No és estrany escoltar a persones (fins i tot professionals de la salut) que consideren que el Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat (TDAH) no existeix.
Alguns opinen que és un calaix de sastre inventat pels professors amb el fi d’etiquetar als nens i nenes moguts que es fiquen en conflictes i els hi fan la vida impossible. Mentre d’altres, el consideren un invent de la psiquiatria americana per vendre una medicació que en realitat no és beneficiosa.
Fora de conjectures, és cert que cada vegada es fa servir més aquesta etiqueta. Segons el Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM-5), actualment, la prevalença del TDAH és del 5% en la infància. I aquest percentatge, a més de ser molt elevat, no para de créixer.
El DSM-5 defineix el Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat (TDAH) per la presència d’un patró persistent d’inatenció i/o hiperactivitat-impulsivitat que interfereix amb el funcionament o el desenvolupament.
La inatenció es caracteritza per la manca d’atenció als detalls, la dificultat per mantenir l’atenció en les tasques, l’aparença de no escoltar quan se’ls parla directament, la dificultat per seguir instruccions i acabar les tasques, o la distracció per estímuls externs de forma continuada.
La hiperactivitat i la impulsivitat es defineixen per la necessitat d’aixecar-se en situacions en que s’espera que es mantinguin asseguts/des, corretejar o trepar en situacions poc apropiades, la dificultat per jugar o ocupar-se tranquil·lament en activitats recreatives, parlar excessivament o les interrupcions freqüents.
Sí, estem d’acord en que aquesta definició sembla poc concreta, amb el que podria portar-nos al sobrediagnòstic de nens i nenes moguts que presten poca atenció a l’entorn. Però el diagnòstic de TDAH va molt més enllà.
Per l’avaluació d’infants amb sospita de TDAH, és molt important combinar l’administració de proves que valorin la inatenció, la hiperactivitat i la impulsivitat, de forma quantitativa, amb la observació d’un/a professional especialitzat en el tema, que donarà el punt de vista qualitatiu. Això li diem, un diagnòstic clínic.
Però, tot i tenir aquest coneixement, molts segueixen dubtant la necessitat de realitzar aquest diagnòstic. Realment les persones amb TDAH tenen unes necessitats diferents als altres?
La neurociència s’ha encarregat de donar resposta a aquesta pregunta.
Els estudis indiquen que el TDAH es produeix degut a una alteració en els circuits reguladors que comuniquen dues zones cerebrals: el còrtex prefrontal (encarregat de la funció executiva, planificació, ordre d’execució, correcció d’errors…) i els ganglis basals (encarregats del control d’impulsos i la inhibició de respostes automàtiques).
Aquesta alteració suposa una forma diferent del processament de la informació, afectant a l’atenció, l’estat d’alerta, la memòria de treball i el control executiu, que poden suposar dificultat per a que les persones amb TDAH s’adaptin al dia a dia de les normes de la nostra societat.
Vist això, segons la nostra opinió, el problema no radica en la realitat de l’existència de dit diagnòstic, doncs hi ha abundant evidència científica al respecte, sinó en la concepció que té la societat sobre les persones que el tenen.
Si considerem el TDAH com una malaltia, és cert que estem patologitzant a població que és possible que no precisi una intervenció mèdica.
En canvi, si considerem el TDAH com una manera diferent de pensar i de processar la informació de l’entorn, podem buscar com adaptar el nostre dia a dia a les persones amb TDAH, així com ajudar-les a ells i elles a adaptar-se a una societat que pensa i processa la informació d’una forma diferent.
Esperem que aquest article hagi estat del vostre interès i, si voleu saber més, no dubteu en posar-vos en contacte amb nosaltres.
L’Equip de Somni Psicologia