos mal.
Tot seguit, és important que expressem el que aquest fet/comentari/moment ens ha fet sentir, amb un llenguatge emocional: “he tingut por de”, “he viscut com que no t’importava”, “m’ha molestat perquè”. Important! Sempre parlarem de la conducta concreta, no de la persona. És a dir, no li direm “m’has fet sentir” sinó “aquesta broma m’ha fet sentir”. D’aquesta manera, no sols estarem sent fidels a la realitat (la persona no és dolenta, clar que no!), sinó que evitarem que se senti especialment atacada.
I per finalitzar, podem intentar trobar una manera de negociar la nostra relació, perquè cobreixi tant les seves necessitats com les nostres: “Què et sembla si m’avises del que no t’està agradant abans, de manera que puguis expressar-m’ho d’una altra forma, i no ens generi tant de malestar a cap de les dues?”.
Recorda que posar límits a les persones del teu voltant no significa que vagin a rebutjar-te ni que es vagin a enfadar, sinó que podreu conjuntament desenvolupar una relació que satisfaci a totes dues parts.
Ens veiem el dimecres que ve!
L’Equip de Somni Psicologia
Adolescencia, Afecció, Ansietat, Assertivitat, Auto-càstig, Autocura, Autoestima, Companyerisme, Comunicació, EL NOSTRE BLOG, Emocions, Empatía, Expectatives, Funcions executives, Gestió Emocional, Infantil, Intel·ligència, Lectoescriptura, Llenguatge, Maternitat, Organització, Parentalitat, Perfeccionisme, Prioritats, Reeducació, Reeducación, Reeducación, Responsabilitat afectiva
Quants pares i mares temen i pateixen l’arribada del moment de les notes? Aquest moment en què els nens i nenes arriben de l’escola amb un paper, que pretén reflectir el coneixement adquirit durant aquest trimestre. I és que a molts pares i mares els genera ansietat aquest moment, ja que els sembla determinant per als seus nens/es, i apareix la comuna por al fracàs: “I si ha suspès moltes?”, “I si no aconsegueix aprovar-les?”, “I si no li agrada estudiar?”, “Serà un fracassat/ada?”
I on va tota aquesta falta de confiança i por al fracàs? Òbviament als nens i nenes que, encara que creguem que no ens escolten o que no ens estan fent cas, són com una esponja que absorbeixen tot el que veuen i tot el que escolten.
I és que, com hem parlat en moltes ocasions, cada nen/a és un món, amb les seves habilitats i amb les seves dificultats, i a vegades un sistema acadèmic rígid i basat a aprendre conceptes i plasmar-los en un examen pot no ser beneficiós per a tots/es ells/es. Si només basem les habilitats dels nens i nenes i la seva vàlua en els assoliments acadèmics, no sols els pares i mares tindran i viuran aquesta por al fracàs dels seus fills/es, sinó que ells i elles també l’experimentaran.
Què pot generar això? Doncs segurament ens trobarem amb nens i nenes ansiosxs, nerviosxs, amb una baixa autoestima, i amb molta por de provar coses noves o a continuar intentant coses que no els surten, per la por a fracassar.
És important parlar i mostrar als nens i nenes el valor del fracàs, la importància d’intentar les coses, encara que no ens surtin, de provar coses noves, de continuar intentant-ho, i sobretot, és important que restem importància a aquestes notes i li donem un valor diferent, de celebrar i realçar aquelles àrees en les quals ha destacat, i les que no, no viure-les com un fracàs sinó com una manera de visualitzar en què coses tocarà esforçar-se una miqueta més.
I, a ser possible, generar un espai en el qual parlar que coses també ens costen a nosaltres com a adults i que continuem intentant, assegurant-nos que no tingui por de suspendre, a equivocar-se, a viure aquests errors com a part del procés d’aprendre, perquè en un futur no tinguin por de provar, intentar i equivocar-se.
Ens veiem la setmana que ve amb un nou article!
L’Equip de Somni Psicologia
EL NOSTRE BLOG, Infantil, Relaciones Sociales
Avui volem facilitar-vos diversos recursos TIC per a nens i nenes amb TEA. Com ja sabreu, atès que escrivim molt sobre això, el Trastorn de l’Espectre de l’Autisme és molt ampli i hi ha molts tipus de perfils, alguns més similars i d’altres més diferents entre ells. Us oferim eines tant per estimular i ampliar llenguatge, com per treballar diferents situacions socials juntament amb la identificació emocional, així com jocs interactius per treballar diverses dificultats d’una manera divertida.
Comencem!
- Pictotraductor: és una pàgina web que converteix les paraules en pictogrames. A més, també les verbalitza a través d’àudio. D’aquesta manera podem obtenir aquells pictogrames que ens facilitin la comunicació amb els/les nostres/es peques.
- El sonido de la hierba al crecer: és una pàgina web amb un munt de recursos, per a diferents perfils, diferents edats i per treballar diferents dificultats. Trobarem tant històries socials, com pictogrames i contes per reeducar alguns aspectes. També jocs que es poden imprimir per poder jugar físicament, tots ells gratuïts. Trobem també testimonis i milers de recursos súper útils per treballar situacions força comuns amb les quals moltes persones amb TEA es troben.
- Soyvisual: és un sistema de comunicació augmentativa i compta amb una aplicació per poder fer exercicis pràctics. Funciona molt bé per a nens i nenes que no identifiquen encara els pictogrames i estan fent la transacció del real als pictos.
- Dia a dia: és un recurs que et deixa anotar les activitats diàries i guardar-les, per poder tenir organitzat el dia i anticipar possibles imprevistos. Promou l’orientació temporal-espacial, poden realitzar-lo els nens o nenes de manera autònoma, o amb l’ajuda dels seus referents.
- Iseqüències: un súper recurs per treballar i fomentar habilitats socials i identificació emocional.
- Sígueme: una aplicació per millorar processos cognitius-visuals i perceptius-visuals, amb l’objectiu d’estimular l’adquisició de paraules a través de diferents materials audiovisuals.
- Look at Me: un joc magnífic, basat en diferents missions, amb l’objectiu de promoure, entendre i detectar les emocions d’altres persones. Utilitza un sistema de punts per mantenir a tots/es els nens i nenes motivats.
- ARASAAC: un dels recursos més utilitzats i protagonistes en la història de l’Autisme, es tracta d’un recurs de comunicació augmentativa i alternativa que ofereix moltíssims pictogrames.
Hi ha una gran quantitat de pàgines web i aplicacions que ens poden ajudar a fomentar el llenguatge, les habilitats socials, el reconeixement emocional, la imitació, la lectura, escriptura, la interacció amb els altres i totes elles d’una manera divertida i atractiva.
Si voleu més recursos no dubteu en escriviu-ho en comentaris i així ho farem! Fins dimecres vinent! Feliç setmana!
L’equip de Somni Psicologia
Afecció, Assertivitat, Comunicació, EL NOSTRE BLOG, Emocions, Empatía, Gestió Emocional, Infantil, Llenguatge, Maternitat, Parentalitat, Reeducació, Reeducación, Reeducación, Responsabilitat afectiva
Quan les famílies inicien un procés terapèutic per als seus infants, molt sovint, fem una sessió per a parlar sobre els límits. I en ella, ens adonem que existeix molta confusió respecte a l’ús dels límits, els càstigs i les conseqüències, arribant a confondre’s amb el xantatge.
Aleshores, quines diferències hi ha? És possible posar límits adequats sense caure en el xantatge?
Si bé la criança respectuosa sempre es recolza en la cura dels nens i nenes des de la confiança i el respecte mutu, les normes i els límits són molt importants per a guiar el desenvolupament dels infants, ajudant-los a comprendre quins actes seran més o menys adequats des del punt de vista extern, tant ara com en un futur.
De fet, aquesta disciplina, la criança respectuosa, considera imprescindible l’ús de límits, però proposa fer-lo des d’una perspectiva amable, respectuosa i coherent amb la conducta realitzada i les conseqüències que podria tenir en l’entorn.
Llavors podem posar conseqüències com a premis o càstigs seguint un mètode de criança respectuosa?
La resposta és sí. Al llarg dels anys s’ha anat construint tota una teoria entorn al concepte de “disciplina positiva” que justament descriu com posar límits d’una forma respectuosa i positiva per al o la menor.
Els seus principals característiques són:
- Amabilitat i respecte a l’hora de comunicar les normes i les conseqüències. Intentar mantenir un to de veu calmat, amable i afectuós en el moment en que posem un límit, i expressar-lo amb assertivitat.
- Afavorir l’autonomia i la comprensió de l’error com a eina de millora. Aquests errors poden ajudar-los a veure les conseqüències reals dels seus actes i ser molt més significatius per a l’aprenentatge que una conseqüència imposada per la família.
- El càstig no és més que un tipus de conseqüència, de fet, la menys efectiva de totes. Les conseqüències positives i aversives dels nostres actes ens ajuden a comprendre què passa si realitzem una conducta. De fet, està científicament demostrat que ens ajuden a augmentar o reduir allò que fem de forma molt significativa. Tot i així, el càstig no és més que un tipus de conseqüència (aversiva) que li atribuïm de manera externa a algú per fer una conducta. I està demostrat que les conseqüències positives (el reforç o la retirada d’un benefici) té molt més pes que les conseqüències aversives. I encara més, si estan directament relacionades amb la conducta realitzada.
- Utilitzar un llenguatge emocional validant la frustració que suposa que ens posin un límit i expressant com ens fa sentir la conducta o situació en la qual ens trobem, però sempre tenint molta cura de no culpar al nen o la nena del nostre propi estat emocional.
És totalment cert que els límits, tal com eren compresos anys enrere, podien donar peu a xantatges o manipulació del menor. Evidentment, sense cap mena de mala intenció per part de la família. Per això, us proposem que intentem cenyir-nos a aquestes pautes i intentem posar-los des d’un punt de vista molt més respectuós, sent així imprescindibles per al desenvolupament dels nens i les nenes sense patir el risc de caure en el xantatge.
Esperem que us hagi semblat interessant l’article i que pugui ser útil per a poder decidir la forma com voleu educar als i les vostres nenes.
Fins a la setmana que ve!
L’Equip de Somni Psicologia
